Foto portada: Santafé, a la dreta, en una excavació. Autor: cedida.

En la mort del Dr. Josep Vicenç Santafé, pioner i figura clau en la paleontologia de dinosaures a Espanya, i home simpàtic

OBITUARI
Josep Ache, periodista

En un científic, i més en un mestre o un polític, la simpatia fa molt. Científic, innovador i de projecció crucial a tot Espanya i més enllà, en la universalitat de la ciència si més no, però també regidor de gairebé totes les regidories a Sant Quirze, un poble al capdavall, o mestre molt estimat pels alumnes al batxillerat superior del pla antic als escolapis, el paleontòleg Josep Vicent Santafé Llopis (València, 1934 – Sabadell, 2017) ha sigut un home simpàtic i, per això també, una figura crucial a Espanya en la paleontologia de dinosaures.

Ahir el van enterrar a Sant Quirze, amb la guàrdia urbana escoltant el fèretre. Tal com va ser regidor de Cultura, Urbanisme o Hisenda, li va tocar igualment ser-ho de Governació. Amb aquell Land Rover que els paleontòlegs del Smithsonian Institute van regalar al llavors Instituto Provincial de Paleontologia, quan al 1971 van venir a mirar els jaciments de Can Ponsic i la trinxera dels ferrocarrils, al mateix Sant Quirze, el regidor i alhora Dr. Santafé també havia remolcat cotxes colgats als Rosales, en un fort aiguat esdevingut al 1984.

I si Espanya s’ha omplert d’exitosos museus i parcs temàtics amb els dinosaures de tema, és també gràcies al mateix Dr. Santafé, en la part que li toca junt amb la Dra. Lourdes Casanovas Cladellas (Sabadell, 1934), col·lega i esposa. Tots dos, pioners i capdavanters al país en la paleontologia de dinosaures. Si aquell “suceso” a Sant Quirze li va caure segurament en l’oblit, cosa comprensible, tampoc va presumir gaire dels mèrits científics, tanmateix importants. Era humil abans que savi, bo no tan sols per això, i sobretot simpàtic.

Entre dinosaures del Terciari i mamífers del Quarternari, ell i la Dra. Lourdes Casanovas, inseparables, van descobrir 30 espècies o gèneres desconeguts abans. Van publicar 150 articles en revistes científiques, i una desena de llibres. Seran xifres difícils de repetir. Una mica, el petit privilegi dels pioners. Però, tant o més important que això, és com van fer escola (amb deixebles arreu i a Sabadell sobretot) i com així Espanya s’ha omplert de dinosaures i museus.

Fins el 1969, Santafé i Casanovas van ser uns paleontòlegs més de Sabadell, “paradis des palèontologues” que deia llavors el Dr. Jean Pivetau, de la Sorbona. Envoltats de grans jaciments del Quaternari, al Miocè del Vallès-Penedès, el Dr. Miquel Crusafont (Sabadell, 1910-1984) i el Dr. Jaume Truyols, (Sabadell, 1921-Oviedo, 2013) s’estaven situant a l’avantguarda en la paleontologia de vertebrats.

Innovaven pel munt d’espècies noves que trobaven, però també per com les relacionaven entre sí amb una visió més biològica, i per tant ecològica, que simplement geològica, en les rutines acadèmiques a l’ús, El Vallès-Penedés va d’entre fa tretze i sis milions d’anys, amb antecesors de mamífers actuals, entre els quals els hominoideus. Una mica el moment previ immediat de la vida actual al planeta.

La innovació va assenyalar, igualment, Santafé i Casanovas quan van emprendre el salt cap a 50 milions d’anys enrera, cap els dinosaures. En efecte, al 1969 van ser els primers a Espanya en practicar la paleoicnologia, l’estudi de petjades, en concret als grans jaciments que van descobrir a Enciso i la Sierra de Cameros, a la Rioja. I, cosa més important, van aportar dades molt novedoses sobre la locomoció i els comportaments grupals dels dinosaures.

Llavors, a Espanya, només hi havia un altre nucli investigador en paleontologia de vertebrats, i també de dinosaures: El que a Madrid liderava el catedràtic Dr. Bermudo Meléndez, col·lega entranyable del Dr Crusafont, i tenia per centre el Museo Nacional de Ciencias Naturales. La relació entre les dues escoles, la de Madrid i la de Sabadell, sempre ha estat més fraternal que simplement rival.

Des de Sabadell, precisament, el Dr. Santafé va aportar, a més de capacitat d’innovació i treball, una gran vocació divulgativa (va ser mestre abans que investigador a plena dedicació) i, això en molt ell, una extraordinària empatia respecte els altres palentòlegs, però també els veïns dels jaciments, les entitats científiques locals o els ajuntaments. Alhora que científic, també era regidor, socialista.

Al 1974 va obtenir plaça d’investigador a l’Institut de Paleontologia, on el Dr. Miquel Crusafont el va nomenar subdirector del centre. Li va tocar succeir-lo arran la seva mort, al 1983. Però d’immediat va renunciar al càrrec, pel volum de recerca que duia endavant i la dedicació política a temps parcial en l’Ajuntament de Sant Quirze. Aquells van ser, de fet, els seus anys de major activitat científica.

Tot i que el 1978 es va doctorar amb una tesi referida a mamífers del Quaternari, en concret  els rinoceròntids de la Península Ibèrica, a partir del 1979 va emprendre intenses i llargues campanyes d’excavació als jaciments de dinosaures de Morella, el Pallars i el Berguedà al Pirineu, i la comarca valenciana dels Serrans. I, a la vegada, va començar a organitzar museus i nuclis científics locals.

Josep Vicent Santafé, en una de les excavacions. Autor: cedida.
Josep Vicent Santafé, en una de les excavacions. Autor: cedida.

En el mateix afany divulgador va fer que la Diputació comprés al 1983 al Museu d’Història Natural de Nova York el Tryceràtops que  va esdevenir icònic a l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont, i al 1991 hi va muntar la primera gran exposició de dinosaures, amb el títol “Eren els dinosaures uns monstres terribles?“. I això abans de la saga Jurassic Park, de Spielberg.

També li va ser propera. Entre d’altres col·legues, el Dr. Santafé va acollir diverses vegades, a Sabadell i als jaciments, l’asessor de Jurassic Park, el Dr. Jack Horner de la Universitat de Montana. Amb ell, de fet, va introduir a Espanya la paleoologia, l’estudi d’ous de dinosaures, a partir dels jaciments del Pallars on el sabadellenc estava descobrint les majors niuades conegudes fins ara al món.

I, cosa més sensible, amb tot plegat Santafé i Casanovas van crear escola, amb deixebles com Félix Pérez Llorente de la Universidad de la Rioja o Joaquín Moratalla de l’Instituto Geológico Minero. I més que enlloc a Sabadell, amb Àngel Galobart, cap de la Secció de Mesozòic de l’Institut Crusafont i director del Museu d’Isona i la Conca Dellà, al Pallars, junt amb els també sabadellencs Bernat Vila, Josep Marmi, Rodrigo Gaete, Albert Gómez o Albert Prieto.

Al 2001, l’Ajuntament de Sabadell va atorgar al Dr. Josep Vicenç Santafé la Medalla de la Ciutat al Mèrit Científic. Només l’han rebut dos sabadellencs més, els també paleontòlegs Dr. Miquel Crusafont i Dr. Jaume Truyols. També ha estat homenatjat diverses vegades per la Sociedad Española de Paleontología, de la qual en va ser un dels fundadors. El proper, esperat, serà a títol pòstum. Molt sentit.

Foto portada: Santafé, a la dreta, en una excavació. Autor: cedida.