Aquesta crítica semblarà el que no és. Perquè tindrà una part negativa i una altra de positiva, i la negativa ocuparà més espai i serà més llampant que la positiva. I ja se sap: una taca sobre les estovalles crida molt més l’atenció que la immensa blancor que l’envolta.
Vila-Matas és un tipus amb estil. Reconeixible, virtuós, identificable immediatament, costa resistir-se a la seva narrativa, ja que des del principi atrapa l’atenció del lector i, especialista en la volta de rosca, redobla l’interès amb històries dins d’històries, com si d’una matrioska russa es tractés, una mica a la manera “austeriana”, però amb un pedigree propi i intransferible. Aire de Dylan creix com un globus, les seves primeres 150 pàgines són immenses en l’art d’omplir el buit i, així com l’aire fa créixer el recipient, el relat engrandeix la pàgina en blanc. Però el globus viu sotmès al seu destí: o explota o es desinfla. I a les novel-les de Vila-Matas els acaba passant una mica el mateix.
Repeteixo: les primeres 150 pàgines són immenses i, alhora, són un rotund fracàs. Però el rotund fracàs més reeixit al que es pugui aspirar, perquè Vila-Matas, volent documentar els fracassos més estrepitosos de la història, proposant reproduir una conferència sobre el fracàs, que de tan fracassada provoqui la fugida de tot l’auditori, acaba fracassant estrepitosament perquè no fa més que augmentar l’interès pel desenvolupament de la història. En resum, el fracàs es tradueix en l’èxit més audaç. Ple de referències explícites (a Hamlet, al cinema clàssic de Hollywood, a Scott Fitzgerald), d’altres més vetllades (Joe Gould i el seu secret, Marienbad i el seu estiu, Chateaubriand i les seves memòries), Aire de Dylan acaba patint allò de que en el pecat està la penitència. Perquè amb tanta autoreferencialitat, amb tanta clucada d’ull intertextual, aconsegueix el màxim, una intensitat que funciona a la manera de suborn.
El lector ha estat complimentat de tal manera que es lliura incondicionalment. Però els suborns acostumen a comportar alguna malifeta i, en aquest cas, la malifeta de Vila-Matas és la del que ofereix molt per acabar donant poc. Perquè quan s’abandona el món de les anècdotes per penetrar en el món de les idees hom pateix una petita decepció. No és que Vila-Matas no tingui destresa i profunditat per exposar les seves teories (l’eterna querella entre antics i moderns, la creixent accídia física i intel-lectual, a l’estil “oblomovista”, de les noves generacions, el conflicte entre apropiació i autenticitat), sinó que allò que és accidental acaba per desvirtuar allò que hauria de ser essencial. L’anecdòtic adquireix la força de principi motor que fa caminar a tota màquina la novel-la fins que la inèrcia adquirida s’afebleix quan les idees fonamentals, alimentades pel combustible de la cita i la menció, s’han de defensar per si soles. Aquí Aire de Dylan perd aire (valgui el joc de paraules), es debilita, i el globus es desinfla, i tot per una sola raó: perquè el carburant inicial, de combustió ràpida i explosiva, dóna pas a un carburant d’efecte menor. Només a aquest desequilibri pot atribuir-se la sensació que a la novel-la li sobren pàgines i no idees, que li falta esprint i no potència.
Dit això, un advertiment: en la vida es cometen errors per acció i per omissió. No llegir a Vila-Matas és, per descomptat, un dels majors errors per omissió que hom pot cometre. Llegir-lo, per contra, mai és un error.
Esteve
One Comment