Hi ha quelcom de passional en la relació de la classe treballadora i els centres comercials. Ocorre aquí i allà: tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, a Sheffield, a Amsterdam o als Estats Units. Espais polivalents, il·luminats, tan asèptics com consumistes, que proliferen en cada etapa de presumpta bonança. Ningú n’escapa. La Vil·la Olímpica va tenir el seu Maremàgnum, el 22@ el seu Diagonal Mar, el nostre Eix Macià el seu Del Llac Center, Paddock i Corte Inglés.
Però res serà mai comparable amb la inauguració de Baricentro, a principis dels anys 80, a Barberà. Quan Espanya sortia de la ronya i caminava cap a Europa, Baricentro va ser el primer gran centre comercial de la Península, a Barberà, al Vallès, a peu de l’AP-7, la B-30 i prop de la C-58. Un encreuament de camins que representa per a la classe treballadora un lloc d’esperances i somnis que tot sovint no han entès les elits.
El Baricentro dona nom i encarna l’esperit de la darrera novel·la d’Hernán Migoya, l’autor nascut a Ponferrada tot i que orgullosament barberenc de polivalent trajectòria però cèlebre per uns fets que han marcat la seva biografia més que no pas la seva notable obra. Havia estat redactor en cap durant sis anys de la revista El víbora i l’eròtico-porno Kiss Còmic. però es va estrenar en la ficció amb un llibre de contes, Todas putas, (2003) que va publicar l’editora Míriam Tey, també directora del Instituto de la Mujer en el segon govern Aznar. Una part del moviment feminista del moment, amb el PSOE i l’esquerra política al capdavant, va vendre l’obra poc menys que com apologia de la violació i la pedofília, i no com una ficció literària. L’escàndol va ser majúscul: el PSOE va portar el cas a Brussel·les, el llibre es va retirar, el PP va sacrificar Tey, que va acabar dimitint i Migoya va sortir escaldat sense que la intel·lectualitat catalana ni espanyola, excepte algunes excepcions (Mario Vargas Llosa) aixequés la veu. “Em van clavar 50 ganivets per l’esquena”, assegura el propi Migoya ara. I la seva biografia ja va anar sempre va acompanyada d’una referència com aquesta a aquell afer. Llavors el silenci dels homes bons el va cremar. Quelcom d’això s’olora a la novel·la quan Migoya mira la seva infància. El mateix silenci dels nens que baixen el cap quan els matons de pati de col·legi feien de les seves als primers 80.
Després de la polèmica Todas putas, Migoya va fer un pas al costat, va tornar a la cultura underground, i ha fet una trajectòria superlativa com a guionista de cine o còmic. Un primera divisió sense soroll made in Barberà que només va néixer a Pontevedra per la tossuderia del seu pare. Sense anar més lluny, ja porta dues adaptacions al còmic de l’univers Carvalho. I fins i tot el tan polèmic Todas putas ha estat adaptat al còmic per un grup d’autores…feministes! D’aquell afer en va quedar una gran ferida i un autoexili: Migoya va marxar a viure a Lima. I encara hi resideix. Torna algun cop al Vallès, a la seva Barberà, a visitar els pares, ja grans. Així comença la novel·la: revisitant de nou els passadissos del Baricentro, 30 anys després, de la mà de la seva mare ara amb càncer, el seu pare amb Alzheimer i el seu germà.
A Baricentro Migoya passa comptes amb la seva infància i adolescència amb una prosa precisa i gran ritme narratiu. Tot un striptease emocional. Sense concessions ni mirades a la galeria. Amb escenes d’alt impacte (el pare d’una nena mossegada per un gos el mata a cops contra un banc davant dels nens) i altres hilarants, quan el seu pare li planta a l’avi republicà que va esquivar la mort pel canto d’un duro un vi amb la cara de Franco als morros per riure d’ell una estona.
Baricentro és el retaule de la infància i joventut de molts nens de la immigració espanyola a la Gran Barcelona… escoles als afores de les ciutats a l’inici de la normalització lingüística, la plaça de la Unidad, però podria ser la Picasso, la del Pino o la Benjamín com a espai de llibertat i a la vegada de somnis trencats. Estretors domèstiques que no ofeguen del tot però que marquen el caràcter i delimiten fronteres socials. “Los pobres, más que árboles genealógicos, tenemos bonsais“. Castellà a casa, a l’escola i al món. I els llibres, les gairebé desaparegudes llibreries de barri i la biblioteca de Barberà on va veure Manuel Vázquez Montalbán o Eduardo Mendoza, com a vàlvula d’escapament, com l’única palanca, a la rutina de l’extraradi. Pares i mares tan capbussats en les guerres del dia a dia que no tenen esma per a floritures. Estius llargs, petites alegries, la crueltat dels nens, l’aventura d’anar al cine sol per primer cop, el despertar sexual i la visita dels dissabtes al centre comercial en família com a símbol de la felicitat.
En temps de confinament, Baricentro esdevé també un homenatge involuntari a aquells homes rudes i les dones amb temps per a tot menys per a elles. justament quan marxen per sempre en solitari i sense honors a causa del mateix virus que ha impedit Migoya presentar el seu volum a Catalunya. El coronavirus ha fet que el llibre es publiqui però no tingui llibreries on vendre’s ni ser presentat. Ell ha quedat confinat a Lima i el llibre fa els seus primeres passos a baixa velocitat.
Amb coronavirus o sense, i amb més o menys promoció, una gran novel·la, amb tant ritme com ànima, nostàlgica però honesta (això no és Yo fui a la EGB). I el retorn a la novel·la per la porta gran d’un autor maleït.
FITXA TÈCNICA
Títol: Baricentro.
Autor: Hernán Migoya.
Edita: Reservoir Books. Març de 2020
