- La Simfònica escenifica l’alliberament de la mort.
- Fauré i Rutter, units per sempre.
Divendres de tempesta per a un concert molt especial. Dos Rèquiems, el de Gabriel Fauré i el de John Rutter que fugen de la connotació dolorosa de la mort per convertir-los en alliberadors, en una mena de trànsit conciliador cap a una nova vida. La Simfònica i les tres corals presents a la Faràndula han sabut transmetre aquest sentiment a un públic que ha omplert gairebé totes les localitats.
Tempesta abans i després del concert. Feia mesos que no plovia com divendres ho va fer. Trons, llamps i núvols negres, s’afegien als Rèquiems programats per la Simfònica, com si volguessin aportar la foscor de la mort, d’allò que ens és desconegut. Però no, ni Fauré ni Rutter no van escriure les seves composicions per recordar-nos el judici final, ni el dolor, ni el turment. Molt al contrari, més aviat parlem d’un alliberament afortunat, vers una felicitat desconeguda però gairebé radiant.
L’escenari ha quedat petit per rebre les tres corals, el Cor de Cambra del Palau de la Música, la Coral de Belles Arts i el PAX Cor de Cambra, aquestes dues últimes de Sabadell. Amb la Simfònica al davant, tot plegat hi havia una mica d’estretor, però la música ho ha resolt tot. Dirigits pel director titular de l’Orquestra Simfònica del Vallès, Xavier Puig, la primera part ha estat dedicada al famosíssim Rèquiem de Gabriel Fauré. Criticat per apartar-se de la tradició operística i per la absència d’elements dramàtics, i també per la seva visió hedonista, alguns la van titllar de “cançó de bressol” en el moment de ser estrenada. Sembla ser que no van ser les morts dels seus pares, properes en el temps, les responsables de la creació d’aquesta composició, sinó més aviat la necessitat que tenia Fauré d’enfrontar-se a la música religiosa com a conseqüència de la seva feina.
Les violes, els violoncels i els contrabaixos tenen un efecte encisador des del primer moment, al qual s’uneixen després l’arpa, els timbals i l’orgue, aquest últim amb una important presència. No oblidem el paper essencial del violí solista al Sanctus i les veus d’Aina Martín, soprano i de Ferran Albrich, baríton, que han actuat en primera línia, al costat del director. El Rèquiem de Fauré ha sonat de manera senzilla, amb aquell simplisme i intimisme que el compositor francès va voler donar-li. L’equilibri estructural contrasta amb una orquestració harmònica, gairebé infantil, conciliadora amb allò que vol expressar, en definitiva, la mort.
La segona part ha mostrar la potència de les veus de les corals, amb un Rèquiem, el de John Rutter on la contemporaneïtat hi és present des de les primeres notes. Tot i que el compositor britànic és famós per les seves nadales i l’arranjament de composicions religioses, aquest Rèquiem desprèn certes melodies fílmiques, m’atreviria a dir properes a la música de Danny Elfman. Escrit al 1985, inclou dos moviments en anglès, mantenint l’estructura de missa de rèquiem, amb les parts força diferenciades. Per exemple, el primer moviment està format per l’Introit i el Kyrie de la missa de difunts, mentre que el segon utilitza com a text el Salm 130 que es fa servir en els funerals de l’església anglicana i on en destaca el sol de violoncel. Però és amb tota probabilitat el quart moviment, Sanctus, el que ha impactat més entre el públic assistent, amb un caràcter gairebé festiu on s’inclouen instruments que donen una força increïble i que refermen les veus de les corals.
Els aplaudiments constants dels presents ha comportat la repetició d’aquest Sanctus, interpretat novament de manera esplèndida per músics i cantants que han saludat els assistents, orgullosos de la seva interpretació. A la sortida, la pluja tornava a caure amb intensitat, aliena o no, al magnífic concert que s’havia ofert.
El pròxim concert de la Simfònica, divendres 7 de juny, amb el concert per a violí, op. 53 d’Antonín Dvorák i la Simfonia número 7 de Beethoven.
