- El Principal acull un nou concert del pianista català.
- Obres de Debussy, Bernstein o Mussorgsky mostren l’habilitat de Ligorio.
Nou concert de Daniel Ligorio al Principal convidat per Joventuts Musicals de Sabadell i que ja s’ha convertit en un clàssic. En aquesta ocasió, s’ha volgut retre un homenatge a Claude Debussy i a Leonard Bernstein.
Daniel Ligorio ha aparegut en un escenari sobri, massa sobri potser, on el fons anava canviant de color i on l’artista ha mostrat una vegada més la seva vàlua. El públic assistent l’esperava amb ganes, però no ha arribat a mitja entrada. Entre ells, molts alumnes del Conservatori i els ja habituals en aquest tipus de concert. 3 Estampes, de Claude Debussy han exterioritzat la tranquil·litat i la delicadesa amb la qual Ligorio ens té acostumats. Una música, la de Debussy, que és plena de sentiments i que mostra la vessant més romàntica del compositor francès.
Cal remarcar la visió resplendent de la ciutat de Granada, que queda ben exposada al piano. Un inici de concert pausat que era el preludi del que havia de venir. En primer lloc, L’illa alegre, també de Debussy, on fa palesa la seva energia, ratllant l’estridència, i que Ligorio ha sabut en tot moment interpretar de manera frenètica, donant un impuls genial a una composició que en principi havia estat feta com a part d’una Suite.
Per acabar la primera part, s’han interpretat les Danses Simfòniques de West side story, de Leornad Bernstein, amb un arranjament fet per M. Hauley. Aquí Ligorio ha estat genial, amb una música espectacular, i on es mostra aquella peculiar habilitat del compositor americà de saber fusionar elements de les tradicions teatrals musicals europees i americanes, en una forma que no és ni òpera ni comèdia musical. Les orquestres més famoses l’han interpretat i és allà on es poden copsar els sons més característics, però al piano ha destacat per la intensitat i la força que Ligorio li ha sabut donar, a la manera d’un George Gershwin, immers en la solitud del piano.
La segona part ha estat encara més intensa. Ligorio ha sorprès novament amb la seva habilitat al piano amb els famosos Quadres d’una exposició de Mussorgsky, una obra que segurament és més rica amb l’orquestra, perquè es poden apreciar amb més claredat els elements que conformen cada quadre. Malgrat tot, Ligorio ha fet valer el seu coneixement de la peça per exhibir-se davant un públic que romania perplex en veure la seva habilitat i el seu domini d’una composició complicada plena de força. Tot això fet sense partitura i amb una intensitat desmesurada que ha fet aixecar del seient al pianista en diverses ocasions. La interpretació ha estat genial. Ligorio ha transmès unes sensacions d’una força increïble, però ha faltat un element per entendre bé l’obra, la projecció d’imatges que reflectissin allò que el piano ens anava dient. Cada part, cada quadre, està dedicat a un espai singular i podria haver est una bona idea veure’ls amb l’objectiu de traspassar les notes del piano a una sensació visual.
Els aplaudiments del públic han estat intensos i Ligorio ha respost amb una peça senzilla, suau. L’esforç fet passava factura i ha triat precisament un tema tranquil. Fins a tres vegades ha hagut de sortir a l’escenari per saludar a uns espectadors que han tornat a confiar i a recolzar a un Ligorio ja habitual dels concerts programats per Joventuts Musicals. El repte de l’entitat ha de ser, si m’ho permeten, omplir el Teatre Principal perquè molta més gent pugui gaudir d’aquest pianista únic.
