Els dibuixants Ernest Sala (Olot, 1988) i Mado Peña (Alacant, 1982) han estat aquest cap de setmana signant exemplars de les seves obres a Sabadell Còmics. No és, ni de bon tros, el primer cop que trepitgen la ciutat atès que ambdós van ser durant uns anys professors de l’Escola Joso Sabadell. Aprofitem la visita per parlar amb ells i saber més de les seves darreres publicacions.
Ernest Sala i Mado Peña tenen una relació d’amistat des de fa anys. Des que ambdós van coincidir com a estudiants a l’Escola Joso de Barcelona. Ara s’han iniciat plegats en l’aventura de l’autoedició. Sala amb Ruby i Peña amb Nenas Pochas. Sala també està presentant la tercera part de l’adaptació al còmic de la trilogia del Baztán, la famosa sèrie de novel·les de Dolores Redondo, on Peña ha col·laborat amb el color. Conclou així un període de treball de 5 anys des que Sala va acceptar adaptar el primer volum, El guardián invisible, fins a la publicació d’aquest tercer, Ofrenda a la tormenta.
El tret de sortida de les novel·les és l’aparició del cadàver d’una adolescent a la riba del riu Baztán. La inspectora d’homicidis Amaia Salazar ha de retornar, a contracor, a la vall on va néixer per iniciar una investigació que també la durà a endinsar-se en la mitologia del nord de la península.
El guardián invisible són 88 pàgines còmic de més de 400 de la novel·la. Legado en los huesos són 112 i Ofrenda a la tormenta 120, de més de 550 dels llibres. Com has condensat desenes de pàgines escrites en una única plana de còmic?
Ernest Sala (E.S.) Patint molt (riu). Lo bo i lo dolent és que em donaven llibertat total, sense poder modificar res. Em van donar el totxo i em van dir “Té, d’aquí treu un còmic”. Va ser un treball bastant bèstia. Sempre poso el símil dels jocs de rol. És com si tu tens un personatge de nivell 5 i t’enfrontes a un monstre de nivell 80. Dius, val, poc a poc, esquivant, suposo que l’acabaré guanyant. Això va ser una mica el mateix. La història que havia fet més llarga era de 12 o 14 pàgines. I clar, haver de condensar i analitzar l’estructura d’un llibre… així que amb molta pressió. El primer es va haver de fer en molts pocs mesos. Van ser tres per adaptar el guió i quatre pel dibuix. Feia jornades de massa hores. Em llevava a les 7 i m’anava a dormir a les 3 de la matinada, de dilluns a diumenge.
Així doncs, ha estat dura l’experiència de treballar 5 anys en aquesta trilogia?
E.S. Molt cansada. Encara de vegades em costa veure les parts positives. Per la meva banda he donat el màxim que he pogut sempre. Pensa que cinc anys en una vida són molt llargs i passen moltes coses. Hi ha hagut moments en que he pensat que potser hauria d’haver-m’ho pensat millor o renegociar les condicions. Al final estic molt orgullós i sobre tot crec que el tercer ha quedat molt bé i l’edició ha estat molt cuidada. Ara esperem que la promoció vagi en consonància.
El fet que les novel·les de la trilogia del Baztán siguin supervendes t’ha comportat més pressió?
E.S. No perquè com que tenia moltes ànsies… tenia la necessitat de fer un projecte ambiciós i que fos una mica meu. Així que em vaig dir p’alante. Va ser sense temps per pensar-m’ho massa. El no tenir temps també va bé perquè no tens espai per reflexionar.
Quina és l’escena o la pàgina de la que estàs més orgullós.
E.S. Al final del segon, que és on puja el clímax. M’agrada perquè talla en sec. Perquè el lector es queda amb les ganes (riu). Del tercer la part que m’interessava més, i que era la més complicada, és a la meitat, quan hi ha un punt d’inflexió a la història, on tot seguit hi ha un conjunt de pàgines amb un tractament diferent. És més en silenci, més lenta. A la pàgina 60 o una cosa així. I la final, on hi ha la revelació de tot. Va ser molt divertida de dibuixar i de narrar.
L’autora t’ha fet arribar la seva opinió?
E.S. Que li ha agradat molt.
Si algú ja ha llegit les novel·les o ha vist les pel·lícules, per què hauria de comprar el còmic.
E.S. Crec que els tres productes estan enfocats a gent diferent. Les novel·les estan enfocades a un públic determinat, que és amant del thriller; un públic més adult. Jo he buscat escenes més impactants, molt més d’acció, he posat més èmfasi en alguns personatges,… més comiquero i més juvenil. Que si la mare es compra el llibre, el seu fill adolescent es pugui comprar el còmic i el gaudeixin igual.
Què opines de l’adaptació al cine.
E.S. És més per a tots els públics. També jo agafava molt més la part mitològica, del misteri i del terror, i la potenciava en els còmics. A la pel·lícula això és pràcticament inexistent. Hi ha alguns components però se centra molt més en un thriller pur i dur.
Sala ja té nous projectes entre mans i aviat podrem veure pàgines seves als números 2 i 3 de la revista Planeta Manga. En tot cas, els seus nous treballs defugen de l’estil realista amb el que ha encarat l’adaptació de les novel·les de Redondo, per un que el representa més. “Molt d’aquarel·la, fantasia, bitxos. Més juvenil”. Es pot veure una mostra d’aquesta nova etapa al seu artbook Ruby.
Per la seva banda Mado Peña també ha editat un artbook, Nenas pochas, que té el seu origen en l’inktober que l’autora va iniciar l’any passat. Els dos artistes tenen previst recórrer diferents esdeveniments on vendre aquestes autopublicacions. Primer va ser al Girocòmic. Després al Saló del Manga. Dissabte a Sabadell Còmics.
Peña és especialment coneguda dins la professió com a colorista. Al 2017 una obra en la que va dur a terme el color, Alma Cubrae (amb dibuix de Sergio Sandoval i guió de Gonzalo Torné), es va endur el Premi a la Millor Obra per votació popular del Saló del Còmic. “Els treballs que he fet amb Sergio Sandoval són dels que em sento més orgullosa. És un dibuixant generós que sap treballar en equip. Mentre dibuixa, els espais que deixa, el tipus de tinta,… té en compte que després vindrà el treball de color”, explica ella.
Per què has titulat l’artbook Nenas Pochas.
Mado Peña (M.P.) El nom és casualitat. Cada cop que algú em preguntava què estàs fent, jo li deia que més nenas pochas. Per fer-ho ràpid i perquè totes estan un pelet pansides. No estava planejat que fossin totes dones, ni que estiguessin totes pansides. No depres, ni tristes, però sí aixafades. Poches.
Primera entrada al món de l’autoedició.
M.P. La idea de publicar alguna cosa que tingués a veure amb fer coses manuals flotava des de feia temps. Fer alguna cosa que no fos digital, perquè enganxada a l’ordinador és on sóc sempre i cansa. Tampoc penses igual, ni et sents igual, en ordinador que en tradicional. Vam començar a explorar amb l’Ernest fer alguna cosa de cara al Graf. La data se’ns va passar, ens va enganxar l’estiu,… i ens vam estrenar ja al Girocòmic.
Tot i que ets dibuixant, la teva vessant professional més coneguda és la de colorista. Amb tot, has fet Nenas Pochas en blanc i negre.
M.P. Per saturació. El cervell se m’omple de games, de separació de plans, de creació d’ambients,… i la tinta em relaxa. Molts cops ni tan sols em deixo fer aiguades.
Per què t’has decantat professionalment pel color?
M.P. No ho vaig triar. Va ser per casualitat. Em va arribar. Tota la meva carrera és un cúmul de casualitats. Una colorista em va oferir un treball. Ella treballava per Marvel i DC, per a gent que jo pensava que eren unicornis, una cosa mística. Aleshores jo era molt cateta sobre còmic. Vaig començar d’assistent de color amb ella, més tard li va sorgir una proposta per Norma, ella no podia i em va proposar a mi. Després em va trucar un professor meu per completar un equip per portar un parell de sèries amb DC… i ja no vaig parar. Un cop comences es va corrent la veu i et van arribant feines. De sobte, portava un munt de temps de colorista.
Tens històries publicades com a dibuixant en algunes antologies i fanzines. Per a quan un còmic íntegre dibuixat per tu?
M.P. El dibuix sempre és allà. No hi ha pressa. Em dona pel sac allò dels joves talents perquè sembla que si als vint no ets una estrella el món s’acaba. Jo vaig entrar a l’Escola Joso amb 27. Quan alguns es pensen que ja arriben tard per ser estrelles jo m’estava matriculant. Però ara ja porto 10 anys de colorista dient-me que ja dibuixaré i cada cop és més una urgència. Estic buscant. Darrerament he fet alguna cosa com a dibuixant, com un còmic per a treballadors d’IBM. Alguna cosa llarga faré.
La teva participació a Ellas son únicas, les pàgines que podem trobar al teu Behance: Den Zélo i The Economic Luwak Saga, moltes de les il·lustracions que comparteixes a les xarxes, els inktobers de 2015 i 2016,… i ara Nenas Pochas. La teva obra està pràcticament monopolitzada per protagonistes dones. Per què?
M.P. Què m’estàs dient! És cert! No se… No ho se. Vist així, ara m’espanta una mica. Potser és un intent de reconciliació amb la feminitat (riu) però en veritat és casualitat. Podria donar-te una explicació profunda o dir-te que és que em semblen boniques, que és més superficial però també és veritat.
En quins projectes estàs treballant ara?
M.P. La segona part d’Alma Cubrae. A tota hòstia, perquè està previst que surti abans d’ahir (riu).
Peña va treballar en una part del color de El guardián invisible i ha assessorat a Sala en Ofrenda a la tormenta.
Com va ser treballar plegats en la trilogia?
E.S. Terrorífic! (riu). Fent projectes que teníem moltes ganes de treure, com l’artbook, les prints, l’autoedició,… això ha estat divertit. El treball de matxaca no. L’ego del dibuixant sempre és una mica present i sempre tiro més a la meva versió del color, per molt que ella sigui qui s’encarrega. Però ella domina molt més!
M.P. Jo tenia una visió del color moltíssim més fosca, més semblant a la pel·lícula.
E.S. Si pogués tornar enrere faria la seva versió. Al tercer, per exemple, sí que hi ha molt més de la idea que té ella. Ara miro el primer i el veig molt saturat.
M.P. Es van ajuntar moltes coses… ell mai abans havia treballat amb colorista, havia de fer el còmic en poc temps,…
E.S. En un mes i mig el color!
Les discrepàncies, però, no van perjudicar la seva excel·lent relació. Prova d’això és la gira d’autoedició que estan duent a terme. Propera parada: Qomic Boom, a Sant Cugat el 6, 7 i 8 de desembre.
Portada: Mado Peña i Ernest Sala a Sabadell Còmics. Autor: MAClaveria.
