L’escriptor Martí Gironell ha publicat Paraula de jueu (ed. Columna), l’esperada continuació d’El pont dels jueus (2007). Es tracta d’una novel·la històrica que gira al voltant de la reconstrucció del pont de Besalú i que descriu minuciosament les relacions entre les societats jueva i cristiana a l’època medieval a diferents indrets de Catalunya. L’havia de presentar a Sabadell aquest dissabte, però les restriccions estipulades per la pandèmia ho han impedit. Gironell parla en aquesta entrevista de la seva novel·la a l’espera de nova data per poder presentar-la a la ciutat.
Martí Gironell va néixer a Besalú, el 1971. És escriptor i periodista. Llicenciat en filologia Anglesa i en Periodisme, ha treballat a Ràdio Besalú, Ràdio Olot, Catalunya Ràdio i TV3. També col·labora amb mitjans com El Punt Avui, La República, Enderrock i l’Illa dels Llobres. És Premi Ramon Llull per La força d’un destí.
D’on neix el seu l’interès per la cultura jueva?
Sóc fill de Besalú. Quan tenia 14 anys vaig començar a fer de guia turístic a l’estiu, el cap de setmana, o els ponts. Per guanyar uns dinerets. I va ser a partir d’això. Veus que tens un patrimoni arquitectònic, una gran impremta romànica. Al Besalú actual es pot veure i, de fet, s’ha embellit per poder-la mostrar al turista. No només el pont: monestirs, esglésies, cases de particulars. I sobretot hi ha una gran impremta jueva que es va plasmar a casa nostra i que, tot i ser una comunitat petita, va resultar molt important. Es van trobar uns banys jueus de purificació a Besalú, que eren els únics que hi havia a Catalunya i a Espanya i després es va determinar que eren els tercers millor conservats que es podien visitar a Europa.
A partir d’aquesta característica m’hi vaig començar a interessar. A Besalú es van anar fent també diverses trobades i reunions i congressos al voltant del món jueu que feien que cada vegada se sabessin més coses. També es va trobar la sinagoga. Amb els banys, eren dos edificis que anaven junts. Perquè els jueus, abans de passar per la sinagoga, havien d’anar a purificar-se. De tant sentir-ne parlar, sempre m’ha cridat l’atenció aquesta cultura. Les seves arrels s’han anat estenent per casa nostra i hi ha molts rituals que han quedat en el nostre dia a dia, com el de rentar-nos les mans.
Hi ha documentació on veus que és una cultura que no ens ha de ser aliena. Forma part de la nostra tradició molt més dels que ens pensaríem.
Quan parlem de jueus, la gent té tendència a pensar en Israel. Però la cultura jueva i el seu llegat ha nodrit la tradició catalana i la cultura. Trobo que això s’ha de saber. Em va sorgir la voluntat de poder-ho explicar a través de la ficció perquè el lector se’n adoni de certes veritats que han quedat inadvertides o que volgudament no s’han explicat.
Quines veritats?
Quan parlem de judaisme, com que la península Ibèrica s’ha basat en el cristianisme, sembla que les altres cultures o tradicions que també han estat a casa nostra no formin part de les nostres. En el cas que ens ocupa, hi ha tota una connexió que és molt forta i molt important, que va des de la gastronomia fins a l’astronomia.
La nostra escudella de carn d’olla ve de l’escudella barrejada que feien els jueus a casa nostra els divendres. El menjar feia xup xup tot el divendres perquè el dissabte no podien fer res, la seva religió no els deixava fer cap treball físic. També la cartografia i la geografia la van implantar les famílies jueves. Ens van ajudar a saber-nos posar en el mapa del món i a saber qui hi ha pel món. Grans poetes, filòsofs, metges.
A Besalú, per exemple, Albraham Descatllar. Va ser un gran metge. El llinatge de Descatllar va ser molt important. Va ser el metge de Pere III el Cerimoniós, entre molts altres. La medicina ha begut molt del coneixement dels jueus. Els que primer van començar a interpretar els astres van ser jueus. Per exemple, David Bonjorn de Barri va ser un astrònom real i reial al servei de Pere III el Cerimoniós. Només que t’hi paris a pensar i a llegir i a anar a certes fonts, veus la relació directa de la cultura a l’hora de crear-nos la nostra pròpia tradició. Després s’ha anat despullant la part més jueva i ha quedat només el coneixement.
Com era la societat jueva de l’època?
Eren gent que va venir expulsada de França, que decideixen establir-se a Catalunya, on ja hi ha algunes comunitats petites de jueus. D’altres continuen el seu camí cap a altres llocs de la península Ibèrica, més avall, o cap a Itàlia o altres llocs. Els que es queden aquí fan país, fan comunitat, encara que els costi perquè els hi posaran difícil en no ser de la religió majoritària, no congregar amb les lleis establertes. Malgrat que vagin a la contra.
D’aquí la voluntat de la novel·la de fer veure que, en certs moments de la nostra història, jueus i cristians van conviure perfectament. Les elits cristianes, conjuntament amb la gent que hi ha al voltant de la cort del Rei, són les que volien imposar un sol ordre, un sol pensament, una sola religió, un sol credo, i eliminar qualsevol dissidència. Aquest és el gran drama. Quan vols imposar, mentre que al teu voltant hi ha molta més riquesa cultural, idiomàtica, tradicional, que et pot servir per eixamplar mires i ser molt més ric en coneixement i en experiències. Aquesta és la realitat que he intentat traslladar a la novel·la.
Quan el Kim (el protagonista) arriba a Barcelona es decep en veure la cruesa de la ciutat. I també comença la trama de persecució als jueus.
Sí. La voluntat és poder plasmar a través de la ficció, d’una novel·la documentada, fets que puguin ajudar a explicar l’origen d’aquesta persecució tan salvatge contra tot allò que fos jueu. Un cop t’hi poses, veus que és una cosa que ja arranca d’abans. És fruit d’una manera de pensar que es va gestar al Vaticà amb el Sant pare Innocenci III que comença a engegar la roda aquesta contra els jueus. La seva voluntat és eliminar-los econòmicament, socialment, políticament. Esborrar-los del mapa.
Aquesta manera de pensar arriba a la península Ibèrica a principis del segle XIV. Els jueus, en aquells moments, eren persones que gaudien fins i tot de privilegis perquè estan molt ben vistos pel Rei. Els continua tractant com si fossin els seus tresors, no només perquè li procuren molts diners sinó perquè tot el coneixement que tenen el posen a la seva disposició. Però comencen a passar certs episodis. Un surt a la novel·la i està documentat: es troben una criatura morta als peus a la porta de la sinagoga del Call Major. Hi ha algú, que és un personatge real, Guillem Sanfeliu, que veu en aquell fet la possibilitat de començar a engegar la rumorologia. En termes actuals, comencen a difondre fake news. Comença a inventar-se tot un relat a partir del qual aconsegueix que la gent del carrer, que tenia relacions normals i corrents amb el seu veí jueu, se’n comenci a malfiar. Crea aquesta incertesa, sembra la llavor de l’odi. I de l’odi a la violència hi ha només un pas.
Com a persona de carrer no tens la capacitat de contrastar tota aquesta informació que et ve donada pels grans altaveus de l’època com són les esglésies, a través dels sermons que fan els capellans i els bisbes des de les trones i els altars. La paraula, com s’explica a la novel·la, era sagrada i anava a missa, mai tan ben dit. Aquest discurs acaba calant. No feia falta demostrar els fets perquè tot el que digués l’autoritat es creia. Mentrestant, el jueu va perdent tota aquesta connexió amb la societat, amb la cort reial. Veuen com tots aquests ponts que s’havien escarrassat a aixecar, es van destruint, dilapidant. A mitjans del segle XIV va agafant volada i es va estenent. Comença per Barcelona i t’ho trobes a altres llocs com Tortosa, Girona, Banyoles.
En canvi, plasma la bona relació de jueus i cristians en la relació entre el Kim i l’Ester.
Perfectament, clar. L’Ester era una d’aquestes noies que treballaven a l’hospital de l’Almoina (Girona) i que els dissabtes entraven a les cases dels jueus a ajudar-los gairebé com si fossin minyones. Algunes eren mig esclaves fins i tot. Els jueus tenien uns estatus i unes relacions que els permetien tenir aquestes noies. I el fet que entressin i sortissin de les cases dels jueus va acabar significant que ‘el roce fa el carinyo’ i es van establir moltes parelles entre jueus i cristianes.
La gent del carrer no només podia compartir negocis -podien ser socis-, sinó que, a part de tenir relacions comercials i socials, també en tenien d’afectives i amoroses. La força de l’amor. Si estàs absolutament convençut, no et farà res haver-te d’enfrontar a la teva tradició, encara que et digui que te n’estàs anant amb el dimoni. Veus que la persona és tot el contrari a un dimoni: és una persona neta d’esperit, amb una honestedat i senzillesa aclaparadores, que és bona persona. Si tens la voluntat de conèixer-la pel teu propi peu, de voler veure què hi ha darrere de la persona, és molt més fàcil que no pas que t’hagis de regir per coses que t’han explicat, que poden ser interessades.
Moltes d’aquestes parelles van ser multades i moltes executades a les places públiques, precisament per escarmentar a la resta de la població perquè no tingués la temptació de barrejar-se i fer ‘aquesta aberració’. Hi ha qui parteix d’una posició de pensar que és el millor, té la veritat i la raó. Per què? Per què no es pot trobar un camí intermig entre la teva i la seva veritat? Potser surt una tercera que és millor, fruit de les dues. La idea és fer veure que les paraules, depèn de com les utilitzis, poden servir per aixecar i vestir ponts o també per destruir-los.
Per tant, tots els personatges que hi apareixen podrien ser reals.
Del llistat de personatges, un 80 per cent són personatges reals. Abraham Descatllar, Ferrer, el sammàs de la sinagoga del Call de Barcelona, Guillem Sanfeliu, Arnau Roig, Pere Baró, Bonafós Vidal. Tots ells van ser i pensen tal com es reflecteix a la novel·la. Hi ha alguns que són inventats, però que també estan construïts a partir de la documentació. El Kim no va existir, però és una mena de personatge pont entre els dos relats que surten. Per una banda, el fet de construir pedra a pedra el pont, que s’ha de reconstruir. Per l’altra, l’apuntalament del pont entre les cultures de jueus i cristians.
Hi ha molta literatura i documentació a propòsit d’aquestes persones que treballen des de la societat per mirar d’empènyer en una direcció exactament contrària als discursos oficials i als grans personatges. La meva voluntat és portar a través d’actors reals i ficticis als lectors cap a una època, perquè a través dels marcs mentals entenguin moltes de les accions que passen. Moltes de les coses que passen a la lectura també te les pots emportar a la nostra època i veure que, si demostres respecte i tens la convicció que a través del coneixement pots arribar a entendre a l’altre, és més fàcil aixecar ponts d’entesa amb aquell que parla, pensa, resa o té un color diferent de pell. La novel·la històrica ha d’aportar el punt de reflexió a part de les aventures. De pensar que això no és tan allunyat del que ens passa cada dia o del que ha anat passant a la història.
Quina ha estat la feina de documentació?
Com que no tenia cap pressa, vaig començar a l’any d’haver publicat El pont dels Jueus, que és del 2007. Cap al 2008 veia molt aquesta continuació natural. Vaig anar fent, em vaig anar documentant. Era conscient que documentar el segle XIV requeria conèixer molt bé el territori. Em vaig entrevistar amb persones que coneixen molt bé aquella època, vaig tenir converses amb gent que coneix molt bé la tradició jueva i cristiana d’aquells moments. També amb persones que em van poder assessorar sobre com es menjava, vestia, tractava a la gent. Tot un seguit de referències. L’una et va portant a l’altra. I després has de destriar el gra de la palla. Era una carrera de fons, anar fent de mica en mica. Quan ho he tingut tot ben envestat i lligat, ho he tirat endavant. Ho vaig tancar abans que ens confinessin al març.
Creu que tindrà la mateixa bona acollida que la primera part?
No ho puc saber. Estem en temps diferents.
El Pont dels jueus va sortir al 2007 i ha anat creixent. Es continua reeditant cada any. Però això ho dirà el temps. Jo de moment estic molt content de com està anant, com el reben els lectors. Pots llegir Paraula de Jueu sense llegir el Pont…. L’època de pandèmia condiciona moltes coses, des del fet d’anar a presentar les novel·les als llocs, fins també la crisi del sector editorial. Però veig que la gent s’acosta molt als llibres. És una força que m’empenta a pensar que anava bé en voler fer una continuació.
Tenia molt clar que podia funcionar perquè rebia ímput constant de les persones, veia les reedicions. La resposta dels lectors és molt bona. La segona edició va arribar a les llibreries fa 15 dies, després d’una primera edició de 10.000 exemplars. Hi ha una tercera edició que està apuntant. Treballaré perquè el recorregut del llibre sigui el més llarg possible.
Hi haurà tercera part o ho dona per tancat?
A dia d’avui ho dono per tancat. Aquesta continuació la veia molt clara, perquè el final del primer llibre et donava peu a explicar com reconstruïa el pont Pere Baró. Però ara, crec que l’he acabat d’una manera que no li veig possibilitat de continuar. Però qui et diu que jo no vagi a fer un club de lectura i algú faci un comentari i hi vegi una nova història. No pots dir mai “d’aquesta aigua no en beuré”. Però honestament, amb el cor a la mà, per mi es tanca aquí la història.
