Aquest dimarts tindrà lloc, al Museu d’Història de Sabadell, la presentació del llibre Convulsiones. El seu autor, José Cabañas, relata per primera vegada la història de dos camps de concentració lleonesos, oblidats al llarg del temps, pels quals van passar centenes de presoners catalans. Cabañas ha pogut dur a terme la investigació, en part, gràcies al dietari escrit per un dels veïns de Sabadell que van anar a parar al camp de Valencia de Don Juan, a Lleó.
Cabañas és enginyer tècnic industrial, nascut a Lleó i format a Barcelona. Vinculat a l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica i a l’Associació per a l’Estudi de la Repressió a Lleó, ha publicat diversos articles i llibres sobre la Guerra Civil i la repressió franquista. El llibre, a més, està prologat pel prestigiós historiador britànic Paul Preston.
El dietari estarà exposat al museu, i la presentació del llibre serà a les 18.30 hores. Sota el paraigües de la commemoració dels 80 anys del final de la Guerra Civil Espanyola, entrevistem José Cabañas, autor del llibre Convulsiones.
S’ha parlat molt, i s’ha escrit encara més sobre la Guerra Civil Espanyola. Quina és l’aportació científica que el llibre fa?
El llibre mostra un primer coneixement de l’existència d’un camp de concentració que es va establir a mitjans de l’any 1937, i que va durar fins el final de 1939, a la vila de Valencia de Don Juan, també coneguda com Collanza, a Lleó. S’explica, amb una certa extensió, el funcionament, l’estructura i, en definitiva, el que succeïa i patien els qui l’habitaven.
Va ser un camp de concentració que, curiosament, fins ahir com qui diu, inclús persones d’una certa edat, habitants de la vila, pràcticament desconeixien. El van arribar a habitar un nombre de presoners que oscil·lava entre els 1.000 i els 1.500, per una vila que tenia una població, aleshores, d’uns 3.000 habitants.
També es parla sobre un altre camp de concentració que va existir a la ciutat d’Astorga, i que va ser conegut com el camp de concentració de presoners de guerra i presentats de Santa Ana o també de la Pajera. Fins ara, el mateix que succeïa amb l’altre, a la ciutat d’Astorga, que comptava aleshores amb 8.000 habitants, amb prou feines hem pogut trobar algun rastre entre persones grans que recordessin l’existència d’aquell camp de concentració.
En què pot interessar aquest escrit a la població catalans?
És el primer cop que es recullen, en una publicació, dades i testimonis sobre el que succeïa a aquells dos camps de concentració; els patiments i les penúries que alguns dels presoners que els habitaven van ser obligats a viure. Una bona part d’aquests presoners van ser soldats republicans catalans. Van ser fets presoners en les diferents batalles que des de l’any 38 es van anar lliurant: al front de l’Ebre, al font del Segre, i després amb l’assalt de l’exèrcit franquista a Catalunya.
És una novetat pels actuals lectors de tota Catalunya per la relació tan propera i tan directe que veïns i habitants catalans, i més concretament de Sabadell, van tenir amb aquest fenomen dels camps de concentració a Lleó.
Durant els primers mesos de l’any 39, des de febrer fins a abril, a la relació d’inhumacions del cementeri de Lleó, entre varis cents d’homes, apareixen no menys de 303 catalans.
En alguns casos s’assenyala el seu lloc d’origen o residència. Aquesta dada apareix des dels anys 80 en publicacions especialitzades en la guerra civil a Lleó. No obstant, fins ara ningú s’havia dedicat a provar d’aclarir i il·lustrar les raons per les quals acaben allà aquest ingent nombre de catalans. Alguns eren enterrats després de ser afusellats i d’altres per les penúries del tancament en aquests camps de presoners.
Per què els destinen a Lleó?
Quan l’any 38, després de la batalla de l’Ebre i les altres en que, posteriorment, s’estableixen els enfrontaments entre les forces alçades i les republicanes lleials, es va recaptant un ingent nombre de presoners, que són, la majoria, catalans. Després es produeix l’assalt final a Catalunya, succeït a finals de desembre fins a mitjans de febrer. Els sublevats s’imposen, i un ingent nombre de presoners catalans i refugiats de diverses procedències que han anat a parar a Catalunya fugint de territoris conquerits pels feixistes, són destinats a camps de concentració de tot el país, que llavors ja estan a les mans dels feixistes. Milers d’ells són enviats als de Lleó, on hi havia no menys de set camps de concentració. Set camps per a una sola província. Al diari del veí sabadellenc Jaume Cusidó Llobet, un de tota la dotzena llarga d’habitants de Sabadell que acaba al camp de concentració de València de Don Juan, s’explica com el distribueixen a ell i als seus companys per tot el país.
Qui va ser Jaume Cusidó Llobet?
Cusidó va ser un mobilitzat veterà, amb 34 anys. L’exèrcit republicà, que veia com les seves expectatives de derrota s’incrementaven, reclutava a tot baró jove apte per a la guerra. Però Cusidó havia estat declarat com a no apte perquè patia una deficiència visual. No obstant, l’any 38, quan directament mobilitzaven a tots els homes, el van cridar a files a ell també. No era una persona d’ideologia extremada ni res per l’estil. Havia militat a Esquerra Republicana de Catalunya, i havia estat representant sindical d’una secció d’empleats d’oficines, perquè ell era comptable en cap de la fàbrica tèxtil de la família Vilars, de Sabadell.
Què aporta a la visió de la guerra civil el testimoni del sabadellenc?
Fa una aportació singular. Els diaris sempre són una font especial. Perquè són escrits que, qui els va construint sobre la marxa, ho fa només per a si mateix o, com a molt, per a la seva família. Llavors no estan mediatitzats, no tenen la intenció de que vegin la llum. No tenen cap interès que no sigui el d’escriure amb sinceritat allò que l’autor va vivint.
Cusidó té una visió de la Guerra Civil que no transcendeix l’amargor d’altres testimonis, perquè al cap i a la fi, el presoner sabadellenc era una persona normal: un veí més de Sabadell que per l’atzar del moment històric es troba formant part d’un exèrcit, el republicà. El que trasllada el diari és una visió cristianament resignada, confiada en que al final la justícia s’imposarà i deixaran de ser, ell i altres, víctimes immerescudes dels càstigs que se’ls estan aplicant. És una visió menys amarga que la d’altres presoners en situacions semblants.
Com va descobrir el diari del soldat Cusidó Llobet?
Amb l’ajuda d’alguns dels meus amics i col·laboradors, en la lluita per la recuperació de la memòria històrica. Un dels meus companys, quan jo investigava sobre els successos de la guerra, precisament a la vila de Valencia de Don Juan, em va fer saber que havia contactat amb una veïna actual de Sabadell: Montserrat Dalmau. Aquesta dona és filla i néta de dos presoners que, al mateix temps, van ser reclutats al camp de concentració. Això ens parla d’una altra realitat: la que es va donar a Catalunya durant els mesos de final de la guerra. La coincidència, a vegades en unitats militars o a camps de concentració, com a presoners, de pares i fills.
Montserrat Dalmau em va posar en contacte amb una altra persona de Sabadell que era fill d’un dels presoners sabadellencs que van patir al camp de concentració de Valencia de Don Juan. El senyor Josep Cusidó Muñoz, que va morir el 27 d’agost d’aquest mateix any. Des de 2014 vaig mantenir un contacte molt proper amb ell, i ell va ser qui em va facilitar una còpia de les llibretes en que el seu pare havia anat escrivint tot el que anava vivint des de l’any 38, quan el mobilitzaren els republicans i l’enviaren a Monistrol de Montserrat per lluitar a la guerra.
El llibre parla dels “centelleigs d’humanitat i altruisme” que es van viure al camp de concentració. Me n’explica algun?
El camp de concentració de València de Don Juan va tenir una peculiaritat. El militar que el comandava va tenir un mínim d’humanitat amb els presoners que estaven a les seves ordres. Els patiments en aquest camp van ser suavitzats i menors que els que van estilar-se a d’altres.
Veïns, i sobretot veïnes de la vila de València de Don Juan, van exercir la solidaritat i ajudar en moltes ocasions a molts dels presoners d’aquest camp de concentració. Cusidó narra que els rentaven la roba de forma altruista. A vegades, entre la roba, els introduïen al camp algun tipus de menjar: normalment alguna empanada farcida d’algun peix.
Aquests detalls i accions, en aquest context i en un temps en que la gana que hi havia també entre els vencedors, però més en els vençuts i presoners. Aquestes accions tenien un valor immens i així ho deixa constatat Jaume Cusidó Llobet. Els veïns de València de Don Juan sabien en tot moment que els presoners eren catalans. Cal valorar el valuós d’aquella ajuda practicada per homes i dones d’aquella petita vila del sud de Lleó, precisament amb presoners catalans. Perquè era un moment en que el sentiment anticatalanista, en aquella zona i en totes les altres del territori sublevat, era exacerbat.
No cal oblidar que els feixistes pretenien justificar que, justament, ho havien fet per alçar-se contra la maçoneria, el comunisme i el separatisme dels catalans i els bascos. Els habitants d’aquella petita vila sabien allò en tot moment. Però tot i així, van ser capaços d’avantposar la seva dignitat a la por que s’estilava en aquell temps.
L’autor ha volgut tenir un record especial pels dos joves sabadellencs assassinats pel franquisme al camp de concentració de San Marcos, a la localitat de Lleó: Josep Marcos Abellan, de 18 anys, i Joan Claramunt Ramos, de 23.
