Un nou espectacle del Fresc Festival, aquest cop una sessió de contes per a adults – un subgènere que s’agrairia sovintegés més la programació cultural de la ciutat-, ha estat el protagonista d’aquest diumenge a l’Espai Cultura Fundació Sabadell 1859. De la mà de Yoshi Hioki, artista japonès multidisciplinar, pintor i narrador, el públic ha gaudit d’una hora i mitja de contes i poesia que barregen erotisme, sensualitat i humor. Dos dels tres textos narrats tenen gairebé mil anys d’antiguitat – recopilats al segle XII al recull Konjyaku Monogatari – però segueixen plenament vigents. L’altre text és de creació pròpia de Yoshi Hioki.
Hioki, que es va trasladar a Barcelona per estudiar Belles Arts l’any 1991 i que ha portat els seus espectacles, tant infantils com juvenils i per a adults, per Catalunya, Espanya, Portugal, i bona part de Centre i Sudamèrica, s’ha ficat el públic a la butxaca amb un recull de relats que versen, entre altres temes, sobre la dona, la bellesa i la llibertat.
Una subtil coreografia serveix de lligam entre les històries, acompanyant el recitat de poesies tanka de la cèlebre poetessa Akiko Yosano. Els contes, recitats en castellà – les poesies tanka ho han estat en japonès, i després traduïdes- tenen com a lligam comú el sexe, però expliquen moltes més coses. Des de la crítica social explícita al conte creat pel propi Hioki – l’explotació sexual de les dones prostituïdes – al feminisme sense complexos del text La dona d’escarlata.
Un conte en el qual, per cert, un fragment purament escatòlogic ha estat magníficament interpretat per Hioki, aconseguint transmetre al públic totes les experiències sensorials del protagonista. D’aquest conte es diu que està basat en fets real. En canvi, el primer conte, El hombre del nabo, explica la curiosa història d’un jove que després de deixar la seva Kyoto natal per buscar fortuna i una dona que l’estimi, acaba deixant embarassada una jove, tot i no haver mantingut mai relacions carnals amb ella. Potser algú hi troba algun punt en comú amb alguna història que encara s’explica a Occident.
A banda de l’originalitat innegable de les històries, s’ha de destacar la senzilla però efectiva posada en escena – un ventall, un senzill vestuari negre i una caixeta que conté els tankes és tot el que necessita Hioki – , i sobretot, la seva gran expressivitat facial i corporal. El seu domini de la llengua castellana, emprant un ric i variat vocabulari, fan que les narracions no resultin mai monòtones. Una petita joia de la programació d’estiu.
