Des del principi de la legislatura, hem pogut observar com Convergència i Unió s’ha implicat obertament contra el poble que el recolza, reduint al màxim tota mena de serveis públics, tant sanitaris com educatius i culturals. Les llistes d’espera no fan cap mena de vergonya, els mestres tant de primària com de secundària veuen com s’augmenten les hores de feina, es redueixen sous, pagues i incentius i, com si això encara no fos prou, no es substitueixen les baixes d’aquests col·lectius fins passades dues setmanes. Tot això demostra que el poble, la ciutadania els importa un rave perquè d’alguna manera són conscients que podran manipular les seves ments embolicant-los amb la bandera, amb els sentiments que en comporta i amb la solució única i definitiva a tots els problemes.
Convergència sempre s’ha caracteritzat per la seva ambigüitat. D’una banda sempre havien acceptat l’estat de les autonomies i la Constitució espanyola i havien estat prudents en la seva concepció d’Espanya, pactant sempre amb el partit guanyador al país i intentant calmar a les joventuts que tímidament aixecaven l’estelada en actes privats. La posició adoptada en aquests últims dos anys, clarament independentista i allunyada de les d’Unió, significa un trencament significatiu i sense tornada que pot fer perillar la prudència demostrada des de l’inici de la democràcia. Sembla com si tot d’una algú dins Convergència hagués ficat la mà i hagués aconseguit un canvi inesperat, fins i tot inversemblant. Els votants convergents fugen a banda i banda de l’espectre polític, uns buscant la tranquil•litat i l’estabilitat, amb el que això significa d’enteniment amb Espanya i d’altres cap a Esquerra Republicana, aquest ja sí sense ambigüitats i perfectament cohesionat cap a la idea d’Estat Català fora d’Espanya.
Però val a dir que Esquerra també ha fet un pas massa agosarat al meu entendre, ja que ha abandonant tota mena d’ideologia social, de veritable esquerra, a favor d’un únic tema, que és aquell que monopolitza les seves intervencions al Parlament català i espanyol així com les pàgines de diari que li dona suport. Molt lluny queda aquell partit que, juntament amb PSC i Iniciativa per Catalunya-Verds, va impulsar el Pla de Barris i es va implicar en intentar arribar a les bases socials que el sustentaven. Malgrat les crítiques patides fora i dins de Catalunya, ERC va demostrar estar a l’alçada de les circumstàncies fent creïble i possible un govern de les esquerres a Catalunya. Malauradament, ara torna a postulats de fa més de vint anys on intenta monopolitzar la política nacional catalana impedint un debat real de la situació econòmica i rebutjant totes les propostes de l’esquerra al Parlament de Catalunya. Un cas ben sonat és el vergonyós recolzament a totes les retallades ja existents i aquelles que s’hi afegeixen, malgrat haver dir en campanya electoral que no donarien suport a iniciatives d’aquesta índole.
A Sabadell encara ha estat més patètica la seva decisió d’impedir que pogués entrar als pressupostos la construcció del nou institut de Can Llong, amb l’argument de la manca de diners. Amb quina cara poden presentar-se a l’alcaldia de Sabadell si neguen qualsevol mena d’inversió a tot el Vallès? Com poden entendre els votants que aturin i rebutgin totes i cadascuna de les iniciatives que presenten els altres partits en benefici de la ciutadania vallesana. La seva incompetència els porta a negar-se a ells mateixos, sent còmplices del maltractament als funcionaris que tornen a veure com les seves pagues són robades per tal de pagar el deute i d’altres capricis.
No només això, ERC ha traït a tots, embarcant-se en el mateix vaixell que Convergència i d’altres partits i sense modificar l’espai on en teoria ens podem moure l’endemà de la independència si aquesta arriba algun dia. Els seus partidaris, amb un pobre Junqueras al capdamunt, només veuen una estelada dalt de la muntanya, però fa temps que han oblidat els desnonaments, l’empobriment de la població en general, les dificultats de la gent del carrer per arribar a fi de mes i el patiment generalitzat. Segurament els importa molt poc si hi ha malnutrició entre la població infantil catalana i si els alumnes de les escoles s’amunteguen a les classes i si passen fred a l’hivern. Tampoc els interessa l’atur que ens ofega i només estan pendents dels atacs exteriors a Catalunya. És ben trist el seu paper de titella ensinistrada que no se n’adona , o sí, vés a saber, que està contribuint llastimosament a que el poble de Catalunya navegui en la indigència i en l’esclavitud. La bandera ens agermana dirien els culers; la manca de bandera ens anul·la; la pèrdua de les conquestes socials ens mata. ERC ha caigut en el parany i ha acceptat perdre el seu poble pel camí, amb cap mena d’intenció d’un canvi de model econòmic en el seu somni d’Estat hipotèticament viable. Conformen, juntament amb les èlits de Convergència, el ramat de llops que es menjaran el pastís sota la mirada incrèdula i estúpida de les masses que els recolzen. Ja serà massa tard. Sense educació i sense serveis al ciutadà no hi ha país. Potser, quan tot això acabi només quedi la bandera…
Benvolgut senyor Asensio,
Jo formo part d’aquesta “,,,massa amb mirada estúpida…” que recolza ERC en el seus objectius. Aquesta manca d’intel·ligència que ens atribueix, pot ser enganyosa i li asseguro que aniria bé que la tingués en compte, com s’han hagut de tenir en compte durant molts i molts anys aquells animals tan entranyables, els rucs, que potser vostè també considera estúpids i dels que li aniria bé aprendre’n una mica. Li haig de dir en primer lloc que estic fart de tants “opinadors” populistes que es pensen que ajuden algú fent-se passar per solidaris, ciutadans exemplars i gent d’esquerres de veritat, tot criticant a tort i a dret algú o alguns que passen a ser considerats els culpables de tot. Culpables com aquell ase dels cops que, tot i intentar fer el màxim de bé la seva feina (per molt dura i compromesa que sigui) acaba enduent-se, no es sap ben bé per què, tant i tant menysteniment. Em considero molt de pagès i conec molt bé els ases, són molt tossuts, resolutius, funcionals, poden ser els millors companys de feina però també et poden fotre una bona coça al cul si s’ensumen que li estem perdent la confiança, tenen una esquena molt ampla per suportar el que calgui però una orella molt fina i una sensibilitat molt alta a tot allò que està a peu de carrer. El que està clar és que són animals que sempre han ajudat al poble ras, al pagès, al miner, a les remeieres,… en els seus esdevenirs diaris. La gent que recolzem ERC, talment com aquells bonics rucs catalans de Fuibes que tant aprecio, som gent del poble, pares i mares que volem instituts i escoles pels nostres fills, que volem la sanitat excel·lent que fins fa no gaire podíem gaudir, que desitgem un País més just que passi per una ciutadania amb les necessitats bàsiques cobertes i amb les mínimes desigualtats socials, sense desnonaments injustos, …i, li asseguro que no hi ha cap dirigent, ni militant, ni seguidor del nostre partit que sigui feliç davant la malnutrició de ningú.
Vostè, creu que amb escrits tan populistes com el que heu fet, aporteu quelcom de positiu?
Un professor de secundària com vostè de ben segur que la informació la té tota i, per tant, sap que tant si es posa en el pressupost com si no, la construcció d’aquest nou institut a Can Llonch no tirarà endavant (ni que manessin els que segurament vostè segueix amb una mirada no tan estúpida com la nostra). La situació és la que és i crec que ERC prefereix ser un partit honest i dir les coses com són, i no aprobar en aquests moments despeses impossibles.
Jo li asseguro que la gent d’ERC no hem traït ningú ni hem abandonant la ” ideologia social, de veritable esquerra”, ara bé ho fem empenyent de manera tossuda el Govern a prioritzar els temes socials a mesura que hi hagi “liquiditat”. Però també, senyor Asensio, ho fem mirant evidentment “l’estelada a dalt de la muntanya”, perquè no hi haurà justícia social al nostre País fins que no siguem un Estat “normal” mitjançant el que poguem aprovar, definitivament, uns pressupostos reals en els que, fins i tot vostè, podria intentar posar a la pràctica allò que tant anhelem aquells que ens considerem d’esquerres. Ara, pensi que, fins i tot aleshores, tindrà molt a prop una colla amb l’orella molt fina i amb una sensibilitat molt alta a tot allò que passa a peu de carrer, i potser també ens haurem de reservar les coces (metafòriques és clar!!) per quan calgui i per a qui s’ho mereixi!!!
Sr. Pere Farrés:
Perdoni, però trobo al seu escrit expressions preocupants. Modestament penso que davant la crítica que es fa a la política que està duent el seu partit, hauria de donar arguments de perquè considera correcte beneficiós per a la societat el que fa i no dir que està “fart de tants “opinadors” populistes que es pensen que ajuden algú fent-se passar per solidaris” perquè això no és cap argument, sinó, més aviat, una desqualificació. Aquest estar fart seu, no sembla suggerir res de bo per al diàleg: si està fart dels qui no aplaudeixen allòque fa el seu partit no se’ls escoltarà i, és clar, d’aquesta manera fins i tot és possible que arribi a pensar que millor que no parlin… i, si parlen, no caldrà fer-los massa cas…
I més greu encara, quan parla a la darrera ratlla del seu escrit “… de reservar les coces (metafòriques és clar!!) per quan calgui i per a qui s’ho mereixi!!!” he entès que està vostè fent una amenaça que crec perillosa per a la convivència (tant de bo que sigui només una cosa seva i no del seu partit…).
Quan caldrà donar aquestes coces? Quan arribin els bons que reprimiran als dolents?
Qui las mereixerà, segons vostè? Els que no opinin com el seu partit?
On estem arribant, sr. Farrés? Estem obrint trinxeres?
Pensi que al nostre país s’estan censurant fotos i prohibint rodar pel·lícules per discrepància ideològiques… és aquesta la Catalunya plural, oberta i justa que volem?
Per aquesta llibertat (la d’expressió) perquè tothom pugui defensar el seus arguments sense amenaces, també val la pena treballar.
JM Parra
Sr, Parra,
Probablement allò sensat seria no respondre al seu escrit, perquè de ben segur, per parlar amb tranquil·litat de les nostres maneres de pensar i de si les decisions dels partits que ens representen són més o menys adequades, ho hauríem de fer en un altre context que no pas el de rèpliques i contrarèpliques “epistolars” escrites a rel d’una opinió en vers un article d’aquest diari,…
Ara bé, permetim només dues ratlles per fer-li fer atenció a què l’article del sr. Asensio, (al que jo responia, de la manera més irònica del que vaig ser capaç però també crec que argumentada, després de la seva lectura), apareixien els qualificatius (desqualificacions potser?) de traïdors, incompetents , titelles ensinistrats i de mirada estúpida… en vers un col·lectiu de persones que formem part d’un partit que treballem per aconseguir les més altes quotes de justícia social per a la gent del nostre País, (potser també com vostès desitgen), però seguint un camí que de ben segur vostès no seguirien. I, evidentment, m’hi vaig sentir interpelat.
Tanmateix li puc assegurar que res del que vostè interpreta d’aquelles dues frases del meu escrit l’ha de fer preocupar, i, a més, estic convençut que vostè ho sap, Se n’ha servit per aportar les seves “argumentacions”, i evidentment hi està en el seu dret. Però…, facim el favor, no parli de trinxeres, ni d’amenaces perilloses a la convivència, ni de bons, ni de dolents, quan tan sols estic posantt en qüestió les apreciacions d’un articulista d’un diari. Per aquest camí no m’hi trobarà, ni ningú m’hi ha trobat mai al llarg dels meus 50 anys.
Només vaig voler posar èmfasi al que jo creia, i crec, que són opinions esbiaixades, a més dites amb mal gust, en uns moments tant difícils com els que estem passant, apel·lant, precisament a la llibertat d’expressió que vostè reclama per al senyor Asensio, i que jo, només faltaria, també desitjo per a tothom.
He llegit l’article del Sr. Asensio i em sembla correcte. No entenc les paraules del Sr. Farrés. Només busca llençar pilotes fora però no respon res del que diu Asensio. El cert és que ERC recolza totes les retallades de CiU i impedeix el debat al Parlament. I pel que fa a la paraula “ensinistrats”, la trobo identificadora de la situació real d’ERC, on cap militant és capaç de sortir-se’n del guió. Pobre d’aquell que porti la contrària, que se’n fa fora, bé. Ara toca obeir a Jonqueras com abans tocava obeir als altres. Mentrestant potser té raó el Sr. Asensio que el país es va enfonsant. Sr. Farrés, l’endemà de la independència, algú es pot creure que la situació canviarà? Mirem per les persones, sr. Farrés, que hi ha molts escurant les nostres butxaques, alguns d’ells molt propers a aquells que vostè veu com a intocables.