19 membres entre alumnes i professors de l’escola d’escriptura de literatura creativa Escriptòrium han escrit un relat conjunt per aquest Sant Jordi del confinament. Un relat a 39 mans. És aquest.
“Aquell va ser un Sant Jordi diferent. Roses i llibres sense olor, carrers sense sol i places sense parades ens van fer conjurar per canviar-ho tot. No sabíem com, però faríem arribar un missatge a la joia de la família, l’àvia centenària duia confinada més temps del que podia recordar. (ACO). Les llibreries, encara tancades; les roses, encara penjades als rosers. (AG) La Laia i jo, només amb la mirada, vam decidir que era el moment. El moment de saltar-nos el confinament! Vam tallar una de les roses del roser i vam dirigir-nos directes a la porta (AP). Ens punxava els dits per sobre dels guants. Abans de posar-nos les mascaretes, la Laia em va enganxar la flor al nas. “No ens podran robar la primavera”, xiuxiuejà, mentre jo obria la porta. (ZA) A la sortida, la veïna de davant ens va inspeccionar, sense dubte desitjosa de trucar la policia per xivar-se que algú estava sortint sense justificació. (EB)
-Com es pot ser tan irresponsable de sortir al carrer amb aquesta alegria? -va cridar.
– I vostè què sap? Posi’s en la seva vida! En un dia tan especial, hem de tenir cura d’una persona dependent. Hem de fer-li arribar aquest producte de primera necessitat. El més essencial de tots. El que alimenta l’esperit. El que encomana esperança. (RG)
Ens vam allunyar rient mentre la veïna seguia cridant ves a saber què. Vam recórrer els tres-cents metres fins al pis de l’àvia, mirant a banda i banda, com si fóssim dues delinqüents (MS)
L’àvia no era a la sala. La tele parlava per a una cadira de rodes buida. Ens vam espantar (VC) La Misheta tampoc no hi era. Vam apagar la tele. El silenci era inquietant. Ens vam mirar, no gosàvem ni badar boca. La quietud en l’ambient ens feia sospitar un ensurt. Ens vam abraçar. (AQ) Vam avançar passadís enllà. Ens temíem el pitjor. No era al lavabo, tampoc a la seva habitació. La vam trobar a la galeria, recolzada al caminador. La finestra corredissa era oberta i ella mirava cap a l’exterior, somrient. (MN)
L’àvia estava contenta. Era de poques paraules, però se li veia a la mirada que alguna n’hi passava pel cap.
– Àvia, què fas aixecada? — li vaig preguntar
Ella continuava somrient i va contestar amb aquella veu tremolosa tan pròpia i entranyable.
-Vull tornar a veure el mar — (CE)
-Àvia avui no es pot veure el mar, està plovent.
-Però el teu avi m’espera a la platja per donar-me la rosa. És Sant Jordi! — va dir sense deixar de somriure. (RS)
-És veritat! —vaig exclamar.— Però per què no et poses aquelles arracades que li agraden tant? Va, ves a buscar-les, que t’hi portaré jo. No et vols pintar una miqueta els llavis? (MC)
-No. No em vull pintar ni posar-me arracades. Vull que em vegi com quan érem joves, i, ens fèiem l’amor nus a la platja, i ens banyàvem fins que es feia fosc, jugant com criatures. (AM)
Vam fer el possible per treure’ns aquella imatge del cap mentre ajudàvem l’àvia a pujar al cotxe. Ens vam mirar com dient, “i on coi anem, ara?”. Tothom ens observava des dels balcons mentre recorríem els carrers deserts de camí a la costa. (RS) Després d’uns quants quilòmetres i revolts, a la rotonda que ens havia de portar directament a la platja, un control de la policia ens va aturar, sotraguejant els nostres cors (PU).
-¿Dónde van? —preguntó el policía. Era obvio que no teníamos un motivo justificado para llevar a la abuela en la parte trasera del coche, y no estábamos dispuestos a ensuciar un día tan bonito con una vil mentira. (SC)
Va ser l’àvia qui va contestar.
-El meu home m’espera a la platja, avui em regalarà la meva última rosa.
El policia la va mirar, li va recordar la seva mare. Feia poc l’havia perdut pel coronavirus. Va somriure amb tristor.
-Pueden continuar. Su marido tendrá siempre una rosa para usted, hoy y toda la eternidad. (IG)”
