OSV: l’antídot contra el virus

Territori cultura

  • El tradicional Festival de valsos i danses repassa l’opereta i la sarsuela catalanes.
  • Xavier Puig mostra una vessant pedagògica cabdal per a l’èxit del concert.

Amb les mesures de precaució i seguretat sanitàries ja habituals, l’Orquestra Simfònica del Vallès ha tornat a la Faràndula amb l’objectiu d’oferir un concert que any rere any va canviant, amb estils i formes noves, sense deixar de banda els clàssics de la família Strauss. El seu director, Xavier Puig, ha volgut fer partícips els presents amb diverses explicacions molt adients i acurades per tal d’endinsar-se plenament en la història de la música interpretada.

Ple amb restriccions òbvies en una Faràndula que ha respost a la crida de la Simfònica a participar en un concert que vol ser principi d’un any, d’una nova etapa. Xavier Puig, el director titular de l’OSV, ha agraït la presència del públic al que ha titllat “d’agosarat i valent”, afirmant que no hi ha millor manera d’acabar amb la pandèmia que amb la música, qualificant-la “d’antídot”, amb respecte absolut per als i les professionals que estan lluitant per salvar vides

Franz von Suppé ha estat un dels protagonistes del concert, que ha començat a ritme galopant amb la seva conegudíssima obertura de l’opereta Cavalleria lleugera. Més tard, ha sonat una altra també molt recurrent en els concerts de les grans orquestres, La bella Galatea. Però en aquesta primera part, ha estat la música catalana, més concretament la de tres compositors, Enric Morera, Nicolau Manent i Amadeo Vives, la que ha fet viatjar a la Barcelona dels grans esdeveniments teatrals i operístics. Xavier Puig ha fet un recorregut per la ciutat comtal on n’ha destacat la picabaralla entre el Teatre del Liceu i el de la Santa Creu (després Principal), que lluitaven per ser els primers en estrenar una obra. Puig ha fet un paral·lelisme entre aquella època i la d’ara, on la rivalitat és essencialment i clarament futbolística.

Interpretació de la Marxa Radetzky. Autor: David B.

Tot plegat per presentar el vals L’Any de la picor, arranjat pel propi Puig, d’Enric Morera, A posta de sol, una preciosa balada del prolífic Nicolau Manent i el preludi del segon acte de la sarsuela Maruxa d’Amadeo Vives. La sarsuela ha estat una de les protagonistes del concert d’aquest any, doncs és el gènere triomfant d’una Barcelona que obre el Paral·lel a esdeveniments musicals de primer ordre, un carrer que serà únic a Europa, tant pel nombre de locals com de butaques dedicades a la música, gràcies especialment a les noves ordenances municipals que feien una aposta clara per l’oci de cap de setmana a grans sales, tancant les fàbriques de divendres al vespre fins al dilluns al matí. En aquesta part, ha tingut un paper especial la veu de la soprano Irene Mas, que ha deixat una empremta meritòria en les seves interpretacions. Únic també, per la seva interpretació i la seva grandiloqüència, el fragment sardanístic de Cançó d’Amor i de Guerra, del músic valencià Rafael Martínez Valls, una de les sarsueles en català més apreciades a casa nostra.

Sense pausa, la Simfònica ha obert les pàgines de les partitures de Johann Strauss II, conegut també com ‘el rei del vals’ i on s’ha interpretat Tritsch-tratsch polca, Estimar, beure i cantar, amb la imprescindible participació d’Irene Mas, i la curiosa Champagne Polka, on un “experimentat” músic ha utilitzat una mena de cilindre amb tap per acompanyar el moment àlgid del destapament de l’ampolla de cava al llarg de tota la peça. En l’últim moviment, l’ampolla ha estat real, així com la sortida del tap. Músic i director han brindat per un any 2021 millor per a tots en tots els sentits.

Oda al paper de vàter. Autor: David B.

El vals Al bell Danubi blau posava punt i final al concert, però les sorpreses encara havien d’arribar a una sala que esperava la ja tradicional Marxa Radetzky. En Xavier Puig ha volgut fer un homenatge escatològic al 2020, assegurant que havia estat una “merda” i que la Simfònica estava a punt d’homenatjar Beethoven en el 250 aniversari del seu naixement, d’una manera singular: interpretant l’Oda al paper de vàter que va popularitzar el grup La Trinca al 1977 amb la música de la cinquena Simfonia. Tot un repte, amb la veu d’Irene Mas i la col·laboració desordenada del públic assistent. El “paper empastifat, rebregat i rebutjat” ha estat una metàfora per tal d’enviar ben lluny un any infaust.

Per acabar, la nadala El desembre congelat ha canviat alguna frase per El desembre confinat, amb la magnífica veu de la soprano Irene Mas, que ha tingut un paper destacadíssim en tot el concert. Com no podia ser d’una altra manera, una Marxa Radetzky, amb notes de la sardana La Santa Espina una mica desdibuixada, on era difícil trobar la melodia original, ha posat el punt i final a un concert molt entretingut i que ha merescut forts aplaudiments per part del nombrós públic assistent.

Territori cultura

Foto portada: brindis dels membres de la Simfònica. Autor: David B.