Ple total del pati del Museu d’Art per l’única actuació teatral per a adults de la Festa.
Un espectacle molt llarg i desigual fa perdre punts a Las Brujas se salen.
La cua de gent que esperava l’ obertura del pati del Museu d’Art per gaudir de Las Brujas se salen ahir a les 11 de la nit feia preveure un bon espectacle. Més d’una cinquantena d’aquestes persones hagueren de marxar desprès de gairebé una hora de cua ja que el pati es va omplir de gom a gom.
Potser hagués estat convenient que algú de l’organització fes un somer recompte previ i avisés als darrers de la fila que no hi havien més localitats per tal d’estalviar-los l’espera inútil. Finalment, i amb més de 20 minuts de retard va començar l’espectacle, pràcticament l’únic contingut teatral del programa de Festa Major d’enguany.
Va obrir la sabadellenca Sandra Marchena, que aprofitava per fer de mestra de cerimònies de les seves tres companyes als interludis. El seu primer monòleg, ple de la ironia ingènua que la caracteritza, evocava els anys d’institut. Com sempre, va arrencar riures i aplaudiments d’un públic fidel. En segon lloc, la basca Velilla Valbuena, no va aconseguir el feeling del públic, a qui li va costar apreciar el seu humor explícit particularment en el terreny sexual i els aplaudiments van ser més aviat escassos. Un monòleg que es va fer excessivament llarg per la reiteració del tema i que apart d’alguna encertada referència a la discriminació laboral de les dones, no aportava res al ja tan re-utilitzat tema de la Guerra de Sexes.
Segon torn de Marchena
El segon monòleg de la Sandra va tractar sobre la la bellesa, el luxe, i la crítica a la pressió social per aconseguir el físic perfecte, i va servir per donar pas a la Joana Gallego, que va parlar sobre la seva decisió de convertir-se en artista (cantant, ballarina i actriu) a la “seva edat” (la cinquantena) i va aprofitar per combinar el text amb fragments musicals que permetien gaudir de la seva veu. Va tornar a aparéixer a escena Marchena, aquest cop amb el món del shopping i el caràcter dels seus veïns madrilenys com a temàtica.
La tercera convidada, Esther Gimeno, va protagonitzar un monòleg molt sarcàstic on la intel·ligència de l’humor es basava en dir justament el contrari del què expressava, fent servir uns tòpics sobrepassats d’histrionisme per ridiculitzar la idea que aparentment defensava, i fer una crítica social a temes com el racisme, el “rellotge biològic” de la maternitat i altres. En aquest cas es va centrar en la relació mares-fills, i potser perquè ja feia gairebé dues hores des que havia començat l’espectacle, el públic també va ser tímid en aplaudiments i elogis per a ella.
Un darrer monòleg de la Sandra Marchena, potser el més aplaudit, aquest cop sobre les vacances d’estiu i de nou els agraïments al fidel públic sabadellenc que arrossega i un desig de poder tornar-hi l’ any vinent van cloure l’espectacle. Entre els espectadors, la sensació general era bastant compartida: El format monòleg cansa. La música provinent de Barraques, a la qual les actrius van fer referència en més d’ una ocasió (és el que té actuar a un espai obert a Festa Major, que sempre hi ha sorolls externs que dificulten la posada en escena) i la llargada de l’ espectacle van jugar un paper en el decreixent entusiasme del públic.
M’ ha agradat sobretot la Joana Gallego, però ni la Velilla Valbuena ni l’Esther Gimeno m’ han acabat de fer el pes” -comentava una senyora- “Particularment la Velilla Valbuena a qui he trobat que feia un humor molt groller i poc subtil. “
Un espectador es queixava:
Si aquest mateix espectacle l’haguessin fet quatre homes parlant així de les dones, al dia següent hi hauria denúncies per violència de gènere. Una broma puntual dins un monòleg, passi, omplir dues hores amb això demostra poca imaginació i voler fer creure que tot s’ hi val per fer riure”.
Mai plou a gust de tothom.
