Sabadell-Ponferradina

‘Tornarem a Bruges’: Tenim un problema, i no és perdre 0-3 amb la Ponferradina

TORNAREM A BRUGES

La Ponferradina ens va guanyar bé. Fins i tot diria que, tot i que l’expulsió de Nauzet i l’ubicació de Samu com a porter poden donar la sensació d’haver exagerat el resultat, en la meva opinió el marcador final reflexa amb justicia que l’equip del Bierzo ens va superar amb claredat. Podia passar. Ho dèiem a l’article de la setmana passada: és un equip amb molt més futbol que nom. Sona fàcil, però no ho és gens. Acaben de pujar i estan a un punt del play-off. Això no es regala.

No em preocupa tant la derrota -només estem un punt més a prop del descens, i tenim un marge de 13- com l’aspecte que va mostrar la graderia de la Nova Creu Alta. Aquí sí que tenim un problema no pas puntual o accidental: és reiteratiu. Que, estant en play-off d’ascens a Primera Divisió, en un partit que es juga a casa nostra i que ens pot consolidar a dalt, no hi vagin ni 4.000 persones, ens ha de fer reflexionar. Parlem de pujar, parlem de ser grans, però portem al camp gairebé la mateixa gent que a Tercera. Fins i tot quan lluitàvem per pujar a Segona venia més gent! Si per un miracle d’aquells que a vegades es donen, aconseguíssim l’ascens… ¡Espanya sencera es riuria de nosaltres! Seríem un Getafe en termes de massa social, o pitjor. Quan aquest somni de la Segona A s’acabi, pensaré que no hi ha res a dir.

Que és el que la nostra ciutat, lamentablement, ha merescut. Compte, aquí no incloc als gairebé 4.000 fidels que sempre hi són. Aquests tenen un gran mèrit i són el club. Parlo de la resta, és clar. Tot i que l’adquisició per part del grup japonès d’una majoria d’accions ens assegura una estabilitat econòmica i institucional, aquesta seguretat no deixa de ser una mica artificial. El club que sap que sempre competirà és aquell que porta 20.000 persones al camp, a Primera o a Tercera. Som el que som: un club devorat pel gegant del costat, rebutjat per molts dels seus veïns. Fins i tot la Ponferradina, que ens sembla tan petita, mou a més gent. Ahir van venir a la Creu Alta deu vegades més aficionats que els que vam portar nosaltres la setmana anterior a Guadalajara.

Òbviament, hi ha qüestions que no depenen de nosaltres. Són les estructurals, les que es defineixen als òrgans de gestió del futbol espanyol. Ajudaria molt una llei de “protecció d’horaris de divisions inferiors” com el que existeix a Anglaterra. Allà, a les 15:00 del dissabte, no es pot televisar cap partit. Se’n juguen cinc o sis de la Premier, però no es poden veure en directe al Regne Unit. Aquesta mesura està pensada perquè es juguin a aquella mateixa hora tots els partits de segona, tercera i quarta. Perquè els aficionats del Leyton Orient vagin al camp, ja que a la tele no poden veure a l’Arsenal. Amb aquest sistema, s’aconsegueixen grans afluències de públic als estadis de les categories professionals inferiors a la Premier League. Això no podem canviar-ho des de Sabadell, o almenys no podem canviar-ho nosaltres sols. Però hi ha altres coses que sí. És una evidència: els preus de les entrades a la Creu Alta són caríssims. Em consta que el club ja està treballant per modificar la política de preus de cara a la propera temporada, i és necessari que ho faci de manera radical. Els meus amics alemanys i anglesos no es creuen el que els dic quan senten que només portem 3.000 persones al camp de mitjana, però encara es creuen menys el que els dic quan descobreixen que les entrades són més cares que en un partit de primer nivell de la Bundesliga. Necessitem enganxar a la gent a partir de polítiques que facin atractiu i engrescador ser del Sabadell.

Cada país té la seva cultura i aquí seria difícil reunir als aficionats dues hores abans del partit perquè mengin frankfurts i beguin cerveses en paradetes al costat de l’estadi, però està clar que a dia d’avui el preu de l’entrada és un obstacle per a l’aficionat no massa fidel que sap que, a més, el partit el pot veure des del sofà de casa. Perdre amb la Ponferradina 0-3 et pot passar, però et passa un dia. Portar durant més d’un any 3.000 persones al camp a Segona Divisió és més greu i t’està passant massa dies.