L’assassinat de Théodore Jenny, industrial d’origen francès resident a Sabadell, als anys dels pistolerisme tingué un enorme ressò polític i mediàtic. La veritable autoria del crim continua envoltat per grans incerteses. Un assumpte que, l’historiador Andreu Castells considera un “punt negre de la recent història de la col·lectivitat sabadellenca”.
La família Jenny va venir a Sabadell el 1862, procedent d’Alsàcia, per instal·lar el procés de filatura mecànica d’estam a les fàbriques dels Cuadras i Feliu, al costat de les actuals pistes d’atletisme. Enllestida la feina, els Turull els van convèncer per tal que fundessin la seva filatura i el 1887 va convertir-se en fabricant associat amb els Turull. Théodore Jenny Hermann estava casat amb la també alsaciana Françoise Rosalie Bautz Kurtz i van tenir quatre fills: Cécile, George Théodore, François Eugène i François Auguste.
La nit del diumenge 24 de febrer de 1920 dos individus van presentar-se al domicili dels Jenny, al davant de l’antiga estació de la RENFE, al·legant que eren treballadors de la seva fàbrica que volien parlar amb ell. Sense donar temps a que la serventa, Pepa Alòs, els anunciés l’emmordassaren i, cobrint-se la cara amb bufandes i mocadors, penetraren al menjador on estava sopant Théodore, Eugène, George Théodore i la dona d’aquest Anne Blumstein. La irrupció dels dos desconeguts provocà que l’octogenari patriarca s’aixequés per anar fins al telèfon per demanar ajuda. No va poder. Un dels agressors li disparà un tret a la mà dreta i l’altre li va clavar un ganivet al cor que li causà la mort. Immediatament es va travar una lluita ferotge entre els dos fills i els assassins que acabà amb els dos germans malferits i que foren traslladats a la clínica del doctor Bartrina de Barcelona, especialitzada en tractar a empresaris ferits en atemptats.
Dilluns 23, en senyal de protesta, tancaren tots els espectacles públics. L’endemà la Federació Patronal ordenà el tancament de tots els centres de treball i es celebrà l’enterrament enmig d’una multitudinària manifestació de dol. Aquell mateix dia es desplaçaren a Sabadell cap superior de la Policia, el general Miguel Arlegui, i el governador civil, Maestre Laborde, tristament coneguts per la seva connivència amb el pistolerisme patronal. Segons publicà la revista d’esquerres local, El Poble, Arlegui va dir que es tractava d’acusar a dos individus d’extracció social baixa i fàcils d’acusar.
Que más da que sean estos u otros los autores; lo importante es dar escarmiento. La vida de dos desconocidos no tiene la menor importancia para la sociedad”.
D’altra banda, el crim va provocar la intervenció de l’ambaixada francesa que va pressionar al govern espanyol per un ràpid esclariment dels fets i es va fer diverses interpel·lacions al Parlament francès.
Les detencions
Segons la versió policial, l’endemà del crim es presentà a la policia el jove Josep Peris Sancliment de 17 anys oferint-se com a confident per descobrir, per diners, els autors de l’atemptat. Tanmateix, un dels policies va declarar al judici que va ser l’industrial Francesc Lloch qui va posar en contacte a Peris amb la policia i que aquest va apuntar al seu pare i el seu germà com autors del crim. En una mostra del cúmul d’irregularitats i contradiccions de la instrucció i del procés judicial, el confident es va desdir i va acusar com autors de l’assassinat a ell mateix, a Victorí Sabater Martínez, àlies el Bitxo, de 19 anys i Martí Martí Colomer, àlies Cadirots, de 23 anys que foren detinguts el 2 de març. Sabater i Martí tenien antecedents penals per robatori i eren membres de la Federació Local de Sindicats (FLS) afiliada a la CNT. Al primer se’l va imputar ser l’autor material del crim i al segon de haver fet vigilància al carrer.
Aquestes detencions foren seguides per les de 32 anarcosindicalistes, alguns molts coneguts i prestigiats a la ciutat com Andreu Basulto Nonell, mestre àcrata, Jaume Sallent Panadés, qui havia demanat el 1890 el permís per celebrar a Sabadell per primer cop el primer de maig, i l’activista Antoni Pacareu Viñas.
La confessió
A les dependències policials el Bixto i Cadirots confessaren, però al judici declararen que aquesta va ser arrancada després de patir coaccions i tortures dels agents qui els hi van dictar paraula per paraula el que havien de declarar. Diversos testimonis van manifestar públicament que tots dos havien estat a l’hora del crim al ball que es celebrava a La Mata, però aquests testimonis foren rebutjats pel jutge. En sentit contrari, va declarar la serventa, Pepa Alòs que va reconèixer a Perís i Martí com els que van irrompre al domicili dels Jenny; encara que circularen molts rumors respecte a que havia estat amenaçada per manifestar-se en aquest sentit.
Diverses versions
La patronal va sostenir des del principi que es va tractar d’un crim dels sindicalistes i aquesta fou la tesi que assumí el ministeri fiscal i avalà el jutge a la sentència.
Andreu Castells, que sosté que tot va ser un muntatge policial, va recollir posteriorment diversos testimonis per aclarir la veritable autoria del crim. Segons Josep Gadea Villarrúbias, gens sospitós d’esquerranisme, ja que pertanyia a la família carlina dels Vilarrúbies, va ser obra dels altres dos germans per “litigis d’herència”. Una altre personalitat de dretes com Joan Llonch i Sales, secretari local de Lliga i molt vinculat a la patronal, va manifestar a l’historiador que “tothom sabia que el que es deia no era veritat, que no era un crim anarcosindicalista, però tothom callava”.
Segons una altra versió, sostinguda per Martí Barrera, que seria conseller de Treball de la Generalitat republicana i pel líder cenetista Ángel Pestaña, els autors del crim foren uns delinqüents comuns. De fet, la premsa francesa va divulgar que dos espanyols detinguts per robatori i assassinat i executats a Bordeus havien confessat a peu del patíbul ser els autors del crim de Théodore Jenny.
A parer del sindicalista sabadellenc Joan Rosas, els assassins foren uns desertors de l’exèrcit francès que s’havien refugiat a Sabadell – esmenta a un tal Pierre- que anaven sovint a demanar diners als Jenny i que el van matar quan es van negar a donar-los més. Ara bé, altres anarcosindicalistes com Bru Lladó o Enric Mampel, manifestaren molts anys després del crim que els autors no foren els acusats, sinó els membres d’una comissió obrera que va anar a parlar amb Jenny per temes laborals. En el curs de l’entrevista va esclatar una forta discussió que va acabar amb la mort involuntària de l’empresari.
Judici i execucions
De l’11 al 13 de juliol de 1921 es celebrà a l’Audiència de Barcelona, envoltat d’una gran expectació, el judici contra els tres acusats. Malgrat que els advocats defensors van intentar demostrar les incoherències i contradiccions de l’acusació no van poder impedir que el 15 de juliol es dictés la sentència que coincidí fil per randa amb la petició del fiscal.
Així tots tres foren condemnats pel delicte d’assassinat consumat. Sabaté i Martí a la pena de mort al garrot vil i Perís, per l’atenuant de ser menor de 18 anys, a 14 anys, vuit mesos i un dia per l’assassinat consumat i vuit anys i un dia per cadascú dels dos assassinats en grau de temptativa.
Les nombroses peticions de clemència no van reeixir. Diverses entitats polítiques i cíviques de la ciutat, reunides al local del Círcol Republicà Federal (CRF) van adreçar al govern la petició de commutació de la pena de mort. Lluís Companys, llavors diputat per Sabadell, va entrevistar-se amb Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat, que va cursar una petició en el mateix sentit, com també ho va fer l’ajuntament de Sabadell reunit en sessió extraordinària. Una comissió femenina sabadellenca va recollir 4.500 signatures que van lliurar a la filla de Martínez Anido. Salvador Seguí, el noi del Sucre, va viatjar a Madrid i va entrevistar-se amb el mateix propòsit amb el president del Consell de Ministres, José Sánchez Guerra, però sense èxit. Fora de Catalunya demanaren l’indult moltes entitats, partits polítics i diputats. A l’acostar-se la data de l’execució es tramitaren milers de telegrames demanant clemència al rei Alfons XIII i a Sánchez Guerra.
El govern es mantingué inflexible. El 10 de maig, a la una de la tarda, Sabater i Martí foren agarrotats proclamant la seva innocència. A la mateixa hora tenia lloc l’homenatge al general Arlegui organitzat per Foment de Treball Nacional i la majoria de corporacions empresarials barcelonines que sol·licitaren al rei l’ascens a general de divisió per la seva “excepcional y acertadísima gestión en su cargo de Jefe Superior de Policía y general inspector de la Guardia Civil”.
Intent de rehabilitació
Amb la proclamació de la Segona República es va formar la Comissió de Responsabilitats per investigar les irregularitats comeses per la monarquia. L’escriptor Pere Foix encapçalà una subcomissió per tractar l’afer Jenny amb l’objectiu de revisar el procés.
Malgrat els seus esforços tot acabà en no res. Tampoc a Sabadell es va fer gran cosa, excepte un acte al Teatre Principal. Segons la interpretació de Castells, el fracàs de la rehabilitació rau en el fet que Diego Medina, fiscal del cas, ocupava llavors la presidència del Tribunal Suprem i Fèlix Gavarri, capità de la Guardia Civil que detingué i torturà als sospitosos, era uns del caps dels Mossos d’Esquadra i guàrdia personal de Lluís Companys.
Així doncs, 95 anys després l’autoria del crim que sacsejà la societat sabadellenca continua essent un misteri.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936, Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
LEÓN-IGNACIO, Jacinto. Los años del pistolerismo. Ensayo para una guerra civil. Planeta, Barcelona, 1981.
One Comment