Foto: Clara Peya al piano durant la seva actuació. Autor: MAClaveria.

Embassa’t: 10 anys, 11 edicions i en plena vitalitat

Aquest divendres l’Embassa’t ha arrencat la seva onzena edició. Enguany, ho ha fet davant la Pista Coberta d’Atletisme. Un nou canvi d’ubicació en la seva trajectòria després d’haver tornat l’any passat als seus orígens, la Bassa, a uns metres del nou emplaçament. Un indret del que el festival pren el seu nom i que el va veure néixer al 2009, ara fa deu anys.

La vitalitat del festival és inqüestionable: creix en aforament, estrena servei de bus nocturn i alguns artistes, com és el cas de Cala Vento i El Petit de Cal Eril, inicien gira a l’Embassa’t. Més de mil persones han passat aquest divendres pel recinte.

Ane Barcena i Raquel Pagès, les Pinpilinpussies, han estat les encarregades d’obrir la present edició de l’Embassa’t. I ho han fet amb energia, malgrat algun petit problema tècnic inicial. Aquesta responsabilitat ha recaigut sobre el duet barceloní en tant que guanyadores del concurs Fàbrica Embassa’t 2019. Amb aquest certamen, que enguany ha arribat a la quarta edició, l’organització del festival vol contribuir a impulsar les carreres de solistes i bandes emergents. En el seu cas, fa poc més d’un any que es van pujar per primer cop a un escenari. Des d’aleshores no han parat de fer directes.

Sobre l’escenari Yearphone, y durant gairebé una hora, el públic assistent ha pogut gaudir del seu so que, segons elles mateixes defineixen, és “rollo Lo-Fi. Garage-pop con actitud post-punk. Sonido crudo y tal”. Adjectius que certament copsen l’esperit del seu primer EP, presentat enguany, 80/B. El títol fa referència a la talla de sostenidor que ambdues comparteixen. Segurament per reforçar la idea d’intercanviabilitat entre les components, ja que les dues es fan càrrec de compondre, cantar, tocar la guitarra i la bateria, indistintament.

Gritos és el primer senzill de les Pinpilinpussies, presentat al gener d’enguany, primer tema del seu disc 80/B i la cançó amb la que s’han inaugurat els concerts de l’onzena edició de l’Embasa’t.

Després de la guitarra i la bateria de les Pinpilinpussies, però a l’escenari Principal, ha estat el torn del piano de Clara Peya, reconeguda amb el Premi Nacional de Cultura 2019. Inconformista i compromesa, amb només 33 anys la compositora palafrugellenca ja duu una vintena d’espectacles teatrals i vuit discs a la seva motxilla. Una experiència acumulada que s’ha materialitzat en el seu directe, al que l’artista s’ha lliurat plenament. El seu darrer disc, Estómac, presentat al 2018, combina i s’inspira en el jazz, el pop, l’electrònica, el rap i el teatre, tot al servei de la deconstrucció de l’amor romàntic. La veu l’ha posat la cantant Magalí Sare.

 

A continuació, amb el Pol Batlle (veu i guitarra), l’Adrià Cubells (bateria), l’Òscar Garrobé (baix) i el Jaume Estalella (guitarra) o, el que és el mateix, Ljubliana & the Seawolf, el rock ha recuperat el protagonisme. El quartet afincat a Barcelona es troba de gira presentant el seu tercer àlbum, Libra, el llarg menys folkie i més rocker, psicodèlic i místic del grup. Una sensació que han reforçat vestint camisoles. Els han seguit El Petit de Cal Eril, que ho tenia tot de cara per dur a terme un dels directes més recordats de la present edició. Perquè es coneixen bé el festival, perquè el seu frontman, Joan Pons, sap connectar amb el públic i perquè l’Embassa’t ha estat l’escenari triat per iniciar la gira del seu nou disc: Energia fosca. No han defraudat. El seu pop metafísic ha estat la banda sonora del trànsit del dia a la nit.

Foto: "L’Embassat és el festival on més cops hem tocat en la nostra vida. Sempre canvia de lloc! Això és l’hòstia!", ha comentat agraït i divertit Joan Pons, l’ànima d’El Petit de Cal Eril. Autor: MAClaveria.
Foto: “L’Embassat és el festival on més cops hem tocat en la nostra vida. Sempre canvia de lloc! Això és l’hòstia!”, ha comentat agraït i divertit Joan Pons, l’ànima d’El Petit de Cal Eril. Autor: MAClaveria.

I de nou al rock de guitarra i bateria amb el duet Cala Vento, els empordanesos Aleix Turon y Joan Delgado, que també han escollit el festival sabadellenc per presentar a Catalunya el seu nou disc Balanceo, el primer autoeditat. El seu treball més madur, gens rígid, i que els consolida com a grup professional. Un procés de creixement artístic que s’ha evidenciat durant la seva actuació.

L’electrònica protagonista del tram final.

A mesura que ha avançat la nit, els sons electrònics han anat conquerit l’hegemonia. Una transició que ha viscut el seu punt d’inflexió amb Joe Crepúsculo i el seu estil indie i techno pop. Crepúsculo ha tornat a demostrar que, si bé no és un supervendes, compta amb un fandom fidel i entregat al seu estil sempre polèmic i particular. L’han seguit Lasers, amb qui el públic s’ha submergit totalment en els sintetitzadors i els samplers. Però sense perdre encara el baix, la guitarra i la bateria. Un fet que sí s’ha produït amb la darrera de les actuacions de la nit, la dels nòrdics Kiasmos, que amb el seu techno, minimalista, d’essència norantena i tranquil, han tancat el primer dia del festival.

Foto: Spacer ha estat l'encarregada de calentar la pista del Club. Autor: MAClaveria.
Foto: Spacer ha estat l’encarregada de calentar la pista del Club. Autor: MAClaveria.

Mentre això succeïa als escenaris Principal i Yearphone, en paral·lel, a l’escenari Club, s’han succeït les sessions d’Ivet Barbero, aka Spacer, Susana Hernández, que rubrica els seus treballs com a Ylia, i les Shakti Alliance, format per Virginie i Troya Modet. Monopoli de dones al capdavant del dance floor. De la inspiració en l’elecctrònica dels ‘60, ‘70 i ‘80 de la primera, passant per l’experimentació i l’elegància tècnica de la segona, per acabar amb el bonrollisme groovie de les últimes, la pista de ball ha estat ben comandada.

Foto portada: Clara Peya al piano durant la seva actuació. Autor: MAClaveria.