Poques persones han escrit tant qualitativament i quantitativa sobre Sabadell. Manel Larrosa porta més de quatre dècades donant la batalla. Ja ho feia contra la Gran Via de jove, la va donar com a regidor d’Urbanisme 1979 i 1987, el regidor del Parc Catalunya, l’Eix Macià i l’habitatge públic a la plaça d’Espanya. I la va seguir donant després amb tota una llista de preocupacions i ocupacions. Un cul inquiet influent que ha aplegat bona part dels seus articles publicats en els darrers anys (bona part a iSabadell, també a l’Ara o a Diari de Sabadell) i ha composat el volum Sabadell, ciutat fletxada.
El seu llibre és, en definitiva, un alegat per pensar Sabadell en gran. En parlem amb ell fa uns dies, just entre les eleccions i la constitució d’un nou consistori que té com a màxim objectiu redreçar l’actual decadència de Sabadell.
Per què Ciutat fletxada?
Una poma amb una fletxa o un cor amb una fletxa vol ser una cosa que motiva. Una ceba amb una fletxa també és suggerent.
Una ceba fletxada és una ceba ferida?
Sí. O enamorada. Toca la fibra sensible. És un tema emocional. Ciutat fletxada voldria dir ciutat que va com una fletxa o que engega.
I Sabadell va com una fletxa?
Com una fletxa cap avall. La iniciativa de Barcelona i el seu entorn és d’una dinàmica molt potent que al Vallès només l’agafen Sant Cugat i Cerdanyola, i també els municipis industrials. En canvi les ciutats històriques de Sabadell i Terrassa queden molt malmeses. Molt més malmeses que altres com Granollers o Olot. Terrassa té el 10 per cent de l’atur català! Com és possible? Sabadell en altres aspectes està en situació similar a Terrassa.
Sabadell va ser una ciutat molt colpejada per la crisi del 2007. Com n’ha sortit?
Polinyà, Palau o Sentmenat han jugat el monocultiu del polígon i els ha funcionat. A Sabadell han de funcionar més coses i per tant tot això és més complicat. Per exemple, l’allargament dels FGC ens posa com a destinació residencial de Barcelona i últimament creix més Sabadell que no els municipis del costat tant en ritme com en volum de població. És creixement residencial però no activitat econòmica.
D’on neix el llibre? Del seu desencís amb el quatripartit?
Sí. Quatre anys de govern amb dos anys a l’inici esperant que l’Ajuntament reaccionés. En ple procés pensàvem que els ajuntaments havien de ser també un signe d’orientació de país a escala local. No tot havia de passar a escala de país sinó que a nivell local havien d’assenyalar-se horitzons i no es van produir. Al cap de dos anys vam arribar al convenciment que això ja no passaria mai i per tant que calia ser propositiu com ho hem estat en altres camps. En temes de Vallès portem 10 anys de batalleta. La societat ha de ser propositiva. Fa un any i escaig vam engegar la iniciativa Sabadell 5000 per estimular un debat al voltant de l’habitatge. Un tema estrella que el portes al carrer i la gent respon bé però a nivell de partits polítics l’audiència ha estat inversament proporcional al poder que tenen els partits. A sobre hem trobat més simpaties a l’oposició que al govern.
El llibre està basat en articles de premsa, i alguns estudis inèdits. Es destaca molt la percepció d’un ajuntament tancat en si mateix, burocràtic on, segons diu, s’ha produït una aliança entre els sectors més buròcrates i els alternatius. Què s’hauria de fer per activar el consistori, fer-lo més permeable, més obert?
Cal un esperit de canvi.
Hi ha tot un món, amb la CUP com a element més representatiu però que ha influït molt a Esquerra o els Comuns, on es pensa que només redistribuint el pressupost ja n’hi ha prou. Jo defenso una visió socialdemòcrata. Has d’agafar les reformes i portar-les al límit. La revolució és portar les reformes al límit i que peti. No fer uns certs canvis. Quan enlloc de parlar de política d’habitatge parlem de masoveries urbanes ratllem el ridícul. Aquest temperament ha fet que no hi hagi projecte de voler governar ni revolucionar la ciutat.
Tot això es tradueix en coses polítiques. Les comissions informatives són burocràtiques, la meitat dels membres són funcionaris i l’altra meitat són regidors. Són tancades. Al Parlament hi pots anar, et reben i pots parlar. Aquí no. Les comissions serveixen per aprovar els dictàmens que van al ple i per passar el rodet a l’oposició. Però no hauria de ser així. Són òrgans interessants si es fan anar bé i reforcen l’acció de govern. Però que no s’hagi volgut volar a aquest nivell és prou patètic. O que no s’hagi estructurat l’administració amb uns càrrecs clars, que es responsabilitzin i que agilitzin les coses. Tot això és l’ABC. És tan elemental que ja havia existit. No és cap novetat. Només era recuperar procediments antics.
Tot és com un gran desencís.
Com s’ha arribat fins aquí?
Per manca d’ideologia i fonamentació política. Aquesta cosa postmoderna d’ara t’acaba fent enyorar ideologies de fa 40 anys gairebé. S’han de repensar molts fonaments de tothom. Sent alternatiu no n’hi ha prou.
La primera prioritat de l’Ajuntament és el treball. El treball perquè dona dignitat a la gent, perquè es composa de salari i salari social i per tant tots els objectius de l’Ajuntament s’han de bolcar al treball. I en funció del treball fas la resta. Si els objectius són l’embelliment de la ciutat, el creixement, els serveis públics… tot això no té substància. El que t’ha de motivar és arribar a la integració de la gent via treball.
Seguint la campanya electoral de les eleccions, el cert és que s’ha parlat poc de treball.
No se’n parlarà mai perquè es considera que és un tema que correspon a les empreses i als sindicats. Resulta que l’economia privada és vista com negativa sempre i per definició i una economia pública s’ha de suposar bona encara que sigui buròcrata. Però seria més fàcil anar a tres peus: economia privada, economia pública i economia social de moltes entitats, serveis i ONG. Tres peus que haurien d’anar en paral·lel i no confrontats. Però es fa demagògia de sector públic contra sector privat. Es pot tenir una màquina administrativa burocràtica al màxim i no passa res.
Tenim una economia amb un 50 per cent de sector públic. No existeix el liberalisme pur ni el marxisme pur. Als més radicals de l’esquerra els podem dir que es tracta de treure del mercat privat sectors importants de l’economia com per exemple l’habitatge. Municipalitzem el sòl i no només la zona blava. El sòl! És possible fer-ho. Però això els fa por i marginen el debat. Et diuen que la solució tècnica és fer un Pla d’habitatge i que presentem al·legacions al document.
En els darrers mesos s’ha configurat un fòrum d’entitats de molt àmbits diferents, Sabadell Cercle d’Entitats, que vol incidir més en l’administració del que les entitats ho han fet fins ara. Vostè hi participa. Com ho veu?
Es comparteix des de moltes entitats i d’una forma espontània amb molt grau de coincidència una diagnosi: la ciutat té una crisi profunda de la qual només en sortirem amb una cooperació intensa entre l’Ajuntament i la societat amb fórmules com el cogovern o d’altres que no limiten l’acció política sinó que ajuden a construir. És una qüestió que els polítics fins ara no han acabat d’entendre.
Si estigués a les seves mans, quines quatre o cinc accions duria a terme des de l’Ajuntament?
L’Ajuntament ha de tenir una estructura política clara. Les comissions informatives s’han d’obrir, cal diferenciar entre el món polític i l’administratiu, cal professionalitzar els càrrecs directius. Això és imprescindible. Un altre pas és cooperar amb la societat, de forma regular, amb programes públics que no els faci l’Ajuntament sinó que els fa la societat: en termes socials, en cultura, en recerca… i llavors una taula que formuli les directrius estratègiques de la ciutat. Sortiran d’un debat amb la ciutat. No sortiran d’un laboratori d’urbanistes que faci la futura revisió del Pla General amb uns quants documents. La transformació i l’ambició de la ciutat vindrà d’una relació entre el sector públic i les entitats.
Curiosament, hi ha molta més maduresa i més acord com ha demostrat el Cercle d’Entitats dels que en pensàvem.
Hi ha antagonistes històrics a la mateixa entitat.
Al llarg de la història, el Gremi de Fabricants era una cosa i les associacions de veïns una altra. Quan ara els veus junts amb Creu Roja, Rebost Solidari, Cambra de Comerç o Xarxa Onion veus un altre panorama. El valor de tenir societat civil és un camp molt sabadellenc que potser no hem sabut aprofitar. Allò de ‘A Sabadell tothom va per ell’ s’ha de canviar i és una debilitat social de la nostra ciutat. Però aquesta iniciativa de Sabadell Cercle d’Entitats apunta bé.
Seguint la campanya electoral, no té la sensació que tothom parlava una mica del mateix, potser perquè hi ha massa carpetes obertes fa anys? Tothom parla de Gran Via, rondes, Aeroport, Taulí…
Són ítems molt evidents i molt superficials. En el llibre veig que tenen més valor els capítols amb dades i xifres que no allà on està l’opinió. Què passa amb els pressupostos? Amb l’atur? Si no és gratant, el que queda són opinions superficials.
I gratant, per on té sortida la ciutat?
Per la projecció més enllà d’ella mateixa. No com una capitalitat clàssica sinó dins d’un territori confederal.
Hem de tenir vincles enormes amb Terrassa, hem de tenir una relació amb el Vallès important, hem de saber que volem fer com a membres de la Regió de Barcelona. Per tant, tot aquest escenari global després comporta temes econòmics, d’ocupació que ens donaran una posició en el món. Per altra banda ha d’haver-hi una voluntat de política social molt forta. No engrunes o cosetes.
Si l’estat social és l’escola i la sanitat, ara vol dir que hem de parlar d’habitatge. Sí que hem de continuar parlant d’escola on hi ha situacions dramàtiques i en molts aspectes de sanitat, per exemple perquè el Taulí pugi de nivell. Però si hi ha un gran tema que ha de ser la base de la política social és la d’habitatge. Donaria capacitat econòmica i capitalitat. I és un tema que o s’agafa en gran o no s’agafa. La solució no és prometre 300 habitatges en quatre anys sinó veure com incidim en el salari social de la gent.
El Pla d’Habitatge està fet en gran?
No. Està fet en petit i sense parlar amb els agents que fèiem la campanya Sabadell 5.000. És producte dels alternatius convertits en tecnòcrates. Una por. Un ajuntament mai hauria inventat el Parc Catalunya però quan te l’inventa la ciutadania tu tens una gran palanca i has d’inventar l’Eix Macià per pagar el Parc Catalunya. El Parc Catalunya és un factor posat per la societat que és una meravella. A la societat li toca inventar objectius grans que l’Ajuntament ha de saber liderar. Si els tecnòcrates i alternatius actuals haguessin tingut a les seves mans la proposta del Parc Catalunya, l’haurien massacrada. L’haurien fet en petit. És un exemple concret que cal transcendir les immediateses i que és possible fer-ho.
L’element central per a vostè ara seria l’habitatge?
Capitalitat i habitatge. Funció econòmica i funció social. Sabadell necessita un peu com a capital i un peu social.
El llibre ha sortit poc abans de la campanya. Alguns el veuen com un programa electoral, altres com un programa de govern i altres com ‘les coses del Manel’. Com ha estat rebut?
Els contactes de gent que s’ho han llegit m’han dit que està bé. Però ningú de l’Ajuntament me n’ha fet cap comentari directe.
I com ho interpreta?
Perquè son ‘les coses del Manel’ [riu].
És una persona molt activa, amb moltes idees. Se sent incomprès sovint?
Les idees estan per cremar-les. Tampoc pretenc que em facin cas. Està bé cremar la idea perquè la següent estigui millor. Està bé que no es portin a terme si les que es porten a terme són millors. Però ens cal que passin coses. Si no haguéssim fet la campanya d’habitatge Sabadell 5.000 el Pla d’habitatge d’ara semblaria normal. Ara està claríssim que aquest Pla d’Habitatge és un desastre. Per tant estan obligats a refer-lo. Potser agafen una idea de les nostres però segur que no podran donar la feina per tancada.
Sabadell ciutat fletxada és en definitiva un al·legat per pensar en gran la ciutat.
És un intent. O hi ha un esforç d’imaginació i es cremen idees per Sabadell o no ens en sortirem. Es necessita un esforç col·lectiu de debatre i arribar a acords. O fem l’esforç de debatre al voltant de la Ronda Nord i el Quart Cinturó o continuarem amb els cotxes de Castellar i Polinyà travessant Sabadell. Ja toca. Toca un esforç d’idees i d’acord. Hem de matar els conflictes.
