El periodista sabadellenc i Rosa Sala rebel·len les pitjors pràctiques d’un referent del periodisme madrileny.
El llibre ha provocat indirectament el canvi de nom del premi de periodisme millor dotat a Espanya.
Anys d’investigació però que han servit. El periodista sabadellenc Plàcid Garcia-Planas i Rosa Sala han provocat un sotrac en el món periodistic estatal amb el seu volum El marqués y la esvástica, publicat recentment. Desmunten un dels tòtems de la premsa estatal i que fins fa poc donava el seu nom al premi periodístic millor dotat d’Espanya: César González Ruano.
César González Ruano. Periodista de dretes. Corresponsal de l’ABC a Berlín durant els primers anys del nazisme i a Roma durant la Guerra Civil, on va viure el conflicte entre copes i festes. Resident a París durant els primers temps de la Segona Guerra Mundial. Habitual de Sitges i finalment resident a Madrid, on va morir. Un dels principals periodistes de la premsa estatal durant el segon terç del segle XX. Articulista de renom. Tertulià i referent dels cafès literaris madrilenys. Un Francisco Umbral dels anys 40. Un dandi. Un home amb una “mala salut de ferro”. Un murri producte de la seva època. Un tòtem mort en olor de multituts, reverències i homenatges que fins no fa gaire donava el seu nom al premi periodístic millor dotat d’Espanya, entregat a l’Hotel Ritz amb presència sovint de la família real.
César González Ruano. Antisemita. Racista. Feixista. Col·laborador dels nazis. Delator. Traficant de visats. Extorsionador. Periodista al dictat del feixisme i el nazisme a canvi d’un sobre de diners. Inhumà. Tan racista que fins i tot el diari de la Falange li ha de parar els peus. És la conclusió a la que arriba El marqués i la esvástica, escrit a quatre mans pel periodista Plàcid Garcia Planas i la investigadora Rosa Sala. I la que en certa manera, creuen els autors, ha provocat que la Fundació Mapfre hagi cancelat aquest any el Premi César González Ruano de Periodisme, oficialment ara reconvertit en premi Fundació Mapfre de relat curt.
No podia seguir donant el nom al premi: no tant perquè González Ruano va enganyar jueus, que també, sinó perquè va dur a la pràctica les pitjors pràctiques deontològiques del periodisme. Va cobrar per escriure articles que no havia escrit i cobrar per posar propaganda verinosa en articles periodístics. A banda de delatar residents francesos o enganyar jueus extorsionant-los”.
Ruano va ser jutjat per la França alliberada i condemant a 20 anys. Les acusacions als aspectes foscos de la seva vida no han estat poques però han estat ben silenciades per la desmemòria i el pas del temps. Per primera vegada s’ha fet una investigació en profundidat sobre el personatge.
El reporter Garcia-Planas i la investigadora Rosa Sala fan patent a la col·lecció Crònicas, d’Anagrama, la col·lecció de renom per al millor reporterisme, on han publicat Kapucinsky, Lee Anderson, Saviano o Wallraff, les pitjors pràctiques professionals, ètiques i humanes de González Ruano. Malgrat tot, reconeix Garcia-Planas, no han pogut demostrar el fil del que van començar estirant: les acusacions que el guerriller anarquista Eduardo Pons va fer a les seves memòries l’any 2012 segons les quals González Ruano estava vinculat als assassinats de jueus que es practicaven entre els que intentaven fugir de l’Holocaust a través d’Andorra. “Són entre tres i quatre anys de feina i visites a 20 arxius de vuit països diferents”, assegura Garcia-Planas. “Però al final de tot no hem trobat cap document que acrediti les acusacions. Pel camí hem trobat prou coses lletjes del Ruano com perquè li traguessin el nom del premi de periodisme. Ell era un tòtem a Madrid”. Però Garcia Planas assegura que més enllà del perfil de González Ruano el llibre mostra una època:
És un llibre que té molts llibres dins, escrit mentre trobàvem els documents i hem engegat línies d’investigació que han fracassat però expliquem tot el camí que hem fet i aconseguim explicar el món dels anys 30 i els 40 que va cap a Auschwitz, ple de paraules comprades, de silencis, d’espanyols de dretes i esquerres al París ocupat que enganyaven jueus a tope, ja que aprofitaven la clau de sortida de l’Europa ocupada pels nazis: els Pirineus. Parlem d’un camí de paraules, silencis i complicitats. Hem posat el dit en una nafra. A Madrid se’n parla molt d’aquest llibre”, diu satisfet Garcia-Planas, assegurant que “no podia ser que González Ruano continués donant el nom al premi millor dotat del periodisme”.
Ara, després de tants anys de feina, els autors deixen oberta una porta: seguir la investigació sobre la llegenda negra d’Andorra i els centenars o milers de cadàvers que hi ha desperdigats pel Principat de persones que intentaven fugir de la França col·laboracionista i nazi a través dels Pirineus. Els autors recorden que sota les estacions d’esquí hi ha milers de morts i que encara hi ha una investigació per fer en aquest sentit.
One Comment