L’exposició fotoperiodística Descartados arriba a la ciutat de la mà del seu autor, el periodista sabadellenc Marc Espín. Les imatges, acompanyades d’un peu de foto, mostren la cruesa de la vida de la majoria de persones grans que viuen a El Salvador: gent sense pensions, sense estalvis i sense res per menjar. Per això, Espín explica que molts ancians al camp fins a la seva mort. L’exposició té l’objectiu de conscienciar i intentar ajudar a les persones que estan en aquesta situació. Es podrà visitar al casal Pere Quart, des d’aquest dijous 4 de juliol, fins el dia 24.
Marc Espín és periodista, especialitzat en successos internacionals, doctorant i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. És independent i ha col·laborat amb diferents mitjans de comunicació. Ara presenta, a Sabadell, la seva exposició fotoperiodística Descartados.
Què podrem veure a l’exposició?
Podreu veure fotografies de la gent gran de El Salvador en el seu àmbit privat, i veureu gent que està en situació de pobresa i exclusió social. Aquestes fotografies van acompanyades de peus de foto on trobareu històries personals de la vida de les persones de les fotografies. No només un peu de foto descriptiu, sinó un retall de la vida dels protagonistes de les fotos, que il·lustra les cinc principals dimensions de la pobresa que reflectim a l’exposició, que són els ingressos, l’hàbitat, la salut, l’educació i la desigualtat de gènere.
Com ha acabat un sabadellenc a El Salvador?
Primer perquè vaig créixer a Guatemala. Vaig arribar-hi als dos anys i mig, amb la meva mare. Vaig arribar aquí amb deu. Però, a més, el meu pare porta 35 anys a El Salvador. Ell ha dedicat la seva vida a l’activisme, a lluitar per la justícia social, i, des de fa 15 anys, a lluitar pels drets de la gent gran. Ell em va trucar fa tres anys i em va dir: ‘Marc, estic pensant en fer algun tipus de treball periodístic, fotogràfic… alguna cosa que m’ajudi a mostrar i difondre la realitat de les persones grans, i a arribar no només amb dades al cap dels prenedors de decisions, sinó també a emocionar.
Justament, estava en un creuament de camins, que m’anava bé. Estava tancant etapes i tenia pensat anar a Guatemala a passar uns anys, i li vaig dir que em passava per El Salvador i li feia jo la feina. Llavors vam unir les seves capacitats des de l’activisme amb les meves, des del sector periodístic i vam aconseguir llançar aquest projecte, que no és només periodístic. Vam fer primer un llibre, que el vam publicar al 2017. És un llibre de fotoperiodisme que recull moltes més fotos de les que hi ha en la exposició. El 2018 vam llançar una síntesi de les fotografies, en forma d’exposició, que tenim de gira per Amèrica Central i per Espanya, i que ara està aquí, a Sabadell.
Entenc que és important per tu poder mostrar la vostra obra a la teva ciutat, Sabadell.
Per mi és important per diferents motius. Primer, perquè és la meva ciutat i la meva casa. Aquí em sento molt còmode i em fa molta il·lusió poder portar això aquí. Crec que gairebé tot el que fem a la vida ho fem perquè ens estimin. A aquestes alçades de la meva vida, em conformo amb que m’estimin aquells que jo m’estimo, i la majoria d’aquestes persones estan aquí. Llavors, portar una feina a la que he dedicat tant d’esforç em connecta amb la meva gent.Per altra banda, perquè això no és només un projecte periodístic, sinó que també és de cooperació. Bàsicament, gran part dels fons que surten per a aquest projecte els posa gent de Sabadell. Amics, col·legues, etc. Per això avui és un dia bonic, perquè es reunirà molta gent que coopera amb aquest projecte, podran veure les fotografies aquí, en viu, i podrem xerrar sobre el projecte.
Qui són aquestes persones que cooperen amb el projecte, i de quina forma?
Quan vam acabar el projecte del llibre i després l’exposició, per mi va ser transformador. Vaig sentir que no volia quedar-me i conformar-me només amb la incidència que es pot assolir des del periodisme. El periodisme, per altra banda, en el que crec, el periodisme de transformació social. Però diguem que aquest tipus de periodisme deixa a altres la tasca de transformar la societat. Es conforma, que no és poc, amb explicar la realitat per què altres la canviïn. Vaig pensar que volia incidir en aquesta realitat de forma directe. Llavors se’m va acudir impulsar un projecte d’apadrinament de persones grans, que creiem, pel que em diu tothom que conec vinculat a la cooperació, que no existeix. És a dir, seria un projecte pioner. El que fem és proporcionar un ingrés bàsic a persones grans en situació d’extrema pobresa. De moment tenim nou persones grans, de la regió del Bajo Lempa, persones que surten al llibre, apadrinades. En breu en tindrem dues més, i si tot va bé, en un parell d’anys tenim l’esperança de cobrir a totes les persones que surten al llibre que estan en situació d’extrema pobresa o que encara viu, perquè alguns es van morint. De fet, aquesta va ser una mica la motivació.
Carlota és una de les protagonistes d’aquesta història, que està molt involucrada amb la lluita pels seus drets. De fet, El Salvador és exemplar a la regió de Centre-amèrica en aquest sentit, estan al capdavant, lluitant per la seva dignitat. Ella em va dir: ‘sé que tota aquesta lluita que estic duent a terme no repercutirà en nosaltres, però em conformo amb que repercuteixi sobre els meus nets. I a mi, allò, em va semblar molt injust. Aleshores vam pensar que, proporcionant-los una ajuda econòmica els permetria esmorteir una mica la mala qualitat de vida en els seus últims anys, i que a més els enfortiria, els donaria confiança i energia per continuar lluitant pels seus drets, i canviar estructuralment la societat de El Salvador, que és realment l’important. Aquest és un projecte parla·lel a tota una gran feina de canvi estructural, d’incidència política, de teixir xarxes socials per lluitar per canviar el sistema polític i econòmic de El Salvador, i que repercuteixi positivament en la gent gran. Nosaltres ajudem econòmicament una mica, a aquells que estan econòmicament pitjor.
Quina és la situació real de la gent gran de El Salvador?
Tres de cada quatre persones grans no tenen cap ingrés de l’Estat, cap pensió ni cap ajuda. Estalvis no en tenen perquè han treballat tota la vida per cinc dòlars al dia al camp. Gairebé la meitat de la població està en pobresa relativa o pobresa extrema. La situació és complexa per la gran majoria. Si estàs en pobresa relativa o extrema, és a dir, que a dures penes tens per menjar, i en alguns casos passes gana. No tens cap ingrés garantit de l’Estat, ni cap ajuda social. Els teus fills també són pobres perquè l’ascensor social, allò que permet canviar de classes, a El Salvador, no funciona. Llavors, els teus fills són eminentment pobres, tenen molts fills, tu ets súper pobre i no has pogut estalviar res, no tens cap pensió, no tens moltes vegades on viure, amb 60, 70, 80 anys. Ara afegeix que tinguis algun problema de salut, que t’impedeixi treballar. Perquè sinó, amb 80 i 90 anys veus gent que encara va a camp a treballar per cinc dòlars al dia, que és el que paguen, i que ja és súper cruel. Però si a més no et pots permetre treballar, llavors estàs abandonat a la teva sort. O tens sort de que algun familiar pugui fer-se càrrec de tu, o de tots.
El que solen explicar els protagonistes de l’exposició és que algun fill els porta alguna cosa de menjar, és molt difícil que els donin diners. Els que tenen més sort, però, que en són la minoria, són els que tenen familiars en Estats Units, etc. Però aquests no apareixen al llibre, no són objecte d’aquest projecte de cooperació. La gran majoria o treballen per subsistir fins que es morin, o viuen de la caritat, o de les seves famílies, però de forma molt precària, o no tenen res a fer. Aquesta pensió bàsica els reforça una mica econòmicament. No els treu de la pobresa, però sí els proporciona una millor qualitat de vida.
Com va ser el procés de producció del llibre i les fotografies?
Vaig viatjar el 2016 i 2017, vaig estar alguns mesos allà, entre aquests dos anys, vaig visitar 15 comunitats rurals d’un municipi anomenat Tecoluca, i que forma part d’una regió que és el Bajo Lempa, al centre-sud de El Salvador. Vaig entrevistar prop d’una centena de persones grans, a les seves cases. Anava cada dia, visitava les seves comunitats rurals, xerrava amb ells, amb els veïns. Vaig fer aquesta feina durant mesos, vaig fer milers de fotografies, i d’aquesta feina, sumat amb tota la investigació del context social i socioeconòmic del país, va sorgir aquest llibre i després l’exposició. [Podeu consultar el llibre de forma gratuïta a la pàgina web descartados.org].
Què és el que extreus, a nivell personal, d’haver fet aquest projecte?
Em sento molt enriquit per l’experiència. És una paradoxa. Al enfrontar-te a les desigualtats del món des de tant de prop, té un efecte rebot en la teva felicitat, un efecte positiu, en la mesura en que descobreixes que ets un gran privilegiat i afortunat. En primer lloc tens una necessitat de compartir la teva sort, el teu privilegi amb qui no té tanta sort. En segon lloc, et sents molt més feliç, perquè aprens a valorar les petites coses. Sé que sona una mica tòpic, però és cert. En la mesura en que coneixes la teva fortuna, la valores. I aparques els teus petits problemes, perquè sempre semblen petits al costat de les realitats que acabes de conèixer. Crec que és un impacte que afecta a tothom que treballa en cooperació, en periodisme social. Et connecta amb el món, i et treu de la teva bombolla, perquè vivim en una bombolleta occidental, en la qual tenim preocupacions que no tenen res a veure amb allò vital, ni amb el que pateix, pensa, i preocupa a la resta del món.
