Foto portada: el bosc de la Concòrdia. Autor: J.A.

‘El Bosc de la Concòrdia: un oasi ple de vida’, per Josep Asensio

Just abans del confinament havia començat a escriure aquestes ratlles que vaig haver de deixar a mitges com a conseqüència de l’arribada de la pandèmia. Uns dies abans de tancar-nos a casa havia passat per uns dels racons més especials i peculiars dels quals gaudeix la nostra ciutat i que ha estat menyspreat durant decennis. Es tracta del Bosc de la Concòrdia. Hi passo sovint per allà; el vorejo i admiro l’arbrat existent, els pins, els roures, les alzines, i també la brutícia que s’hi acumula, fruit, en la majoria dels casos, dels gossos que, sense lligar, han convertit l’espai en un abocador de defecacions sense ordre ni control.

Recordo cada vegada que admiro tanta bellesa en un espai tan petit que un regidor, de cuyo nombre no quiero acordarme, allà pels volts de l’any 2000, va suggerir el recobriment de la fondalada per convertir-lo en una plaça (dura, naturalment) al mateix nivell que els carrers que voregen el bosc. Confesso que un calfred va recórrer el meu cos quan vaig sentir la bajanada, pensant que, amb el poder que posseïa aquell individu en aquell moment, podia fer qualsevol cosa. Afortunadament, tot va quedar en un esglai i poc després hi va haver una remodelació molt completa, gràcies, especialment, a la lluita encapçalada per membres de La Llar del Vent.

La font del bosc de la Concòrdia. Autor: J.A.
La font del bosc de la Concòrdia. Autor: J.A.

20 anys després l’indret ha perdut l’encant, bàsicament perquè roman brut, deixat i, com he dit abans, els amos dels gossos se l’han fet seu i impedeixen que qualsevol veí de la zona o ciutadà en pugui gaudir sense la por a que un animal desbocat se li tiri a sobre. Malgrat tot, hi ha un aspecte que passa desapercebut i que és la demostració evident que el bosc disposa d’una activitat pròpia que li confereix aquest sentit característic, especial, del que parlava abans.

Es tracta de la gran quantitat d’ocells que s’hi poden veure i que aporten una vida molt descuneguda a l’espai. No soc un expert en la matèria, però en mitja hora he pogut observar fins a deu espècies diferents d’aus que se senten atretes per un lloc que els dona pau, especialment quan els gossos no hi són. Pinsans, caderneres, tórtores, bruels, cotorres, cotxes fumades, estornells, verdums, mallerengues, pardals, mosquiters i fins i tot puputs (abubillas, en castellà). Una diversitat que es correspon gairebé amb els que es troben habitualment al Parc Catalunya i que es troba perfectament documentat a la web Els ocells del parc de Catalunya, amb un vídeo molt interessant on surten gairebé totes les varietats que s’exposen en un document molt ben elaborat amb les fitxes dels ocells que s’han vist alguna vegada al parc. Un estudi que no arribo a saber qui va encarregar o qui va fer, però que mostra una impressionant diversitat d’aus que cal protegir.

Una placa recorda entre grafits. Autor: J.A.
Una placa recorda entre grafits com el rei Pere III va concedir a la reina Elionor aigües de la Font de la Rossella al segle XIV. Autor: J.A.

De fet, penso que aquesta varietat que s’escapa moltes vegades als nostres ulls, hauria de tenir punts aprovisionament, d’aigua i de menjar, en punts estratègics. Ignoro si hi ha alguna entitat que s’hi dediqui a aquesta tasca, al marge dels treballadors municipals que ho fan al Parc Catalunya amb els ànecs i els cingles. Suposo que aquests ocells s’hi acosten també. Però no hem d’oblidar la necessitat de crear corredors verds per a aquestes aus que circulen per tota la ciutat. De fet, la Concòrdia és un espai cabdal per a elles, doncs es mouen entre el Bosc de la Concòrdia, el pati de l’institut Ferran Casablancas i de l’Escola d’Adults a l’avinguda Concòrdia, la plaça de la Llibertat, l’escola Font Rosella i la Plaça Sant Agustí. Més al nord, hi ha un passadís magnífic, el que es troba entre els carrers de Mauritània i la Via Aurèlia i que, malgrat algunes construccions, permet l’arribada al Parc Catalunya. Els ocells també poden agafar el camí del carrer d’Atlanta, passant pels arbres de l’escola Pau Casals i de l’estadi de la Nova Creu Alta per arribar-hi. Un lloc que caldria dotar de suficient arbrat per mantenir aquesta colònia d’aus tan important a la nostra ciutat, hauria de ser el Parc de les Aigües per la seva situació estratègica entre el malmès Bosc de Castellarnau i el Parc Catalunya.

En els últims dies s’han fet virals les imatges d’animals ocupant els espais habitualment envaïts per cotxes i humans. És cert que algunes d’elles són falses, però no és menys veritat que gaudeixen d’una llibertat que abans no tenien. Sospito també que aquest confinament obligat comportarà un augment d’aquestes aus que conviuen amb nosaltres, bàsicament perquè estem a la primavera i les deixarem reproduir-se tranquil·lament, sense els ensurts de qualsevol malvat que les vulgui caçar o se les vulgui cruspir. L’important descens en la contaminació també ha de contribuir a aquest augment en el nombre d’espècimens. Tot plegat, una bona notícia per a aquests temps que corren.

Acabo recomanant dues coses. La primera, una petició a l’alcaldessa i als representants que pertoquin. Al Bosc de la Concòrdia li calen millores; la neteja, la primera. La font es troba en estat lamentable i cal impedir l’accés dels gossos per tal que esdevingui un espai tranquil de passeig i, perquè no, d’observació dels ocells (un lloc que es podria compartir amb el Parc de les Aigües) que, com he suggerit abans, podrien tenir espais d’aprovisionament. La segona, una pel·lícula. Una bona pel·lícula que no va tenir en el seu moment el reconeixement que es mereix. Es tracta de Los últimos días. Rodada a Barcelona, conté imatges profètiques i icòniques i  també escenaris que ens conviden a pensar sobre els moments que estem vivint. Dos grans actors, en Quim Gutiérrez i en José Coronado han de sobreviure en una Barcelona confinada. L’escena final em recorda la de El Planeta de los simios, salvant-ne, és clar, les distàncies. No sé si n’aprendrem alguna cosa d’aquesta situació. El que sí sé és que sempre ens quedaran els ocells del Bosc de la Concòrdia per recordar que formem part d’un sol món que, si no el cuidem, acabarà amb tots nosaltres.