Ramon Alberich (Cambra): “la Ronda Nord és el principi; després han de venir la Ronda Est i la Sud”

• Pujada d’impostos del 15%: “L’Ajuntament ha de redimensionar-se, abaixar la despesa i fer només el que li pertoca“.
• “Cap problema a la reducció de jornada laboral si va acompanyada d’un augment de la productivitat”.

L’empresari Ramon Alberich enceta el seu segon i darrer mandat al capdavant de la Cambra de Comerç i Indústria de Sabadell. Alberich repassa els seus objectius en aquesta entrevista. La paraula més repetida? Realisme. Se l’aplica, el reivindica i el demana a tothom.

Sorprès per la pujada d’impostos de l’Ajuntament, exigeix al consistori que rebaixi la despesa i faci només el que li pertoca. Sobre infraestructures, creu que la Ronda Nord per si sola farà curt i reclama les rondes Est i Sud. Vol realisme en les Zones de Baixes Emissions, accepta la reducció de jornada si es lliga a la productivitat i titlla de “qüestió de temps” la fusió entre les cambres de Sabadell i Terrassa. Fins que arribi el moment, en el mentrestant, “hem d’anar plegats” en els debats.

Com va passar fa quatre anys, la seva elecció ha estat molt plàcida. Quins creu que són els motius?
L’any 2019 portàvem la voluntat de col·laborar al màxim possible amb les organitzacions empresarials de la demarcació. Hi ha sintonia. I hem de ser realistes: el cens són les 35.000 activitats econòmiques de la demarcació. Però a l’hora de participar no deixa d’estar tot lligat a les expectatives de les associacions empresarials. I el fet de parlar amb elles significa estar alineat. Jo tinc una trajectòria d’estar en juntes d’associacions empresarials. Parlar amb elles genera una sintonia que facilita una candidatura consensuada.

L’estabilitat, la discreció és positiva?
La valoro molt positivament. Al final estem parlant de diferents formes de representació i participació empresarial en la vida civil. En aquest sentit, és molt important que s’evitin competències. És més fàcil parlar i buscar consensos que no pas treballar en l’enfrontament.

És el seu darrer mandat.
La llei ens marca dos mandats a la presidència. I ja n’hi ha prou. Sempre he pensat que un mandat de quatre anys es queda curt però vuit anys és una bona xifra. Perpetuar-se en els càrrecs no és bo per a les entitats.

Quines són les seves prioritats?
Reconnectar. Per una banda, a nivell territorial. La nostra demarcació té zones molt marcades. La comunicació transversal és encara deficitària. Sobretot entre l’eix del Ripoll i l’eix de la Riera de Caldes. Venir de Sentmenat o Polinyà a Sabadell és un calvari. Tenim les mateixes carreteres des de fa 100 anys. La demarcació està deslligada territorialment.

Quan parlo de reconnectar també ho dic en un altre sentit. Calen espais on els empresaris, els directius, tinguin ocasió de compartir experiències i necessitats. Afavorir un clima, crear uns espais. Això també reconnecta les empreses. Hem d’afavorir les connexions, que la informació de les ciutats es coneguin.

Sobre la qüestió territorial, és conegut que la Cambra vol la Ronda Nord, i no només fins Castellar sinó fins Granollers. Pel que diu de Caldes, Sentmenat, Palau… també estan a favor de la Ronda Est? I de la interpolar Sud, entre Sabadell i Barberà?
La Ronda Nord és un primer pas. És urgent actualitzar el nostre sistema de carreteres. Les necessitats de mobilitat, les persones, són grans i seguiran creixent. D’acord que cada cop estem més sensibilitzats pel transport públic, i és vital, però la mobilitat individual és essencial.

Tenim un parc de vehicles basat en el motor de combustió. Però l’electrificació ve per quedar-se i veure la mobilitat com un element contaminant canviarà. La mobilitat s’ha de fer en carreteres. Tenim un estudi de l’institut Ostrom per veure l’impacte de les infraestructures de mitja i alta capacitat. Tenen un impacte multiplicador en la indústria i en l’economia. Però més: si volem pacificar els centres de les ciutats i pobles cal treure el trànsit dels pobles. La solució que tothom utilitza són les rondes: fer els bypass o facilitar les sortides cap a l’exterior. Sabadell i Terrassa són ciutats de més de 200.000 habitants sense un bon sistema perifèric. És urgent tenir-lo si volem millorar la qualitat de vida dels centres. I ho veiem també en els pobles. Sentmenat té un vial que serviria de ronda però que no està acabat. A Ripollet tenen possibilitats de tenir rondes però no estan acabades en un sector important, tocant a Montcada, que té possibilitats de desenvolupament.

Per a Terrassa la Ronda Nord significarà la fi del seu sistema de rondes quan estigui connectada a la Ronda Oest de Sabadell. Però Sabadell només tindrà una part. Ens faltarà tancar. Ens falta la Ronda Est. I treballar la Ronda Sud. Hi ha una reserva des de l’any 67. Tenim la carretera de Santa Perpètua que passant per Barberà podria comunicar Can Roqueta i Santiga amb la rotonda de l’Ikea, que seria la Ronda Nord de Barberà.

Volem una xarxa de carreteres per descarregar el trànsit local que entra i surt de les autovies i que col·lapsa la B-30 i l’AP-7.

Què proposa la Cambra per millorar la xarxa ferroviària?
El problema del ferrocarril és que no és flexible. Està pensat per moure grans volums de persones de punt a punt. En Catalans ja ho tenim ben estructurat. A Rodalies ens falten algunes estacions però a més cal que Rodalies sigui fiable. Tots tenim a la ment els problemes. I després connectar les xarxes entre elles. Connectar Rodalies i FGC, i línies entre elles. Hi ha la possibilitat de generar noves línies, com la Vilanova-Figueres però cal afinar molt perquè cal tenir sempre el càlcul de rendibilitat al darrera perquè parlem de grans inversions que han de tenir demanda d’usuaris.

Sovint no hi ha demanda perquè l’oferta no és competitiva. Fem Vallès proposa intercanviadors entre Rodalies i FGC.
Interconnectar les xarxes és bàsic. La línia del Papiol està infrautilitzada i estaria bé connectar al Baricentro. Tothom sap que sota el Campanile hi ha una estació fantasma, que té fins i tot andanes, però que mai no ha funcionat i els tres passen de llarg. Interconnectar línies seria important. Ens consta que el ministeri i ADIF estan mirant-s‘ho. Però mai no arriben a la realitat.

Un dels temes forts d’aquest curs polític és la implantació de les zones de baixes emissions. Sabadell ha de fer la seva però tots els municipis de més de 20.000 habitants també en els propers anys. L’ajuntament de Sabadell proposa bastantes excepcions, també als que es mouen en cotxe privat per feina. La Generalitat té un plantejament més restrictiu en benefici de la qualitat de l’aire. Quin plantejament té la Cambra?
El primer efecte de les ZBE és que obliguen a renovar el parc mòbil de vehicles, que és molt antic. I no a tothom li va canviar-se el cotxe. Cal ser sensible a aquest fet, més quan la renda disponible està reduint-se. L’altre tema és que les ZBE han de ser flexibles: permetre excepcions. Estem amb el plantejament de Sabadell. Cal ser realista: és molt diferent Barcelona que Sabadell. Barcelona té Collserola, més densitat de població, més humitat al clima. Hi ha concentracions de contaminació molt altes. Sabadell és una ciutat més oberta, menys densa i que d’alguna manera té un centre i unes àrees més petites. Som 10 vegades més petits que Barcelona.

La contaminació s’ha de mirar en conjunt. Si tens l’AP-7 o la B-30 carregada de camions i congestionada és ingenu pensar que la contaminació no ens arriba. L’impacte és brutal, per exemple, a Bellaterra. Hi ha estudis. És ingenu pensar que ens solucionarà el problema anar creant illes de baixa densitat de trànsit en ciutats com Sabadell quan tenim focus de contaminació propers i potents. Tot suma, però cal buscar equilibris. El que esperem dels ajuntaments, que tenen certa potestat, és que siguin flexibles i realistes.

A Sabadell l’Ajuntament ha aprovat un 15 per cent lineal d’increment d’impostos per a l’any vinent. Faran al·legacions. Però la causa de la pujada és el dèficit. Des del punt de vista de la Cambra, què hauria de fer l’administració per no tenir aquest dèficit en el context actual?
Ens està costant moltíssim explicar el 15 per cent. Sabadell s’ha quedat sola en aquesta xifra tan alta. A tots els municipis s’estan produint augments. Però a Sabadell és on més pugen els impostos al Vallès.

L’Ajuntament ens presenta números dient que tenen dèficit i cal corregir-lo. D’acord. Volem un Ajuntament amb els números endreçats. Si cal fer endreça, fem el sacrifici. Però fem les coses bé. Anirem a demanar que es baixi la despesa.

On s’ha de posar la tisora?
Cal analitzar tot el que és obligació de l’Ajuntament, i allò que fa sense ser obligatori. L’Ajuntament ha de governar i administrar la ciutat. Són les seves funcions i obligacions. No són discutibles. Però tots els ajuntaments amb els anys han anat desenvolupant serveis i prestacions per a determinats col·lectius que no corresponen a un govern municipal. Li toca a la Generalitat o a altres àmbits. Cal reconsiderar tot el que no li pertoca fer a l’Ajuntament.

I cal controlar l’estructura. Les administracions han de ser més eficients i contenir la dimensió. Tenim 1.800 treballadors públics a l’Ajuntament. És la segona organització a nivell de plantilla després del Taulí. Cal contenir el creixement. Fer només el que et pertoca. I després fer-ho bé i sent eficient.

Les empreses cada any es veuen obligades a millorar els seus costos, a augmentar la seva productivitat. Any rere any. Si no, es queden fora del mercat. L’administració hauria de tenir el mateix criteri. Eficiència i eficàcia. És la solució per reduir i contenir la despesa. Si no, tot recau en el ciutadà, que ho acaba pagant.

Hi ha tributs que afecten més el teixit empresarial: IAE, taxes d’ocupació, de terrasses, en bona part la taxa o taxes de residus a partir d’ara.
La taxa de residus fa mal. És la més problemàtica. La directiva de la UE està obligant a que tots els ajuntaments reformulin el tribut perquè estan obligats a repercutir el cost real del servei. Alguns ajuntaments tindran increments del 50 i 60 per cent i altres del 100 per cent perquè teníem el cost gairebé subvencionat al 100 per cent. Hi ha moltes queixes perquè aquesta taxa té un gran impacte en els comerços i les indústries.

Indústria. Sabadell, com la demarcació, el país i Europa en general, ha patit la desindustrialització des dels anys 80. S’ha parlat molt de la reindustrialització en els darrers anys. Però s’està produïnt alguna cosa en realitat o tot ha quedat en paraules?
L’activitat econòmica cada cop està més basada en la prestació de serveis. La indústria va perdent pes. Som un país amb la productivitat baixa si ho comparem amb països amb qui ens agrada comparar-nos i amb qui estem competint. A la força moltes empreses s’implanten fora. Entre comunitats autònomes hi ha diferències. Fins i tot a nivell provincial el conveni del metall no és el mateix a Lleida que a Barcelona. Quan tot va molt ajustat, es fila prim en els costos i són coses importants. La desindustrialització és difícil d’aturar.

La pandèmia ens va posar en risc perquè es van aturar les cadenes de producció i subministrament i va haver-hi una certa relocalització de la producció però no crec que sigui un fenomen determinant perquè aquí hi hagi un augment significatiu de la producció industrial.

El polígon de Can Roqueta està esgotat. Hi ha Can Gambús. Sant Pau de Riu-sec. Com estan els polígons industrials. S’han fet inversions a Can Roqueta. Però per exemple, el Gremi va proposar una reforma integral del Sud-Oest…
No estan bé. Haurien de millorar molt. Si viatges per algunes zones d’Espanya i per Europa, te n’adones que tenim els polígons vells i que necessiten més inversió. Una cosa és l’estat del polígon, on encara hi ha llocs sense bona cobertura o sense fibra. Són dèficits clars. Després cal parlar dels accessos, que són bàsics.

Tot just estem fent ara el Portal Sud. Serà una millora però anem molt tard. Polígons antics sense inversió i infraestructures millorables. Les naus són molt antigues, amb fibrociment o estructures metàl·liques. I si queda una nau buida per tenir la llicència has d’actualitzar-la a la normativa i és una despesa tan gran que a vegades no s’omplen.

Com valora la política de captació d’inversions del govern municipal de Sabadell? Creu que l’entrada de Junts per Sabadell genera alguna expectativa en això?
Quan parlem de Junts, parlem de Lluis Matas, que prové del món privat, té idees i projectes. Coneix molt bé les necessitats de les activitats econòmiques. El que és important també és que d’alguna manera l’Ajuntament deixi participar als que sabem. Ens agradaria que la relació fos més àgil i més intensa. Però sobretot ens agradaria que fos més col·laborativa. Fa anys que demanem una agència de promoció econòmica. Ens hem quedat a mig camí amb la Taula pel Desenvolupament.

Si volen una agència mixta i tenen una taula de debat, dir que han quedat a mig camí és ser molt generós. No és ni de bon tros el mateix.
Ens hem quedat curts. Ens agradaria participar més.

La Cambra voldria gestionar el Vapor Llonch?
Les polítiques d’ocupació no són el nostre àmbit però podem ser col·laboradors amb els programes de formació. Podríem ser les mans de les administracions. Però ho han de voler entendre.

La Cambra vol gestionar Fira Sabadell?
És un terreny en el que podem fer molt però hem de saber entrar. La Cambra de Sant Feliu de Guíxols gestiona a través d’una societat una part del port de Sant Feliu. A França aquest model es va estendre molt després de la II Guerra Mundial, on les cambres van ser grans agents per la reconstrucció i encara gestionen grans infraestructures. Aquest mandat tenim aquesta voluntat i algunes idees. Amb Fira Sabadell portem un any treballant en aquest tema. La Fira en aquests moments és una càrrega perquè costa diners. Fora de Fira Barcelona, el sector firal és deficitari.

Ens agradaria intentar millorar l’impacte que té la fira no només a la ciutat sinó a tota la comarca perquè hi ha pocs equipaments com aquest. És una infraestructura infrautilitzada i que mereix que es faci algun esforç. Però necessitem trobar per part de l’Ajuntament realisme. En les converses que hem tingut ens està costant encaixar les seves expectatives i la forma de gestió idònia.

Què opina sobre la reducció de jornada laboral a 37,5 hores que planteja l’acord de govern entre PSOE i Sumar?
Cap problema si va acompanyada d’un augment de la productivitat. Si no guanyem productivitat, ens fem un tret al peu.

L’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ofereix ampliar l’Àrea Metropolitana de Barcelona fora del seu àmbit per crear una mena de regió metropolitana, que inclou el Vallès. Què en pensa?
Són declaracions fetes des de la perspectiva de Barcelona. Ens queixem de centralismes a nivell estatal però aquí pequem del mateix. Un centralisme exagerat de Barcelona. Si la governança de l’AMB no canvia i les polítiques d’aquesta àrea no són més generoses amb aquest arc de ciutats que hi ha més enllà de Collserola, no ho veurem bé.
La idea de l’AMB és bona i lògica. En termes de dimensions la nostra àrea metropolitana és petita i no hem d’inventar res. Però s’ha de ser generós i tenir perspectiva.

No és acceptable que passi el que passa ara. S’estan captant recursos a través de l’impost metropolità en municipis de la corona però les inversions es queden totes a Barcelona. Això no funciona. Tinc fàbrica a Barberà – Santiga. Des de fa uns anys Barberà va entrar a l’AMB, hem passat a pagar un impost metropolità, que és un terç de l’IBI, i no hem rebut res a canvi. Cap contraprestació. Ni tan sols un bus pel polígon. Així no.

Quina seria la formula bona? Una Àrea Metropolitana del Vallès, com proposava l’alcalde Maties Serracant?
No. Creiem que és pensar en petit. La solució bona és que hi hagi un canvi sincer en la governança de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Barcelona ha de saber cedir pes per fer polítiques més equilibrades. Que totes les sinèrgies tinguin impacte a tot el territori per no discriminar ningú.

Feia quatre anys a l‘accedir al càrrec va dir que volia intensificar molt les relacions entre les cambres de Sabadell i Terrassa. La cooperació ha d’anar a més? A mig i llarg termini es plantegen una unificació o fusió per guanyar pes, per guanyar volum? Vostè va ser president d’Egarsat, una mútua que al cap i a la fi és producte de la fusió de dues, Mútua Egara de Terrassa i SAT de Sabadell, que es van fusionar l’any 2007 per guanyar pes i volum.
Sempre poso el cas d’Egarsat com a bon exemple. Estava a la junta quan la fusió i la vaig presidir quan ja feia un anys que s’havien fusionat. És un clar exemple que la fusió és possible i que el resultat és bo.

Sobretot per Sant Cugat, que ara té la seu social i la seu corporativa.
Quan es va produir la fusió, el gran escull va ser el nom per una banda. I el segon on hi havia la seu. La resta va ser fàcil perquè els empresaris sabem trobar solucions. A les cambres som empresaris. El mapa de cambres de Catalunya ve de finals del segle XIX. Ha passat un segle i mig. És molt lògic que ens replantegem si el mapa de 13 cambres catalanes té sentit. O que al Vallès hi hagi dues cambres. Sent realistes hem d’entreveure que en el futur pugui haver-hi algun tipus de canvi. El nostre interès és el Vallès. Parlant de centralisme, de l’àrea metropolitana, de les infraestructures… aquí Terrassa i Sabadell hem d’anar junts. I ho estem anant. La relació és franca, sempre ha estat bona. Hem de saber trencar tòpics. Les dues ciutats i les societats de les dues ciutats tenen tarannàs diferents. Però el frec fa avançar i tant en Ramon Talamàs com jo ens avenim. Ho tenim clar. És qüestió de temps.

Només? Quant temps?
No li sé dir. Som esclaus de tòpics encara i vagis on vagis encara surt la broma de la rivalitat Sabadell – Terrassa quan és més anecdòtica que real. En els últims anys la integració de les dues ciutats ha estat altíssima. Fa uns anys la gent de Sabadell va anar a Terrassa per trobar habitatge. I empreses que venen i van. Aquest mestissatge de les dues ciutats és molt més gran del que fins i tot estem disposats a acceptar.

Qüestió de temps.

Foto portada: el president de la Cambra de Comerç, Ramon Alberich, el novembre de 2023. Autora: Alba Garcia.