La Galeria Abbé Pierre, integrada en les instal·lacions de Drapaires d’Emaús, acull una mostra fotogràfica d’imatges de Tòquio que vol jugar amb els prejudicis que tenim els occidentals respecte a la capital nipona, de vegades per confirmar-los, de vegades per desacreditar-los, alhora que també vol sorprendre amb aspectes desconeguts per la majoria, sobre la societat i la cultura japoneses. Entrevistem als seus impulsors.
Oriol Canals (Barcelona, 1989) i Carlos Herranz (Sabadell, 1988), responsables de l’exposició Contrastos de Tòquio, són uns apassionats del Japó des de la seva infància. Canals va anar-hi de vacances fa uns anys i fa poc, Herranz, va viure-hi durant uns mesos en els que va estar treballant com a professor d’anglès. Entre els dos amics va iniciar-se un diàleg, d’una banda, sobre quins aspectes havien canviat i quins havien perdurat durant aquest temps i, d’altra banda, sobre quines de les seves idees preconcebudes s’havien confirmat o no, i quines sorpreses s’havien endut, un cop havien pres contacte amb la realitat nipona.
“A Catalunya, des dels 80, hem tingut generacions d’anime i de manga en vena. I tot ho vius des d’aquest filtre, o des del filtre del cinema i de la televisió japonesa en cas que ho segueixis més, i per tant tens un cert record, una certa imatge del Japó”, explica Canals.
Una imatge que no deixa de ser només una petita part, ficcionada o editada, de la complexitat d’una societat. “El gruix del que t’arriba és a través d’un filtre pop, de l’entreteniment, òbviament exagerat. És una cosa perillosa, perquè pots acabar veient un producte i no una societat”, aprofundeix Canals, per qui aquest fet és al darrera de molts dels nostres prejudicis: “de vegades el turista, molt especialment l’occidental, té una mirada bucòlica, molt superficial, que no arriba a veure la humanitat que hi ha en una societat, la japonesa, normal i corrent com qualsevol altra”.
De la mateixa opinió és Herranz, que afegeix que “hi ha coses que et penses que es donen allà i quan hi ets, veus que són diferents”. Per exemple, Herranz, “sabia que a la feina ho tenen tot molt estructurat i, sobre tot també, i això ho vaig confirmar, si una persona té més autoritat que tu, no li pots qüestionar, ni tan sols proposar un canvi de mètode, o un consell, perquè sempre et diran que no. Són molt tradicionals. També que treballen moltíssimes hores”. Però per contra, Herranz també es va dur sorpreses: “jo anava amb la idea de que la gent allà és molt més freda que aquí. I no és veritat. Perquè els japonesos són molt alegres, molt amables. No són gens freds. Són molt oberts”.
Canals és l’ideòleg de l’exposició i seus són la majoria dels texts. Herranz és qui ha fet les fotografies, totes amb el mòbil. “La càmera posterior se’m va espatllar i les vaig haver de fer totes amb la càmera de selfie“, recorda. Una circumstància que no li resta valor a la qualitat de les imatges i menys encara posades en un context. De fet, el detonant de la idea de fer una exposició va ser una de les fotos, que és la que il·lustra el cartell. “Teníem un grup i el Carlos anava passant fotos. Recordo que aquesta primera és la que em va portar la idea”, rememora Canals. “És una foto en un lloc on no hi ha res. Un indret que de fet no vol veure ningú. Però és una foto d’una noia amb una estètica que crida l’atenció”, assegura Herranz. “Potser un turista no hauria fet aquesta foto. És quelcom que es veu, però no vas a fer-li una foto”. A la instantània, i d’esquenes, s’observa una noia caminant per un carrer, resseguint una tanca d’obres. La seva indumentària és fàcilment reconeixible com a originària del Japó. “És una foto amb molta personalitat. Sembla que tingui algun filtre i no, no en porta, però té com una mena de flaira blavosa, una mica melangiosa, però sense ser trista. De fet és una mica Tòquio en una imatge. Una ciutat que és una explosió de moda i de canvi estètic, però que en certa manera t’està donant l’esquena, i que et veus encuriosit a seguir-la”.
Quan Herranz va tornar a Sabadell, ambdós van dur a terme una selecció més curosa de les imatges que volien exposar i les van organitzar en panells. “Hi ha la típica foto de turista i també hem parlat de temes que fins que no vas allà no veus”, comenta el fotògraf. També hi ha temes més “estadístics” o “més freds”, en paraules de Canals, com els dedicats a l’urbanisme, als edificis religiosos i històrics integrats al paisatge urbà, o a les paradetes de menjar. D’altres més polèmics, “com el tema de l’objectificació femenina, en el que vam haver d’anar amb peus de plom a l’hora de seleccionar les fotos perquè volíem que s’exemplifiqués bé, però no que quedés una cosa exageradament explícita, perquè Tòquio és molt explícita en aquest àmbit”, assegura Canals. I de forma transversal a tots els plafons, són fàcilment identificables els “contrastos” als que fa referència el nom de l’exposició: entre modernitat i tradició, entre societat i individu, entre el tòpic i la realitat.
L’exposició romandrà oberta al públic durant l’octubre i potser els primers dies de novembre (la data de clausura no és tancada encara).
Foto portada: Carlos Herranz i Oriol Canals posen davant d’un dels plafons de l’exposició “Contrastos de Tòquio”. Autor: MAClaveria.
SBD_scene és possible gràcies a la col·laboració del centre de còmic i arts visuals Escola Joso Sabadell i de la llibreria especialitzada en còmic Sabadell Còmics (antiga Norma Comics Sabadell).
