‘Història de Sabadell’. Els orígens de la ciutat fàbrica

La historiografia local ha destacat com l’industrialització de Sabadell radica en la seva especialització econòmica en el sector tèxtil llaner. Aquí exposen a grans trets els factors que conduïren a la formació de la ciutat fábrica.

L’aparició de la fàbrica mecanitzada al sector cotoner, el 1832, provocà la crisi de la draperia domèstica. En el cas de Sabadell el creixement tèxtil llaner es basa en la innovació i l’especialització, passant de la draperia a introduir els teixits de novetat de carácter luxós. Això implicava diversificar l’oferta i desmarcar-se de la competencia del cotó com a teixit de consum massiu. Aquesta estratègia permeté a Sabadell i a Terrassa formar-se com a ciutats industrials.

Les dues ciutats vallesanes arribarien a concentrar una part significativa de l’oferta espanyola llanera. Durant la primera meitat del segle havien aconseguit penetrar en el mercat de teixits de llana català i assolir l’hegemonia. A la segona meitat de segle arribarien a representar una proporció majoritària de l’oferta espanyola de teixits de qualitat conquerint el mercat nacional.

El canvi d’especialització va anar lligat al canvi tecnològic i a les transformacions del sistema fabril. Als voltants del 1861 s’havia mecanitzat tota la filatura. La mecanització del tissatge llaner fou més lent a causa de les dificultats d’adaptar la llana espanyola de poca qualitat, altament protegida pels aranzels. La baixada internacional dels preus de les matèries primes, a finals del segle XIX, farà que la indústria de Sabadell comenci a importar llanes llargues d’Amèrica i Formosa per a la confecció d’estams, mecanitzant-se finalment el tissatge i generalitzant-se les empreses de cicle complet.

Neix la burgesia industrial local

La burgesia industrial neix als anys cinquanta del segle XIX a partir de capitals modestos. Un cas emblemàtic fou el de Pere Turull i Sallent (1796-1869) que tindria un paper rellevant en el futur de la ciutat. Fill del paraire draper Pau Turull i Font, amb qui obrí un magatzem de llanes el 1819, actuà com a comerciant i banquer informal desenvolupant àmplies xarxes comercials per Espanya i connectant amb influents grups de pressió de l’Estat, tant polítics com econòmics. Tant és així que el 1860 la reina Isabel II s’hostatjà amb motiu de la seva visita a Sabadell a casa seva, l’actual seu del Museu d’Art. La primera prioritat fou la de proveir de llanes la indústria de la ciutat i garantir l’autonomia en el procés de comercialització. A mitjan segle XIX Turull ja havia creat una xarxa comercial important a l’Espanya interior i Cadis al litoral, articulada mitjançant agents comercials a comissió que, distribuïts per zones, tractaven amb els ramaders castellans per tal de proveir de llana la indústria de la ciutat. Conegut com “el rico catalán”, el 1869 fou fundador i tresorer de la primera entitat financera de la ciutat: la Caixa d’Estalvis de Sabadell. També fou diputat a les Corts espanyoles, comandant de la Milícia Nacional i alcalde de Sabadell en quatre ocasions entre 1838 i 1857.  En 1847 invertí en el segon vapor de la ciutat, el Vapor Sabadellès. L’exemple de Pere Turull resulta il·lustratiu  de la transició del paraire de l’Antic Règim al modern fabricant capitalista.

Publicitat de Corominas, Salas i cia, fàbrica situada al riu Ripoll, després Grau SA.
Publicitat de Corominas, Salas i cia, fàbrica situada al riu Ripoll, després Grau SA.

Aquests vapors es van fer assequibles als fabricants de la ciutat mitjançant l’arrendament dels locals i de la forca motriu. Això va permetre l’accés a la mecanització de capitals molt modestos, gairebé menestrals. Els orígens de l’empresariat es pot trobar en la menestralia local però també en fabricants d’altres comarques manufactureres catalanes que s’instal·laren a la ciutat. Uns empresaris que, d’una banda, disposaven d’un bagatge de coneixements en la gestió de l’empresa menestral i, de l’altra, no havien d’assumir els elevats costos fixos dels locals i la forca motriu de les fàbriques. L’educació empresarial heretada fou un dels factors que explica el ràpid creixement del sector llaner i la mobilitat social ascendent.

Una altre factor de l’èxit de Sabadell en el procés d’industrialització radica en la seva proximitat a Barcelona, amb connexió ferroviària amb el port des de 1855. Això va permetre reduir els costos de transport i accedir al transport de matèries primes com el carbó que feu possible la mecanització de la filatura i del tissatge pocs anys després i va facilitar el comerç de la llana i dels teixits de llana. L’existència d’un teixit industrial previ i les dotacions de carbó són les dues causes principals de l’èxit de la transició de la manufactura a la fàbrica a Europa.

Demografia i immigració

Al darrer terç del segle XIX Sabadell es consolida com a ciutat industrial. L’any 1850 el tèxtil ocupava el 50 per cent de la població masculina major de 14 anys i el 70 per cent de la femenina. L’any 1858, el 40 per cent de les empreses tenia menys de deu treballadors i el 84 per cent menys de 40 treballadors. El 1870 Sabadell tenia al voltant de 15.000 habitants. El 1889 la població forastera sobrepassa el 40 per cent del total i més de la meitat de la població treballadora adulta.

El moviment migratori és un bon indicador de la relació entre el creixement econòmic i el demogràfic. Els diversos estudis de l’economista sabadellenca Enriqueta Camps han demostrat que aquesta immigració no procedia de zones rurals, sinó de comarques de les conques del Ter i Llobregat i d’Alcoi on estava implantada l’activitat tèxtil. Un fet que qüestiona la tesi que la immigració provenia, en termes de treball barat, de les regions i comarques agràries deprimides. Camps aporta moltes proves de l’exigència empresarial que els treballadors haguessin fet l’aprenentatge formal abans dels 20 anys. L’aprenentatge i l’experiència en la indústria actuaven com a filtre per tal que els treballadors no qualificats no accedissin a una ocupació industrial.

Les condicions de vida de la classe obrera

A la ciutat fabrica treballaven gairebé tots els membres de la llar. Fins i tot després d’acabar la vida activa a la fabrica, als 60 anys, els homes declaren l’ocupació de pagès en els horts on havien treballat els diumenges. L’ajut per a la supervivència dels horts familiars es posa de relleu pels molts testimonis contemporanis.

La classe treballadora pateix unes duríssimes condicions de vida amb salaris baixos que obliguen a treballar a tots els membres de la família per subsistir en èpoques de plena ocupació. De fet, el 65 per cent de la mà d’obra està formada per dones i nens i nenes que comencen a treballar als set o vuit anys,  la qual permetia abaratir els sous. Les jornades laborals eren interminables sovint de més de d’onze hores diàries (66 hores setmanals, dissabtes inclosos) amb una elevada taxa de mortalitat i morbiditat. A més, existeix un gran índex d’analfabetisme el 64 per cent entre la població masculina que enfila al 85 per cent en la femenina.

Fàbrica Casanovas, aixecada l'any 1848 al carrer de la Concepció.
Fàbrica Casanovas, aixecada l’any 1848 al carrer de la Concepció.

A Sabadell, com a la resta de ciutats industrials europees del segle XIX, la vida laboral s’iniciava entre els sis i els deu anys. Malgrat la recomanació estatal d’escolaritzar els nens dels sis als nou anys, la duració de l’escolarització era d’any i mig en el tram dels cinc als sis anys. La curta durada de l’escolarització demostra la necessitat d’obtenir ingressos addicionals. La taxa d’activitat infantil al tèxtil dels nens de cinc a 14 anys era del 25 per cent, semblant a la dels adults. L’aportació dels infants a l’economia domèstica no era un suplement, sinó essencial per a la subsistència económica de la família treballadora. Quan el pare tenia 45 anys els ingressos derivats del treball dels nens representaven el 39,2 per cent de l’ingrés familiar, i als 50 el 44 per cent, una proporció majoritària dels recursos familiars i superior al del cap de família. Quan els pares ja eren grans, els fills, joves i adults, esdevenien l’únic recurs econòmic de la família.

Tant Andreu Castells com Albà Rosell descriuen la degradació de la vida quotidiana de la classe obrera. El primer exposa com els fabricants, amb connivència amb els autoritats, fomentaven el joc a les fàbriques en períodes de manca de feina i l’alcoholisme com a mitjà d’evasió i embrutiment dels treballadors. El segon fa un relat en primera persona de les experiències d’un nen en una fàbrica on descriu com els infants treballaven dotze hores diàries com els adults, en locals sense llum ni ventilació i patien tota mena d’abusos físics i psíquics que comportaven arribar prematurament a la pubertat en un estat de “degeneració” moral.

Manel Larrosa ha mostrat els mecanismes i dimensions de la gran expansió urbanística de la ciutat a partir de 1876 quan comença un espectacular increment de la construcció immobiliària. El resultat fou la segregació social al territori de la ciutat. El Centre amb cases de planta baixa i pis de força qualitat, separat de les vivendes obreres de planta única i escassa qualitat a l’Eixample i a Gràcia, aleshores barris obrers. Aquest procés acabà amb l’antic centre interclassista i aposentà la dualitat entre capital i treball que estructura les relacions socials a la ciutat fàbrica.

El teixidor de mà: adéu a una figura important

L’historiador sabadellenc Albert García ha mostrat les conseqüències laborals, socials i polítiques del trànsit de la manufactura a la indústria. A l’últim terç del segle XIX desapareix l’ofici de teixidor amb telers manuals que fins a la mecanització havia estat l’ofici més nombrós de la llaneria local. Justament aquests teixidors que gaudien de bons salaris, una relativa independència econòmica i prestigi social havien estat la base social del liberalisme progressista i partidaris fervents de Baldomero Espartero i del republicanisme federal a la Revolució Gloriosa. La introducció del teler mecànic els abocà a la proletarització. Marian Burguès a El Sabadell del meu record (1929) ens ha deixat un vívid testimoni d’aquesta transformació:

Així com la noia que podia esposar un teixidor de mà, per la bona setmanada que podia fer-se si era bon treballador, es considerava que havia fet un bon casament, vingué l’època en què el que es resistí a servir el teler mecànic la passà negra. ¡Costava tant tancar-se onze hores diàries enfront d’aquell artefacte de ferro que obligava a anar llest per canviar les llançadores, i sense poder anar a la taverna a fer el quarto de la gana i no poder fer la manilla havent dinat! Era un canvi massa fort i poc s’aclimataren. Fou qüestió de fer nous teixidors (…) Però la llibertat, aquella llibertat que gaudien els teixidors de mà, i que havien fruït els velers de Barcelona –teixidors de seda- era de doldre: l’esclau de ferro necessita de la presència constant del teixidor, constant, totes les hores de treball, puix les corretges no paren de voltar”.

Així va desaparèixer una figura que havia estat al centre de la vida social i política de la ciutat i que segons l’historiador Gabriele Ranzato va ser la base d’un certa cultura interclassista i pactista a les centúries centrals del segle XIX. Aquests canvis estructurals provocaren la radicalització del moviment obrer que girà cap l’anarquisme i que tindrà la seva primera expressió a la Vaga de les Set Setmanes (1883).

Bibliografia

CAMPS CURA, Enriqueta. Teixint la ciutat fàbrica: la formació de la Manchester catalana. Recerques n. 47-48 (2003-2004).
BENAUL, Josep Maria. La industrialització de Sabadell. Per què i com en Indústria i Ciutat. Sabadell, 1800-1980. Fundació Bosch i Cardellach i Publicacions Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994.
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent impressor, Sabadell, 1929.
DEU i BAIGUAL, Esteve. La indústria tèxtil llanera de Sabadell, 1896-1925. Nova Biblioteca Sabadellenca, Sabadell, 1990.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa. Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
GARCíA BALAÑÀ, Albert. Ànimes i telers. Canvis materials, malestars socials i combats culturals a Sabadell a l’últim terç del segle XIX (1868-1890), Recerques n. 47-48 (2003-2004).
LARROSA, Manel. La urbanització de la ciutat industrial. Sabadell 1850-1900. Nova Biblioteca Sabadellenca, Sabadell, 1986.
RANZATO, Gabriele. La aventura de una ciudad industrial. Sabadell entre el Antiguo Régimen y la Modernidad. Península, Barcelona, 1987.
ROSELL, Albà. Minúcies sabadellenques. Records d’infància i de joventut sobre un Sabadell bon xic pintoresc. Analectos. Montevideo, 1951.

Foto portada: junta del Gremi de Fabricants, amb Pere Turull al centre a la fila inferior, que va fundar l’Instituto Industrial de Sabadell (1861).

Comments are closed.