Repassem la trajectòria d’una publicació avantguardista, Èzcema, impulsada pel poeta Vicenç Altaió i Lena Balaguer, que entronca amb les corrents d’innovació artística i de modernitat de les elits culturals de la ciutat des dels temps de la Colla de Sabadell, ara fa gairebé un segle.
Després de la desaparició de la revista cultural TS (1971-1976), va aparèixer, a l’agost del 1978, Èzcema una revista d’arts i lletres de caràcter avantguardista en un context cultural on irrompien amb força els postulats de la postmodernitat. La publicació, d’una periodicitat bimensual, va editar 28 números, el darrer al maig de 1984. El matrimoni format per Vicenç Altaió i Lena Balaguer foren el seu nucli impulsor amb el suport d’un grup de promotors i col·laboradors que anirà canviant.
Del primer número es tiraren només un centenar d’exemplars. Èzcema editava segons la quantitat de subscriptors que tenia, un nombre que va anar creixent fins arribar al miler. La revista s’imprimia a la cooperativa El Pot, sorgida de la dissolució de grups d’extrema esquerra. Cada número, llevat del primer, constava d’un monogràfic o antologia sobre artistes o poetes, normalment acompanyat d’un text de presentació d’Altaió.
Vicenç Altaió i Lena Balaguer
Vicenç Altaió va néixer al 1954 a Santa Perpetua de la Mogoda. Des de ben jove manifestà la seva vocació poètica. Amb només 18 anys, mentre estudiava Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va fundar, amb els poetes Jaume Creus, Josep Maria Figueres i Lluís Urpinell, la revista Tarotquinze (Bellaterra, 1972-1975) als quals s’afegí més tard Josep Maria Fulquet. També, a la UAB, amb Isona Passola, organitzà el festival de poesia Gespa Price. A més, amb Jaume Cruells, dirigí la col·lecció de poesia Cristalls (1975-1978) de l’editorial Pòrtic i posteriorment de La Magrana.
El poeta va conèixer a Lena Balaguer en un Canet Rock, quan ella estava a punt de ingressar a la UAB on cursarà Història de l’Art. Al poc de conèixer-se, van casar-se i anaren a viure a una casa buida del carrer de la Concepció, n. 78, propietat de l’àvia de Lena Balaguer. Aquest domicili seria, des del 1975, punt de trobada de poetes com Joan Vinyoli, Avel·lí Artís Gener (Tisner) o Palau i Fabra qui participaven a les presentacions a Sabadell dels llibres de la col·lecció Cristalls.
Al voltant de la parella s’articulà un grup promotor format per literats i artistes com Felip Cassanyes, Quico Ferran, Àngels Ridao, Pep Sallés i Joan Torruella. Des de 1981, aquest nucli inicial s’anirà ampliant amb la incorporació de les historiadores i critiques d’art Maria Josep Balsach i Glòria Picazo. Així mateix, hi col·laboraren els pintors sabadellencs Alfons Borrell o Ramiro Fernández i el compositor Llorenç Balsach; però també de fora com de la ciutat com Perejaume, Uclés, Antoine Laval, Benet Rosell o Gabriel. Justament, defugir el localisme, obrir-se a les corrents estètiques i ideològiques mundials seria un dels signes d’identitat de la publicació.
Aquest heteròclit grup solia aplegar-se en tertúlies a casa de la parella, un cop entre setmana, on es confeccionaven els números d’Èzcema. Segons explica Ricard Mas Peinado, a més del grup promotor, on Pep Sallés era dels més assidus, solien freqüentar les tertúlies, el matrimoni Fayos, Josep Maria Sala-Valldaura, llavors professor a l’Institut Egara i el fotògraf Jaume Maymó. Al començament, cada número es presentava a la segona planta de l’Acadèmia de Belles Arts, després passaren a la primera i encara més tard a altres llocs com Vic, la sala Metrònom de Barcelona o la llibreria La Machine à Lire de Bordeus. Els exemplars que no es recollien a les presentacions eren enviats per correu o lliurats personalment per amics.
Com observa Mas, menys del 30 per cent de les subscripcions eren de Sabadell. A Vic hi havia un nombre important de subscriptors. El preu de cada número variava segons els materials emprats, entre les 60 i 900 pessetes. Les col·laboracions eren gratuïtes i únicament es cobraven els costos de producció. El pagaments es feien a través d’un rebut bancari de Caixa d’Estalvis Sabadell.
Subversió del concepte de revista
Qualificar de ‘revista’ a Èzcema pot induir a una certa confusió, ja que el mateix format de la publicació qüestionava el concepte tradicional de revista amb portada, contraportada i pàgines interiors o es compaginen il·lustracions i textos. La forma mateixa de la publicació, com a objecte, esdevenia una petita obra d’art irrepetible.
Així, el primer número s’imprimí a les pàgines en blanc del centenar de vells calendaris oblidats i emmagatzemats a la destil·leria de l’avi d’Altaió. El n. 4, Blanc d’ou (gener 1979), era una carpeta blanca amb els textos a dintre. El n. 7, Pot poètic (setembre 1979), una llauna cilíndrica de cartró on a l’interior, en fulles separades, anaven els textos. El n. 10 Disc: Llorenç Balsach (març 1980) era una funda de cartolina allargada que contenia textos i un vinil del compositor. Un experiència que es repetí al n. 26, Disc II. Llorenç Balsach (juny 1983), amb funda quadrada igual que la dels vinils, amb portada i contraportada de Ramiro Fernández, lletres de les cançons i textos explicatius.
El n. 13, Bola nocturna. Perejaume (desembre 1980) consistia en un sobre de paper d’estrassa, a dintre del qual hi havia un full de presentació en paper groc i un globus de paper de seda blau plegat. El n 14, Doble d’ona, Fina Miralles (març 1980), era una tira llarga de cartolina enrotllada i desplegable. El n. 19, Tampoemari (abril 1982) consistia en una capsa de cartó tipus arxivador d’oficina amb estampetes de color verd. El n. 24 L’inachevé n’est pas encore là: Vicenç Altaió i Antoine Laval, era un regla de cartolina en quinze trams plegats cadascú dels quals impresos a color vermell i plata amb frases poètiques.
Dues etapes
A parer de Ricard Mas, a Èzcema poden diferenciar-se dues èpoques “gairebé simètriques”. La primera, des de la seva aparició fins al març del 1981 (Doblec d’Ona, Fina Miralles). “Es caracteritza per l’agosarament i la variat formal i per tractar estrictament poetes i artistes que tenen el seu radio d’acció als Països Catalans”.
La segona època s’encetaria amb l’antologia de joves poetes francesos del Manifest fred, seleccionats per Joaquim Sala-Sanahuja i continuaria fins al darrer número (maig de 1984) dedicat al poeta Artur Craven. En aquest període els formats no són tan accentuadament tridimensionals i els continguts són el producte de la relació amb grups poètics i artístics de la Catalunya Nord (Patrick Gifreu i Jean Calens) o dels viatges i contactes d’Altaió, Perejaume i Mª Josep Balsach amb cercles artístics de París, Brussel·les, Bordeus o Lisboa.
En principi, Èzcema no va gaudir de massa èxit en els cercles artístics sabadellencs, però va cridar l’interès dels de Barcelona. Una mostra d’això fou el primer reconeixement públic, amb la concessió del Premi Sebastià Guasch (1981), dotat amb 150.000 pessetes, “pel desplegament imaginatiu que representa la concepció i execució d’Èzcema”.
Una sèrie de circumstàncies -en opinió de Ricard Mas- contribueixen a explicar la desaparició de la publicació. D’una banda, el funcionament d’una sèrie d’institucions que, des de la Generalitat, impulsen la normalització del català, quan abans aquesta havia estat una tasca de l’anomenada resistència cultural.
D’altra banda, la derivada de la separació de la parella Altaió-Balaguer. Altaió s’instal·là a Barcelona on va promoure diverses iniciatives culturals com ara la revista Àrtics. Trimestral multilingüe de les arts i de les ics (Barcelona, 1985-1990) que publicà 17 números i, posteriorment, Cave Canem (1995-1999) de la que sortiran nou números. Balaguer va ser directora de l’Escola Illa i regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell sota l’alcaldia de Manuel Bustos.
“La importància d’Èzcema resideix en el fet que, més enllà de les realitzacions concretes -una vintena de títols, de formats i continguts completament diversos- va aportar un dinamisme nou, espontani i imaginatiu, a la nostra producció cultural. Els contactes i els ‘contagis’ amb experiències i discursos de tot ordre van convertir Sabadell, durant uns anys, en una ciutat de pas per a una diversitat de creadors i d’idees”, apunta Sala-Sanahuja.
A parer nostre, l’experiència d’Èzcema guarda una certa continuïtat amb un corrent d’avantguardisme artístic i literari de la ciutat industrial que va tenir la seva expressió més brillant a les dècades del 1920-30 del segle XX al voltant de la Colla de Sabadell, que depassà les fronteres de la ciutat. Aquell grup d’artistes i intel·lectuals provinents de la burgesia va destacar-se pel seu inconformisme estètic i les seves connexions amb les avantguardes occidentals de l’època. Això, en un context d’ebullició intel·lectual en els anys que precediren la proclamació de la Segona República. La rica trajectòria de la Colla, com a vector modernitzador de la cultura catalana, va quedar estroncada per la derrota a la Guerra Civil i l’exili. No obstant això, el retorn de Joan Oliver (Pere Quart) a Catalunya significà un fil de continuïtat amb aquesta experiència.
A la següent generació, de postguerra, aquest corrent cultural modern, catalanista i progressista, va manifestar-se en l’efímera existència del Grup Gallot i la revista Riutort (1956-1965), dirigida per Andreu Castells, una personalitat central en la vida cultural i intel·lectual d’aquest període. A la darreria del franquisme, la revista TS (1971-1976) va intentar inscriure’s en aquesta corrent d’innovació cultural de les elits locals amb projecció catalana, a l’estil de la Colla de Sabadell. Tanmateix, el projecte no va reeixir devorat pel compromís polític de la lluita contra la dictadura franquista.
La publicació Èzcema potser va ser la darrera expressió, el cant del cigne, d’aquesta vitalitat cultural avantguardista de les elits artístiques i intel·lectuals sabadellenques. Tanmateix, Èzcema, a diferència de Riutort i TS, no va haver d’enfrontar-se a la censura franquista. A més, va aparèixer quan la situació política de la ciutat s’havia estabilitzat amb un govern municipal d’esquerres, presidit per Antoni Farrés. Un alcalde amb notables simpaties amb la intel·lectualitat progressista i catalanista a molts dels quals coneixia de la lluita antifranquista. Això els hi permetia alliberar-se de la política i concentrar-se en l’art i la cultura. Com indica Ricard Mas, “tots els membres de la colla d’Èzcema es consideraven políticament afins a Nacionalistes d’Esquerra”. Una formació que es coalitzà amb Iniciativa per Catalunya, el partit de Farrés, després de la implosió del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) al 1981..
Aquest fil tan prim que condueix de la Colla de Sabadell a Èzcema, suggereix una sèrie de qüestions de caràcter més general i profund sobre la naturalesa de les relacions entre la potència econòmica de la burgesia d’un districte industrial autocentrat i especialitzat en la llana i la vitalitat cultural innovadora de les seves èlits artístiques i intel·lectuals.
Bibliografia
MAS PEINADO, Ricard. Èzcema. Del textualisme a la postmodernitat (1978-1984). Museu d’Art de Sabadell, 2002.
SALA-SANAHUJA, Joaquim. Pensament i producció cultural dins Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.
– Idees i producció cultural al Sabadell dels anys setanta. Arraona: revista d’història, n. 26, 4a època, 2002.
Foto portada: Pot poètic, Èzcema, n. 7, setembre 1979