- La cantant espanyola ret homenatge al seu pare.
- Un hombre rubio barreja poesia i pop-rock clàssic.
Res no queda d’aquella Cristina del duet amb l’Álex de finals dels anys 80 i que la gent més gran encara recorda. La cantant espanyola d’ascendència danesa ha passat per la nostra ciutat per presentat el seu últim disc, Un hombre rubio on en destaquen les seves lletres sensibles, plenes d’emocions, en un intent d’entendre els homes, atrapats des de l’adolescència en el rol de la masculinitat i que no poden expressar els seus sentiments.
Cristina Rosenvinge ha sortit a l’escenari del Principal amb ganes de demostrar que encara transmet amb elegància la seva proposta musical. En ella encara es pot percebre la calidesa del seu rostre, la seva fesomia adolescent i una sensibilitat a flor de pell que ha anat transmetent al llarg del concert. És cert, d’alguna manera, que les seves cançons no tenen una melodia enganxosa, però aquest fet no obstrueix la força de les paraules. Molt al contrari, la música pren el rol de protectora d’unes lletres que cal escoltar amb atenció, doncs cada una de les cançons conté una petita història, moltes d’elles amb forta càrrega social.
El concert ha començat amb Niña animal, on Rosenvinge ha ensenyat les seves cartes, amb una força peculiar i on les guitarres elèctriques es fonien amb la vitalitat del bateria. El pretendiente ha visualitzat la vessant més instrumental de l’espectacle, on el piano n’és la peça important. El concert ha tingut dos moments molt emotius. El primer quan ha explicat l’origen de la cançó Berta, dedicada a l’activista pel medi ambient Berta Cáceres assassinada ara fa dos anys. Ha manifestat la seva estima per la lluitadora hondurenya, dient que segurament s’hi trobava entre tots els presents a la sala. L’altre, quan ha tingut un record molt especial cap al seu pare, desaparegut quan ella tenia 26 anys i a qui li ha escrit i dedicat Romance de la Plata, destacant-ne una personalitat romàntica que el va fer abandonar la seva Dinamarca natal i instal·lar-se a Espanya. Ell, ha remarcat, li ha transmès aquesta sensibilitat cap a la música i els llibres.
Pesa la palabra, ha estat una de les sorpreses de la nit, una cançó en la qual posa veu a El Cordobés, en negar-se a acceptat la paternitat del seu fill. Novament el piano té un paper cabdal. També han estat molt aplaudides Jorge y yo, pertanyent a un àlbum anterior i, segurament les millors, Ana y los pájaros i La flor entre la vía.
El Teatre Principal ha demostrat una vegada més tenir una bona acústica per a aquest tipus de concert on Cristina Rosenvinge ha estat tranquil.la i serena davant un públic escàs, però entregat a la música d’aquesta artista valent, emprenedora i conseqüent amb la seva pròpia manera de veure i d’entendre la música, on la barreja de sons dels anys 80, electrònica actual, castanyoles, influències de David Bowie i certs aires baladistes la converteixen en una artista amb un talent inigualable segurament poc recompensat.
