- Gran actuació del violí Abel Tomàs.
- El públic assistent descobreix el compositor turc Fazil Say.
Després d’un parèntesi obligat com a consequència de les restriccions sanitàries de gairebé dos mesos, l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) ha tornat al seu escenari habitual amb un gran concert on, a més de tornar a gaudir de la música de Rimsky-Korsakov, s’han revelat els ritmes canviants del compositor turc Fazil Say.
Amb grans mesures de seguretat, La Faràndula ha tornat a obrir les seves portes amb un concert espectacular, ja des del primer minut. El violí d’Abel Tomàs, ja sobradament conegut pel públic sabadellenc, ha impactat amb les agudes notes del compositor Fazil Say. Uns ritmes que no deixen indiferent, doncs parteixen de bases rítmiques diversificades, amb pizzicatos, girs inesperats en les melodies i una gran preponderància de la percussió. El Concert per a violí, 1001 Nights in the Harem ha impactat, perquè la seva música gaudeix d’una gama de colors i de sonoritats realment impressionants. L’obra interpretada per l’OSV de manera excel·lent, en destaca, no només aquests aspectes ja de per sí mateixos interessants, sinó perquè valora particularment alguns instruments de l’orquestra.
Aquesta peça, d’una dificultat patent, ha mostrat diversos passatges interessants i que es podrien catalogar com fílmics. Una persecució o una escena de terror de l’estil de la música de Bernard Herrmann, el creador de la banda sonora de la pel.lícula Psicosis, podria ser comparable a la d’alguns fragments d’aquesta obra. De fet, el violí d’Abel Tomàs, juntament amb el de la concertino Marta Cardona, han posat de manifest la seva grandesa, recordant també en algun moment la música de John Williams, i més concretament de La lista de Schindler. No és gens d’estranyar, perquè Fazil Say és una caixa de sorpreses que ha rebut influències de tota mena, des de Chopin, Mozart, Beethoven o Haydn, fins a músiques minimalistes, de jazz i populars turques.
La Simfònica ha sabut en tot moment adaptar-se a aquesta musicalitat gens continguda, apassionada, pròdiga en energia, passió i sentiment. L’orquestra, dirigida aquesta vegada per un implicadíssim Xavier Puig, que ha estat plenament atent a cada un dels canvis rítmics que s’anaven produint, ha reaccionat de manera gairebé corporal a cada so que ella mateixa generava. Tot un repte que ha superat amb molt bona nota. Els aplaudiments constants del públic una vegada acabada aquesta primera peça, han obligat a l’Abel Tomàs a tornar a agafar el violí i interpretar un bis amb la participació de quatre músics de la Simfònica, una petita composició de John Mackey, titulada Strange Humors.
Com ja es habitual en aquests temps de pandèmia, no hi ha hagut pausa i la Simfònica s’ha endinsat en la música de Rimsky-Korsakov. Schéhérazade, suite sinfónica, op. 35 és, sense dubte, l’obra més coneguda, segurament la més interpretada, del compositor rus. Basada en el llibre de Les mil i una nits, de fet, Schéhérazade és el nom de la noia que fuig de la mort nit rere nit explicant contes al Sultà que podria executar-la. És doncs, una obra amb un fil argumental ben clar on els seus quatre moviments es corresponen amb quatre contes explicats per ella.
Aquesta suite simfònica gaudeix de tots els elements per encisar l’oient: sobrietat, orquestració d’una gran varietat de melodies, sensualitat i exotisme. En el primer moviment, hi ha un eminent paper dels solistes, el violí i l’arpa, tot esperant el que pot ser una tempesta de tota l’orquestra, mentre que en el segon, al violí, l’acompanyen l’oboè i el fagot, tot i que un solo de violoncel i la presència inesperada dels contrabaixos l’enriquiran. Aquest segon moviment, potser el més potent dels quatre, no deixa de banda la importància del solo de clarinet i dels pizzicatos de l’orquestra que inicien un diàleg amb un ritme cada vegada més frenètic. Flautes, percussions, violins i tota l’orquestra són presents en el tercer i quart moviment, on es reconeixen les melodies dels anteriors, però amb més sumptuositat, una solemnitat que la Simfònica ha portat fins al final amb gran efectisme.
Un gran concert amb un auditori plenament entregat i que ha aplaudit vigorosament, fins que el director titular, en Xavier Puig, ha indicat que s’acostaven les deu del vespre, hora obligada de sortida. El pròxim concert de la Simfònica, el dia 11 de desembre, amb música de Beethoven, amb la Simfonia núm. 5, en Do menor, op. 67 com a plat fort.
