Eduard Costa, o L’Últim indi és un altre dels convidats al Fresc Festival d’enguany. Qui va ser membre d’ Els amics de les arts fins fa uns mesos, s’ha llençat a una carrera en solitari amb un disc que barreja pop i músiques ancestrals que conviden a reflexionar sobre la vida, la mort, la natura… Un retorn a l’essència de l’ésser humà.
El disc ha estat produït amb en Caïm Riba, i al concert de Sabadell actuarà acompanyat pel mateix Riba – guitarra elèctrica i acústica -, en Carles Llamas – percussió- i en Pol Maresma, – baix i contrabaix- .
La gira de presentació d’aquest primer disc en solitari l’ha portat a Sabadell. Conversem amb l’Eduard perquè ens expliqui què es trobarà el públic en aquesta nova proposta. Per cert, el nom L’últim indi correspon a un dels poemes que l’artista va escriure en el passat. Juntament amb d’altres textos, aquests poemes retrobats en forma de llibre van transformar -se en les cançons que formen aquest disc homònim.
Com està sent aquesta primera gira en solitari?
Doncs estem molt contents, està sent molt bonic. Vam fer l’estrena a Girona, hem voltat per diversos indrets, i aquesta setmana mateix tenim tres bolos, – Sabadell, Sant Pol de Mar i Sant Joan de les Abadesses- la qual cosa no és fàcil d’aconseguir. Jo tenia la idea del disc al cap des de que vaig fer els quaranta anys – ara en tinc quaranta dos- i poder materialitzar les idees que tenia al cap ha estat com un regal.
El fet que els temes siguin de caire més humanista i filosòfic, tot i que dins la línia del pop, fa que l’escenari de l’amfiteatre, envoltat de natura, s’escaigui d’allò més bé. Coneixies aquest espai?
Doncs no el coneixia, però una bona amiga sabadellenca, l’Esther, me n’ha posat al corrent. I em fa especial il·lusió tocar en un espai envoltat de natura com aquest.
Què ha aportat la producció de Caïm Riba? Per què vas escollir-lo a ell?
No va ser res casual, des del primer moment tenia molt clar que volia treballar amb ell. Jo ja coneixia el seu treball amb Pastora, i pel meu disc, on les guitarres, la fusta i la percussió tenen molt de protagonisme, era ideal. Va captar molt bé el que jo cercava i a més va aportar tota la part electrònica dels temes.
Tens alguna cançó preferida dins el repertori?
Hi ha dos temes, L’Espigó i L’home peix , que estan col·locats al mig del concert i per a mi són com un doll d’aigua a la part central de l’espectacle. Són dos temes petits i humils, com un illot.
Estàs treballant en textos nous de cara a un proper disc? Continuaran per la línia d’aquest disc o tens altres inquietuds musicals al cap?
Sí, i tant! No només ja hi estem treballant sinó que al concert de Sabadell podrem presentar-vos com a absoluta novetat dues sorpreses inèdites. Just ara les estàvem assajant i esperem que us agradin.
Una de les cançons, Les Llobes, és una reivindicació del gènere femení. Com va sorgir?
Va venir arran d’una època on tothom anava amb samarretes de llops. Vaig començar-la com una cançó en masculí, fins que la meva dona em va dir que la provés a escriure canviant el gènere. I al fer-ho vaig veure com canviava tot el sentit de la lletra. Es pot interpretar de dues maneres, bé com una lletra que fa referència a la sapiència ancestral de les dones, o bé com una referència a la part femenina que tots portem a dins. Tots tenim el ying i el yang , la part expeditiva, la masculina, i la creativa, la femenina. En resum, i en conclusió, jo crec que és molt important que hi hagi més energia femenina al món, energia que provingui tant de les dones com de la part femenina dels homes. D’aquesta manera tot aniria molt millor.
Tot i que tothom et conegui com a músic, ets també científic, i aquesta vessant de Doctor en ciències ambientals apareix entreteixida a moltes de les lletres, que tenen en comú la natura i la vida. Què diries als que, com Donald Trump, neguen el canvi climàtic?
Doncs que la Terra ens dona senyals. Hauríem de prendre consciència i escoltar-la. No sóc ningú per dir a ningú el què s’ha de fer, però des de el principi dels temps i a totes les cultures la Terra s’ha considerat un lloc sagrat, i així com hauríem de tractar-la, amb respecte.
