Jordi Grané, filòsof i escriptor, ha publicat el segon llibre sobre la resiliència en col·laboració amb Anna Forès: Los patitos feos y los cisnes negros. L’any 2007, el tàndem d’autors va publicar Crecer des de la adversidad.
Grané també és el president del club de futbol CE Mercantil i el tercer candidat de Guanyem Sabadell a les eleccions municipals. En aquesta entrevista en parla de tot una mica.
Creu que Internet i les xarxes socials juguen a favor o en contra de la resiliència?
Hi ha una ambivalència. Estem submergits en la cultura de la immediatesa i lligats al desig de la rapidesa: voler les coses al segon. Internet satisfà aquest caprici; tanmateix, aquesta cultura va en contra de tots els valors i processos que necessiten temps, paciència i esforç: va en contra, doncs, de la resiliència, de l’amistat, de la felicitat…
M’explico: abans quan volies felicitar a una persona, l’anaves a veure. Això era preciós, era un detall. Després vam passar a felicitar-lo amb una trucada telefònica, poc després amb un WhatsApp i, ara, ja ho deixem amb un simple like. Les xarxes socials o Internet han contribuït a la despersonalització. Els processos resilients es teixeixen durant tota la vida, i la cultura de la immediatesa els talla. No deixa desenvolupar-los.
Tot i això, són eines que també poden reforçar a una persona. Poso un exemple: eliminar l’ús del mòbil a les aules és contraproduent perquè normalment genera l’efecte contrari del esperat. En canvi, si permets l’ús del mòbil per buscar informació sobre el temari, proporciones als alumnes molta informació o documentació a través d’aquestes tecnologies.
Trobaríem la mateixa ambivalència en l’esport?
Efectivament. Un dels àmbits més importants en la resiliència és la capacitat de creixement, i això és molt difícil de desenvolupar en clubs de futbol com el mercantil. La competitivitat i la rivalitat obstaculitzen la resiliència en aquest cas. Per exemple, si preguntes ‘A qui posem de capità de l’equip?’. A priori, tothom t’assenyalarà al més bo, al més competitiu, al que juga millor. Tanmateix, qui hauria de ser el capità des de la resiliència és aquella persona que s’encarregués de teixir i enfortir millor la unió o l’esperit de l’equip, el companyerisme.
Tothom pot aconseguir aquesta capacitat d’afrontar les adversitats amb cert humor?
Científicament s’ha comprovat que tothom té aquesta capacitat que nosaltres definim com una virtut. La clau és com es desenvolupa; és a dir, com promoc que la gent sigui resilient? Aquest és el gran tema que s’està estudiant. Se sap que tothom està dotat d’aquesta virtut, però el que no està tan clar és com aconseguir-ho.
La societat pot suposar un obstacle per aquest desenvolupament?
Oi tant! La cultura, entesa a l’engròs, pot facilitar o pot entorpir aquesta virtut. Nosaltres parlem de resiliència com la possibilitat de canviar els relats de vergonya per relats d’orgull. M’explico amb un exemple: els relats de vergonya entorn les dones estan més que teixits: “les dones són ximples, les dones no serveixen per a res, etc.”. Aquests missatges deficitaris al voltant de les dones, no permeten que aquestes facin sorgir el potencial que tenen com a persona.
Malauradament, quan no es permet que una persona iniciï el procés resilient, se l’enfonsa cap a les tenebres. Per tant, la societat, així com les institucions i la cultura, poden facilitar o entorpir aquest desenvolupament a través de la seva actitud i les seves accions.
Així doncs, si les institucions poden contribuir a la resiliència i vostè ostenta a una candidatura per a les municipals, quina visió crítica en té? Què creu que s’hauria de canviar?
Seré una mica dur. En un llibre que es diu Jugar-s’hi la pell, l’autor diu que els éssers humans som capaços de crear macromerdes a través de les intervencions públiques. Per tant, si hi ha perillositat en les intervencions que pugui fer l’Administració, s’ha d’intentar que almenys aquesta faci intervencions de petit abast per poder tirar endarrere. Canviar les macromerdes, per micromerdes.
Com a sabadellenc i expert en el tema, quina paper juga la resiliència en aquesta ciutat?
És molt interessant lligar la resiliència a Sabadell perquè la ciutat està en declivi, i la resiliència urbana tracta justament de fer-la ressorgir. A la candidatura jo estic intentant que es treballi la resiliència generativa.Com té pensat fer-ho?
Generant oportunitats per fer que Sabadell surti d’aquesta tristor. Oportunitats laborals, de gènere, econòmiques, socials… de tota mena. Les escoles montessorianes defensen que si l’infant desenvolupa el seu potencial, podrà transformar el món. Si deixem que els sabadellencs desenvolupin el potencial de la ciutat, al·lucinarem.I, més concretament, com pot Sabadell desenvolupar el seu potencial?
Fugint del món del blanc i el negre, dels bons i els dolents, del bé i el mal. El món és de colors i hi ha mil matisos entremig.
Parlant de color, què significa el negre dels cignes?
Actualment, ens caracteritzem per una època de cignes negres: esdeveniments de gran impacte i que no es poden predir. Per exemple, la crisi del 2008, el tsunami del Japó… tot això són cignes negres perquè tenen en comú que remeten a una època caracteritzada per una incertesa total. No saps mai què pot passar. La incertesa comporta un canvi en tot el món: un canvi en la manera d’estimar i relacionar-se, com dèiem abans, en la manera de fer política, en la manera de pensar…
Al llibre Los patitos feos y los cisnes negros, l’Anna i jo expliquem tot això amb una metàfora: el granger és més savi que el gestor. M’explico: ens hem venut la moto de què podem planificar-nos estratègicament i això ja no és així, per més mal que pugui fer a la política. El planificador mira els deu anys que té al davant i en planifica els 5. Això ja no es pot fer. Hem de tornar a la terra: el granger o pagès també mira els cinc anys que té al davant, però només planifica l’endemà, perquè no sap que podrà fer a llarg termini. Com que no saps que et trobaràs en un futur, hem de decidir a mesura que avancem. És a dir, hem d’improvisar.
És evident que aquest és un pensament oposat al que hi ha instaurat actualment. Com creu que es podria aconseguir aquest canvi de mentalitat?
Sent crític i revolucionari amb el poder. I les revolucions es poden fer tant des de dins com des de fora. La combinació de les dues ja és al·lucinant… Pura Ceba és un gran exemple de la reivindicació i la disconformitat que hem d’adoptar amb la grisor de Sabadell. Ells lluiten contra la grisor de Sabadell a través de l’art incert.
Ja per concloure, com pot ajudar un llibre a desenvolupar la resiliència?
A través de la reflexió. Un llibre és la llavor que ajuda a esperonar, i quan la problemàtica ja està més arrelada, llavors sí que hem d’adoptar una intervenció major. La lectura té abast, però la revolució ha de continuar passant a l’acció. Saber i no fer, és no saber. Si llegeixes un llibre, et formes i no transformes el món, no has après res.
