El Palau de la Música s’omple per gaudir de l’espectacle.
El violinista Gilles Apap confirma el seu talent.
El Palau de la Música de Barcelona va ser escenari dissabte del primer concert que l’Orquestra Simfònica del Vallès té programats durant aquestes festes nadalenques. A l’espera de la seva visita a Sabadell, l’OSV, sota la direcció del famós violinista Gilles Apap, va mostrar una vegada més la seva aposta pels recitals allunyats de la norma, tot i que al Palau, van ser força acurats amb les formes.
Ja des del primer moment es va poder copsar que el concert tindria característiques diferents, doncs un simpàtic Gilles Apap va sortir davant el públic per dirigir l’orquestra que entrava per platea i es dirigia solemnement cap a l’escenari pel centre, per l’esquerra i per la dreta a ritme de la Marxa Haffner, KV 429 de Mozart. L’acústica del Palau es gairebé perfecta i l’obra interpretada se sentia òptimament. En arribar a dalt de tot, els músics de la Simfònica van saludar els espectadors amb un sonor ‘Benvinguts a tots!’
D’una manera alegre, decidida i brillant, Gilles Agap va dirigir la famosíssima obertura de l’opereta còmica El Ratpenat, de Johann Strauss. Malgrat que hi ha un fragment que tothom coneix, no s’han de menysprear els passatges plens de ritme i melodia, que fan d’aquest tema musical un dels més coneguts del compositor austríac.
Si no podeu veure l’àlbum de fotos, entreu aquí: ‘Festival de valsos i danses al Palau de la Música‘.
És el torn ara de l’Havanaise de Camille Saint-Saëns. Escrita al 1887, serveix per demostrar d’una banda la finor i el virtuosisme d’Agap, però també per donar contingut a les paraules del més gran violinista del segle XX, Yehudi Menuhin, que va afirmar que Agap era l’autèntic violinista del segle XXI. Especialment sensible i refinat amb l’instrument, el músic d’origen algerià destaca en les notes més agudes a nivell interpretatiu, però també per la seva capacitat de vincular la música més culta amb la més popular. Això es manifesta perfectament en la peça final de la primera part del programa, The irish washerwoman, de Leroy Anderson.
La segona part comença igualment amb sorpresa, ja que els músics taral·legen la melodia de Johann Strauss, Csárdás de Ritter Pásmán, op. 441, a l’espera de la interpretació de La màquina d’escriure de Leroy Anderson, que esdevé la part més còmica del concert. La peça, escrita al 1950 i utilitzada en una pel·lícula de Jerry Lewis, és interpretada per un músic que, amb la màquina d’escriure de l’època, mostra l’agilitat i l’assemblatge perfecte amb l’orquestra.
Gilles Agap s’endinsa tot seguit en una barreja de sons propers al jazz, a la música de pel·lícules i al folklore més tradicional, amb aquesta fusió tan concreta que el caracteritza, utilitzant tota mena de tècniques per produir sons, com ara xiulant o traient les notes del violí amb els dits. La peça que s’escolta posa de manifest alguns instruments solistes, que fan variacions sobre el tema melòdic central.
És ara el torn de Johann Strauss amb la polca ràpida Sota llamps i trons, i immediatament després l’esperat Al bell Danubi blau, que la Simfònica interpreta perfectament. Els aplaudiments del públic que omple el Palau demanen més música i, com no podia ser d’una altra manera l’OSV ofereix la Marxa Radetzky amb les habituals picades de mans. Per acabar, els assistents als concert són novament protagonistes en cantar El noi de la mare, sota l’exquisida melodia de la Simfònica.
Han estat gairebé dues hores de bona música, que ha representat l’inici dels que la Simfònica té previstos a Sabadell, els dies 2 i 3 de gener, però també a Terrassa, a Lleida, a Rubí i a Sant Celoni.
