La Plaça del Diamant té tots els números per continuar sent el títol més universal de la literatura catalana. No només per haver estat lectura obligatòria de generacions d’estudiants de secundària, sinó perquè ha estat traduïda a desenes d’ idiomes d’arreu del món.
I que precisament el muntatge d’Ollé no sigui en català dóna encara més vigor al text com a una joia universal de la literatura, ja que la seva força no depèn en absolut de l’idioma triat. Que Joan Ollé porti a escena La Plaça del Diamant, no sembla estrany. Ollé està més que curtit en títols clàssics i universals (la temporada passada, El somni d’una nit d’estiu al TNC) i La Plaça del Diamant no deixa de ser un dels que, tot i no haver estat concebut com a peça teatral, pot ser susceptible d’una adaptació que satisfaci els espectadors més exigents i tradicionals.
La sorpresa fou que Ollé havia personalment volgut que fos Lolita Flores (més coneguda com Lolita, a seques) la protagonista. I no perquè algú pogués dubtar de la seva qualitat interpretativa (és guanyadora d’un Goya al cinema, ha fet comèdia i teatre clàssic amb èxit i el seu currículum televisiu és extens i variat) sinó perquè a l’imaginari col·lectiu segurament pocs lectors s’havien plantejat una Colometa gitana. No podem saber què hagués pensat Rodoreda d’això, però tenim el pressentiment que hagués sortit tan encantada del teatre com la resta d’espectadors que han omplert la platea del Teatre Principal de gom a gom i que han ovacionat llargament i merescuda la intèrpret a l’acabar la funció. Perquè si el que la gent tenia al cap era la Colometa de la Sílvia Munt a Televisió Espanyola, la diferència entre ambdues no pot ser més antipodiana.
Lola González Flores (el diminutiu no li escau gaire a algú com ella que en escena es torna gegantina), relata en primera persona tota la seva vida, des de l’adolescent que coneix en Quimet fins el crit que tanca la novel·la, amb els fills ja adults i casada amb l’Antoni, reinterpretant les experiències del personatge, amb algunes dècades de vida més, mantenint fidelment l’esperit de Rodoreda, sense llicències injustificades, sense extravagàncies extemporànies, sense utilitzar el nom de Rodoreda en va.
Resolt amb èxit aquest punt, queda la interpretació. I l’actriu se’n surt magníficament amb la tasca encomenada per Ollé. El patiment de la Colometa es reflecteix a la seva cara, el seu cos, la seva roba… És segurament una dona que a mesura que passen els anys s’assembla més i més a la seva autora, pel que podem deduir dels detalls publicats sobre Rodoreda. Per més que busquin, no trobaran ni un pessic de la Lolita televisiva. La metamorfosi és total i completa, com molt poques actrius aconsegueixen (i és especialment meritòria quan l’actriu és molt coneguda mediàticament, perquè és quan més sol costar dissociar els rols).
Ollé aconsegueix que el patiment de la Colometa es transmeti a través dels seus ulls, del seu rictus, de la seva pell… no li calen gesticulacions forçades ni crits desesperats, ni llàgrimes constants, per creure’ns-la. Els seus braços romanen enganxats, o molt a prop del cos, durant tot el monòleg. Cap rastre del ‘torbellí Flores’ que caracteritza les dones de la família de l’actriu. Ens podem creure, sense dubtar-ho, que és probablement una Natàlia tal com la que va imaginar Rodoreda, i que és un compendi de totes aquelles dones de classe obrera que van patir la guerra civil. La música de Pascal Comelade, els colors apagats del vestuari i la sòbria escenografia (un atrotinat banc de fusta pintat de negre i una garlanda de bombetes de colors) és tot el suport escenogràfic que té la protagonista. I no li cal res més. Ni projeccions, ni veus en off, ni canvis d’escena. Ella sola amb la seva veu i el seu cos transmet durant 75 minuts tota la força continguda en el personatge.
Lolita recorda sempre que pot que el 50 per cent de la seva genètica és catalana. Segurament entre els membres de la seva família paterna que vivien a Barcelona hi va haver alguna dona com aquesta Natàlia, víctima de la guerra i del dolor al bell mig de la ciutat comtal. Per cert, amb la petició del Parlament de Catalunya perquè la rumba catalana sigui declarada Patrimoni de la Humanitat abans del 2020, la història i l’art podran posar en el lloc que es mereix a un dels seus creadors, Antonio González, el Pescaílla, el pare de Lolita.
A l’acabar la funció l’actriu ha pujat al primer pis del Teatre Principal per oferir als espectadors la seva visió d’aquest personatge i el repte que li ha suposat interpretar-lo, pel que suposa la Colometa dins l’imaginari col·lectiu català.
