El Museu d’Història de Sabadell ha estat l’escenari, aquest dimarts, de la presentació del llibre de l’historiador sabadellenc Martí Marín Corbera titulat ¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977), Eumo Editorial, 2019. Un treball de recerca sobre les estratègies i el personal polític de la dictadura al nostre país.
L’acte ha estat presentat pel regidor de Cultura, Carles de la Rosa, qui ha destacat el lideratge de l’Ajuntament de Sabadell en la xarxa Feixisme mai més juntament amb l’Associació Amical Mathausen, així com el paper del l’Arxiu Històric i el Museu d’Història en la recuperació de la memòria històrica mitjançant publicacions, conferències i altres activitats. També ha indicat l’existència d’un programa municipal específic sobre la memòria històrica.
Francesc Vilanova, professor d’Història Contemporània de la UAB s’ha encarregat de valorar el llibre de Marín, producte d’una petició de l’editorial Eumo per tal d’actualitzar la seva obra de referència Història del franquisme a Catalunya, publicat al 2006 per la mateixa editorial. A parer de Vilanova, un dels principals mèrits d’aquest treball radica en explica-nos “què era el franquisme a Catalunya, què volia fer i qui ho feia”. La dictadura tenia una política per a Catalunya en la que participaren molts catalans com ara el dirigent de la Lliga Catalana Joan Ventosa Calvell o el cardenal Narcís Pla i Deniel, molts dels quals procedents del món catalanista com Ferran Valls Taberner, Ignasi Agustí o Josep Pla. Segons Vilanova el mèrit de l’obra de Marín rau no tant en haver descobert aquest fet com haver-ho “sistematitzat”, amb la seva cronologia, genealogia i les seves “connexions internes”. Aquest és el resultat d’una “recerca extensa i en profunditat” i “d’un ús adequat dels materials publicats”.
Així mateix, subratllà la importància d’haver desfet dos tòpics falsos sobre el franquisme a Catalunya que estan a peu de carrer. El primer sobre la suposada voluntat de desindustrialitzar el país com a represàlia al suport a la causa republicana i el segon relatiu a la política migratòria amb l’objectiu de “diluir la identitat catalana.” El llibre de Marín permet doncs conèixer d’on ve el franquisme a Catalunya i on va parar després del final de la dictadura.
L’enviliment de la societat
L’autor de l’obra, el títol de la qual s’ha pres d’un cartell de propaganda franquista, ha estat el darrer en fer ús de la paraula. Marín ha afirmat que “el franquisme era un règim intel·ligent com a sistema” i això explica la seva llarga durada de 40 anys. En aquest sentit, el seu treball ha volgut copsar què i com pretenien dur a terme els seus objectius a Catalunya, un país divers doncs hi havia una Catalunya urbana i industrial i una altra rural. Per Marín, les estratègies del franquisme eren comuns a tota Espanya, però a Catalunya van adoptar característiques específiques atès que aquí les condicions no eren les mateixes que a altres indrets de l’Estat.
D’altra banda, ha indicat que els franquistes catalans de primera generació, com a la resta d’Espanya, provenien de l’extrema dreta i de la Falange. Ara bé, una part del seu treball de recerca s’ha centrat en la trajectòria dels franquistes catalans joves; és a dir, aquells que no van viure ni la Segona República ni la Guerra Civil, els quals començaren la seva carrera política als anys 60 i 70 del segle passat. Aquí ha destacat la seva responsabilitat ja que ningú els va obligar a fer-se falangistes o a entrar en la maquinària política del règim.
En un altre ordre de coses ha explicat la tàctica del franquisme de nomenar governadors civils de fora de les províncies on ostentaven el càrrec. D’aquesta manera molts catalans durant la dictadura creien que cap governador civil era català, quan el cert és que províncies com Granada, Ciudad Real o Palencia van tenir governadors civils catalans. També ha mencionat com molts franquistes catalans en les seves memòries intenten negar que ho foren, adduint que en realitat eren demòcrates o tecnòcrates que feien el que podien dintre de les estructures del règim. En aquest sentit, ha lloat la sinceritat de Joan Antoni Samaranch, qui mai va negar que fos falangista i franquista.
En opinió de Marín l’efecte més greu de la dictadura fou “l’enviliment de la societat” que va obligar a moltes persones a fer coses impensables per tal de sobreviure en condicions molt dures. A tall d’exemple ha esmentat que a Sabadell als anys 40 un 6 per cent de la població va cometre delictes de robatori i estraperlo o la gent que accediren a llicències de estancs, taxis, parades al mercat o administracions de loteria que havien estat arrabassades a republicans. No obstant això, les responsabilitats dels dirigents de la dictadura s’han de posar al seu nivell, ja que no era el mateix ser ministre, alcalde d’una gran ciutat o regidor d’un poble petit.
Respecte a la intel·ligència política del franquisme ha posat l’exemple de l’estratègia relativa a la llengua catalana consistent en eliminar-la de l’administració i de l’esfera pública, relegar-la a l’àmbit privat amb l’objectiu que en el curs del temps quedés reduïda amb un dialecte. Sobre les polítiques d’immigració ha assegurat que el franquisme a les dècades de 1940 i 1950 va reprimir-la mitjançant detencions a les estacions de ferrocarril o amb centres d’internament com el Palau de les Missions a Barcelona. Als anys 60 va canviar aquesta orientació, encara que el franquisme en realitat va fomentar la immigració cap a l’estranger. Respecte al mite de la desindustrialització ha explicat les vicissituds que portaren a instal·lar la SEAT a Barcelona on va tenir un paper destacat el ministre d’Indústria català, Joaquim Planell.
En definitiva, les estratègies que va implementar el franquisme i el personal encarregat de dur-les a terme expliquen el motiu pel qual la dictadura va tenir una durada tan llarga.
