Montse Barderi, escriptora: “després del Prudenci Bertrana tindré molta pressió”

La sabadellenca Montse Barderi és la guanyadora del premi Prudenci Bertrana 2019 per la seva novel·la La memòria de l’aigua. Grup 62 li atorgava el premi, dotat amb 30.000 euros, al setembre. El seu llibre es pot trobar a les llibreries des de principis d’octubre. Va per la tercera edició. El presenta aquest divendres a La Llar del Llibre (19 hores, presentat per Genís Sinca). 

L’escriptora, periodista i filòsofa Montse Barderi ha estat la primera sabadellenca en guanyar un premi Prudenci Bertrana. Ho va fer amb La memòria de l’aigua. Barderi és també especialista en estudis de gènere i és funcionària a l’Ajuntament de Sabadell, tot i que ara està d’excedència. A més, és l’actual comissària de l’any Teresa Pàmies. L’escriptora ha publicat vuit llibres, entre els quals es troben Camí d’anada i tornada o Dones úniques. 

Què significa per vostè haver guanyat aquest premi?
Significa una alegria molt gran i una responsabilitat. També tindré molts pressió de cara a les següents coses que escrigui. És un aparador molt gran i el que més vols és haver guanyat amb un llibre digne que doni nom a aquest premi.

Ha arribat a la tercera edició en poques setmanes. Com valora l’acollida del públic? 
Molt bona, estic encantada. Avui en dia, malauradament, la literatura com a forma d’entreteniment ha perdut pistonada de cara a altres possibilitats com les plataformes de sèries, i crec que està molt bé que se n’hagin fet tres edicions. Em sembla que tots hem de valorar que la literatura no és un entreteniment més, sinó una eina de construcció personal, del jo, i per tant, la gent no hauria de deixar de llegir. El que donen els llibres no ho donen altres formes d’entreteniment, tot i que insisteixo, la lectura no és una forma d’entreteniment.

Montse Barderi. Autor: David B.
Barderi, aquest dimecres. Autor: David B.

La crítica ha assimilat la memòria de l’aigua a Mirall trencat, de Mercè Rodoreda. Creu que és un símil correcte? 
La veritat és que em fa vergonya, en el sentit sincer de la paraula. Ho agraeixo molt, m’afalaga molt. Però per mi, dir Rodoreda són paraules majors. L’he llegit, l’admiro molt i no m’atreveixo a comparar-me amb ella, en absolut. Tot i així, agraeixo molt aquestes paraules, però em semblen molt grosses.

Va presentar La memòria de l’aigua al Prudenci Bertrana amb el títol Amniòtic i amb el pseudònim de Lina Humbert. Quin significat té?
No pots presentar-te al premi amb el teu nom i el títol de l’obra. Quan han triat el llibre guanyador, descobreixen de qui és. Vaig posar-li Amniòtic perquè en el líquid amniòtic representa que hi ha unes substàncies que es transmeten de generació en generació. I Lina Humert és per un personatge de la Teresa Pàmies en què estava treballant, tot i que no és ben bé aquest nom, però s’hi assembla.

Les protagonistes de la novel·la són tres dones catalanes pobres. Què tenen en comú les protagonistes?
Són mare, filla i neta. Tenia ganes de parlar de les dones catalanes d’origen humil, des de la memòria de la meva família. La meva àvia va néixer a Bellpuig, ja vam passar del món agrari a l’urbà. Aquestes dones catalanes de classe humil poques vegades han tingut l’oportunitat d’explicar la seva història. Jo l’he pogut explicar per una anomalia generacional. Era més fàcil que jo fos filla de la meva germana que de la meva mare. Vaig néixer quan la meva mare era molt gran, i la meva germana ja tenia 20 anys. Fins i tot, molta gent pensava que era filla de la meva germana i dèiem que era de la meva mare per dissimular un embaràs no desitjat. He viscut com una dona dels anys 40, amb una mare nascuda als anys 20, i amb una iaia nascuda a finals del segle passat sense que, per edat, em toqués. Per tant, tinc unes vivències com, per exemple, haver treballat a la fàbrica des dels 14 anys o haver hagut d’estudiar i portar diners a casa des de molt petita, perquè la societat agrària veu l’economia com a familiar, i no com els somnis individuals de cada persona, que es pot desenvolupar com vulgui.

La gràcia d’aquest llibre és que, a diferència d’Els altres catalans de Francesc Candel, que explica la història de la gent vinguda de fora, o en el cas de Dolors Monserdà amb La fabricanta, una senyora burgesa o un senyor imaginant com és la vida de la gent més humil, jo tenia necessitat de que la nostra classe social parlés amb la seva pròpia veu. Jo em sento no testimoni sinó portadora d’aquesta pròpia veu.

Són fictícies, les personatges?
Són fictícies, però estan basades en la meva mare, la meva iaia i en mi. Evidentment són fictícies perquè és una novel·la, perquè em dic Montse i la protagonista es diu Núria, perquè la meva mare es deia Antònia i al llibre Rosalia. La meva iaia sí que es diu Clemència i al llibre també. Hi ha coses que són absolutament verídiques, i d’altres fictícies. La gràcia és que el lector no sàpiga quines són unes i quines són les altres. Per tant, la meva intimitat queda resguardada. El que m’interessa és que la història agradi amb independència de en què està basada i si és o no real. Que la història valgui la pena per sí mateixa. Però si em pregunten: ‘si l’important d’aquest llibre és la història, què n’opinaries si l’hagués escrit la Koplowitz?’. Diria que no, que vull reivindicar que l’he escrit jo, com a dona catalana de classe humil. Sí que sento la necessitat de reivindicar, per la meva classe social i els meus orígens, aquesta novel·la.

Quines limitacions s’ha trobat pel camí, al venir de classe humil?
Moltes. La més importat és haver hagut de treballar moltes hores i estudiar simultàniament. Això significa fer el batxillerat plegant a les 12 hores quan les classes acabaven a les 15 hores, per servir taules, perquè teníem un restaurant. Significa tenir 18 anys i que tota la gent pari a Bellaterra i baixi i tu segueixis fins a Barcelona perquè treballes de 8 a 20 del vespre, en una oficina. Significa estudiar molt cansada, i sense capacitat de fer estudis complementaris. Els meus companys anaven a la universitat, feien anglès, francès, alemany, piano. Jo no podia, pràcticament, ni anar a les classes. Vivia d’apunts. Sentia que costava molt arribar al nivell que m’hauria volgut exigir. A la meva carrera tinc alguna matrícula d’honor i alguns suficients. I m’hauria agradat poder-me dedicar i tenir un expedient més brillant. Notava que, per molt que me’n anés a dormir a les 2 de la matinada, després de treballar dotze hores, era molt complicat tenir aquell nivell.

Després et trobes que, com que has hagut de treballar molt, sents que tens llacunes culturals, sents que hi ha coses que no les saps. Vas amb una inseguretat pel món. Hi ha famílies amb una gran biblioteca. A casa meva eren pràcticament analfabets; no es llegia. Hi ha una vergonya de classe que durant molts anys he intentat dissimular, però que hi és.

Ara no m’importa, més aviat sento que no hem de dissimular. Hem d’estar orgullosos d’on venim, perquè gràcies a això som qui som.

En aquest sentit, Maria Mercè Marçal, sempre va fer bandera de ser una dona de classe humil. S’hi sent identificada? 
Sóc patrona fundadora de la Fundació Maria Mercè Marçal, que estava a Sabadell i ara és a Barcelona. Ella era dona de classe humil i de nació oprimida, com deia ella. L’única diferència entre Marçal i jo és que ella va poder estudiar a Barcelona, a la universitat, i malgrat eren de classe molt humil, la major part de la gent que conec de classe humil no havien de donar el 70 o 80 per cent del seu sou a casa. Ells treballaven i s’automantenien una mica, als seus pares els hi donaven molt pocs diners, o feien alguns de cangurs, o de cambrers el cap de setmana. La meva gran diferència és que jo havia de portar un sou a casa. Això ella, afortunadament, no ho va haver de fer.

Creu que les persones de classe humil tenen molt més difícil ascendir socialment? 
La gran diferència entre jo i els de la classe bona és que, per exemple a l’administració, entren directament en càrrecs superiors. Jo he entrat a la base, i de la base no he sortit. Ells no necessiten entrar amb 20 anys per estudiar una carrera. Ja entren com advocats, com economistes, i directament a la part alta de la piràmide. Jo, només per estudiar, ja he d’entrar a la base, d’on no he sortit.

Què hi ha de Sabadell, al llibre?
Valdrà és Sabadell. Tota la novel·la, pràcticament, passa a Sabadell. No he posat Sabadell perquè no he fet una novel·la històrica, i sé el que és que portin la novel·la a congressos històrics i l’analitzin fil per randa per si hi ha algun error. Tenia ganes de poder crear des de la llibertat. Volia tenir la llicència creativa, i per això es diu Valdrà, sinó s’hagués dit Sabadell. Als novel·listes de novel·la històrica ens passa, ens ho analitzen tot, i no tinc ganes de còrrer aquest risc.

Quines són les seves influències literàries?
Són Carme Riera, amb Te deix amor, la mar com a penyora. Quan la vaig llegir em va influenciar molt. Vaig pensar que era una narrativa tan lluminosa, i tan poètica que sempre, en els meus intents d’escriure, miro que no sigui llenguatge periodístic, sinó que fer una cosa semblant a la literatura. Lorca, que surt molt al llibre, pel seu llenguatge poètic, per les imatges que fa. Maria Mercè Marçal, també. Però, sobretot, el que intentes amb les influències és, com escriptora, no parar de llegir.

Per a algú que escriu és essencial llegir; no pots escriure si no llegeixes molt, si no dediques gran part del teu temps a llegir. Un cop has llegit tant com pots, també has d’intentar tenir una veu pròpia, i no ser una mala imitadora de les grans. La meva ambició, el que pretenc, seria un llenguatge que es desmarqués del llenguatge periodístic merament descriptiu dels fets i que tingui alguna cosa a veure amb un cert sentiment poètic, amb un ús del llenguatge especial, en que te’n adonis que estàs llegint alguna cosa relacionada amb la literatura.

Quins aspectes importants destacaria de la seva personalitat?
Fa poc em van diagnosticar PAS (personalitat altament sensible). Són persones que troben un gosset abandonat i l’agafen, se’l queden a casa. Les emocions les desborden, veuen sempre el patiment de les coses, tenen molta empatia. Els hi costa molt treballar amb soroll, perquè no es poden concentrar. Són una mica delicades, emocionalment. Són persones que toleren malament les injustícies, idealistes, necessiten molta profunditat, no els agraden les coses superficials, si queden amb un amic volen tenir una xerrada profunda, es plantegen molt el sentit de la vida. Jo sóc prototípica PAS. Afortunadament, he desenvolupat moltes estratègies, però tinc PAS. Suposo que això és el que m’ha fet necessitar escriure. A mi la vida em col·lapsava, i d’alguna manera havia d’ordenar aquest caos a través de l’escriptura; no necessàriament és un defecte.

Té previst seguir en la línia de literatura feminista?
Més que feminista, escric des de qui sóc, i sóc una dona. He viscut els problemes de ser una dona, i per mi resulta natural escriure les coses des de qui un és i des d’on mira el món. La dona, sobretot si no ha viscut en una societat igualitària, ho mira d’una forma determinada. Però el meu proper protagonista pot ser un home, o puc fer un altre tipus de novel·la. El que miro és de tenir una veu i estil propi, i que el tema m’interessi. No necessàriament he de fer un escrit de reivindicació. El meu anterior llibre era Dones úniques, la vida de 90 dones de Catalunya, de forma il·lustrada, que ara la Generalitat l’està mirant com a foment de la lectura als instituts. És un llibre feminista però també té molta ètica. Però més que feminista potser és femení. Les protagonistes acostumen a ser dones.

Quins són els seus projectes futurs? 
Tinc un final d’any molt complicat, amb el premi i l’any Teresa Pàmies, fins el punt de no tenir un dia lliure fins al gener. Estic fent activitats de dilluns a dissabte, per tota Catalunya. La veritat és que la meva aspiració es crear-me una vida que em permeti escriure. Desgraciadament vivim en una cultura en què és molt difícil viure de l’escriptura, que seria el meu somni. Poder viure d’escriure i de fer activitats relacionades amb l’escriptura. Però com que això, en la societat en què vivim no és possible, el meu somni seria tenir una vida compatible amb escriure. I no oblidar que el que realment m’agrada i vull fer és escriure. Per mi, el triomf vital és escriure obres que siguin dignes. La resta, mentre pugui anar tirant, no m’interessa.

Per últim, com a comissària de l’any Teresa Pàmies, com el valora?
Està anant súper bé. Hem fet més de 100 activitats, ha arribat a milers de persones, hi ha més de 200 clubs de lectura de la Teresa Pàmies. Hi ha un butlletí mensual on ofereixo entrevistes, ressenyes, articles inèdits. Hi ha una web amb molta informació, moltes activitats. Activitats de música, conferència, xerrades, teatre. Aquí a Sabadell vaig proposar a la Berta Rubio que fes un espectacle infantil, que es diu Hola, sóc la Teresa i està voltant per tota Catalunya. He mirat de fer un any gens sectari, estar obert a tothom. He agafat a la gent que sabia que tenia talent i que coneixia. Com la Rubio Faus, la Celeste Elias, i tota la gent que sé que ho feia bé. Però sempre estic oberta a que tothom que treballi i vulgui fer coses tingui les mateixes oportunitats, i que amb el butlletí arribés a tothom. Ja que la Teresa Pàmies estava tan a prop de la gent, i tenia tanta consciència de classe treballadora, que no fos un any dels especialistes en congressos, sinó que es fessin moltes coses a peu de carrer. Que arribés. S’ha fet un simposi, s’ha fet un congrés al memorial democràtic, jo estic voltant en moltes biblioteques, fent xerrades a tot arreu. Més de 100 activitats en un any és gairebé una activitat cada dos o tres dies. M’hi he dedicat al 100 per cent. Totes les meves capacitats les he posades, si no s’han fet més coses és perquè no en sé més. Hi he posat tota la il·lusió i tot l’esforç.

Foto portada: Barderi, a la redacció de iSabadell. Autor: David B. 

Comments are closed.