Els anys del pistolerisme (1)

De la vaga de La Canadiense (1919) al cop d’Estat de Primo de Rivera (1923) Catalunya es va veure sacsejada per un clima de violència extrema provocada per l’ofensiva de la patronal contra el sindicalisme de la CNT. Sabadell no fou una excepció.

La gran victòria assolida per la CNT a la dura vaga de La Canadiense va desfermar la reacció de la esfereïda burgesia i de les forces de dreta, que apostaren per emprar tots els mitjans, legals i il·legals, fins i tot l’assassinat dels dirigents cenetistes, per destruir el sindicat.

La caserna

A Sabadell la primera mesura que adoptaren les dretes, encapçalades per l’alcalde Pere Pascual Salichs, de la Lliga Regionalista, amb el suport de la Cambra de Comerç i el Gremi de Fabricants, fou demanar, el 26 d’abril de 1919, al ministre de la Guerra que fos destinat a la ciutat un regiment de l’exèrcit de nova creació per reprimir a “los sectarios que odiaban todo principio de patria, orden, ley, humanidad, religión, progreso”. El mateix alcalde va dirigir-se al director de la Guàrdia Civil i al ministre de Governació, recordant-li que la casa-caserna de la Benemèrita havia estat costejada per subscripció popular amb un cost de 300.000 pessetes, i reclamant-los que fos convertida en Comandància, amb més efectius d’infanteria i sobretot amb forces de cavalleria.

El Sometent

Paral·lelament es va impulsar el reforçament del Sometent en funcions de cos repressiu contra els sindicalistes. A l’abril de1919 es va passar revista a aquesta parapolicia a Can Borgunyó (Creu Alta) i al març de 1921 comptava amb 2.019 membres. El Sometent local fou comandat per Francesc Pulit Tiana i Antoni Oliver Turull, tots dos artistes, vinculats a l’Acadèmia de Belles Arts i el darrer dirigent de la Lliga Regionalista.

L’alcalde Pascual va donar ple suport a aquesta iniciativa. Al Sometent local s’incorporaren tots els membres del Sindicat Lliure, instrument del terrorisme patronal.

Les esquerres reaccionarien amb duresa contra aquest cos armat que tenia per únic objectiu reprimir als sindicalistes. El diputat republicà per Sabadell, Francesc Layret, poc abans de ser assassinat, va denunciar-ho al Círcol Republicà Federal (CRF):

No sólo hay en el Somatén espíritu de clase, sino espíritu de partido, de dominación política. La burguesía catalana, en esta ocasión, olvidó, incluso, su espíritu antimilitarista y se puso a las órdenes de la autoridades militares”.   

Al novembre de 1920 el sindicat distribuí un full clandestí on s’alertava que a les nits Sabadell semblava “un pueblo de antropófagos, de caminales (sic) que se amenazan mutuamente; por doquier se ve el revólver, la carabina y el mauser”. Així mateix es denunciaven als sometenistes Tort i Boada per colpejar a un obrer.

La Federació Patronal

El 27 de maig de 1919 es dissolgué la Unió Industrial, considerada massa pactista, i es constituí la intransigent Federació Patronal, amb seu al carrer de la Rosa número 30, que apel·lava a la disciplina i a la unió dels empresaris per combatre les “reivindicacions del socialisme modern” i no “transigir amb les demandes formulades pels nostres obrers”.

El Sindicat Lliure

Per oferir una alternativa al sindicalisme de classe es va crear el sindicat groc, Sindicat Lliure, que amb el suport de les forces policials, el Sometent i l’exèrcit, es convertí en l’instrument del terrorisme patronal amb l’ objectiu de “l’eliminació de l’actual sindicalisme roig”.

A Sabadell va ser liderat per carlí ultradretà, Enric Serradell, i compartia seu amb el Círculo Tradicionalista, al carrer Sant Pau 50. El Sindicat Lliure, finançat per la patronal, actuava, a més d’en nom propi, a través de diverses organitzacions com ara la Secció Social de la Comissió Permanent de Relació i Treball del Círcol Tradicionalista, l’Acció Mancomunada Patronal i Obrera, una mena de sindicat catòlic creat per mossèn Josep Cardona que editava la revista Garba i el Sindicat Blanc o Guàrdia Blanca. Serradell es trobava a les ordes del cap del sindicat grog, Ramon Sales, i es va envoltar d’un grup de pistolers molts dels quals, com ell, carlins com Ignasi Estivill Gil, Florenci Grimau Pallàs o Pere Matas Castells.

El Sindicat Lliure publicava el setmanari Unión Obrera i els seus membres col·laboraven a la revista Vida Nova, òrgan dels carlins. A més comptaven amb la protecció de l’Església i les seves institucions. A més, Serradell escrivia regularment a la influent Revista de Sabadell. El Diari de Sabadell, llavors òrgan de la Lliga, va donar cobertura ideològica a aquest clima de violència. L’1 de gener de 1920 publicà un atac furibund contra Layret que Andreu Castells interpreta com una justificació del seu assassinat 11 mesos després.

Violència sense límits

Per fer front a la violència desencadenada per la patronal i les forces d’ordre els anarquistes constituïren diversos grups d’autodefensa formats per dirigents de la Setmana Tràgica com Antoni Soler i Enric Mampel o Francesc Duran, amic íntim de Mateu Morral. A l’octubre de 1920 la policia va descobrir en una vinya de Ca n’Oriac un taller clandestí dedicat a la fabricació d’explosius.

El 10 de març de 1919 fou assassinat Manuel Bordones, fanaler, acusat d’esquirol a la vaga de La Canadiense i poc després el transportista Domènech Llobet Padró. L’11 de febrer de 1920 esclataren dues bombes al domicili de l’empresari Antoni Cusidó i altres dues a casa de Jaume Brullet. Per aquestes dates fou tirotejat l’automòbil del president de la Federació Patronal, Joan Grau Puig, i el seu soci Iglesias. Així mateix sovintejaren les amenaces de mort contra empresaris com les rebudes per Ferran Casablancas o Francesc Llonch.

La designació del coronel Severiano Martínez Anido, el 8 de novembre de 1920, com a governador de Barcelona, juntament amb el cap superior de Policia, el general Miguel Arlegui, van exasperar el clima de violència. Tots dos, amb el ple suport de la patronal i la complicitat de la Lliga, van dissenyar un pla per exterminar els dirigents sindicals recolzant el pistolerisme dels Sindicats Lliures i l’aplicació de la “ley de fugas”.

L’assassinat de Layret

La seva carta de presentació fou l’assassinat, el 30 de novembre de 1920, de l’advocat laborista i diputat republicà per Sabadell, Francesc Layret, mentre s’entrevistava amb la dona de Lluís Companys, que cercava la seva intercessió a favor del seu marit i d’altres dirigents republicans i obreristes deportats al presidi de la Mola de Maó. Aquest crim contra un home esgarrat que no podia defensar-se va desfermar una onada d’indignació i fou el punt de partida d’una espiral de violència sense límits.

A Sabadell, el Sindicat Lliure va atemptar el 2 de setembre de 1921, al carrer Bonavista on vivia, contra el sindicalista i republicà federal Josep Artigas, que va morir de les ferides el 14 d’octubre. Dos sindicalistes sabadellencs, Gregori Daura i Sebastian Vera, patiren la llei de fugues encara que tots dos malferits van poder sobreviure.

El punt d’inflexió d’aquesta onada de violència fou l’assassinat de l’industrial Théodere Jenny, de nacionalitat francesa, que va tenir un enorme ressò polític i mediàtic a escala estatal i  internacional.

El tractarem en la propera entrega d’aquesta secció.

Bibliografia

BALCELLS, Albert. El pistolerisme. Barcelona (1917-1923), Pòrtic. Barcelona, 2009.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936, Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
LEÓN-IGNACIO, Jacinto. Los años del pistolerismo. Ensayo para una guerra civil. Planeta, Barcelona, 1981.
PEIRATS, José. La CNT y la revolución española. Ruedo Ibérico. Madrid, 1978.

Foto portada: Acte a la caserna de la Guàrdia Civil. 

Comments are closed.