Josep Moix, ministre de Treball de la República en un indret indeterminat del front, al setembre de 1938. Autor Desconegut/AHS

‘Història de Sabadell’. Josep Moix (1898-1973), sindicalista, alcalde, ministre i secretari general del PSUC

Tracem una semblança biogràfica de les llums i ombres de qui va ser l’home fort del moviment obrer local durant dues dècades i l’únic sabadellenc que ha arribat a ser ministre d’Espanya.

Josep Moix Regàs va néixer el 28 d’octubre del 1898 al carrer les Paus. El seu pare era un pintor de parets i la seva mare costurera. Josep fou el petit de quatre germans, dos nois i dues noies. Amb poc més de dos anys va morir els seu pare i amb dotze la seva mare, de manera que la família va patir moltes privacions. Amb deu anys va haver d’abandonar l’escola per treballar a la impremta Comas. Amb onze anys va inscriure’s al cursos de dibuix i arts gràfiques a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis, que aviat abandonà. Josep trobà feina a la indústria tèxtil on en pocs mesos ascendí a la categoria de teixidor. Posteriorment, fou responsable de la secció de fil de l’empresa Fills de J. Colomer a la Plaça de la Llibertat, avui Plaça Sant Joan, on va treballar fins l’esclat de la Guerra Civil.

El 1914 s’afilià a la Unió d’Art Fabril,  vinculada a la CNT. Segons els seus companys de partit Sergi Vallès i Ramon Vidiella, va tenir una actuació destacada a la Vaga General Revolucionària de 1917. Ara bé, segons Andreu Castells, qui va consultar a diversos sindicalistes de l’època, la primera aparició de Moix en la vida pública local data de l’assemblea de la Unió de l’Art Fabril celebrada al Teatre Cervantes el 14 de setembre del 1918.

Ben aviat Moix va començar a destacar-se com un dels líders del sindicalisme local, prenent el relleu a figures de l’anterior generació. Així es formà al seu voltant un grup molt cohesionat, conegut com “la colla de Moix”, que conduïren al moviment obrer sabadellenc de l’anarquisme al marxisme. En principi, Moix va significar-se per les seves dures crítiques contra la monarquia, en especial al reclutament de joves obrers per anar la guerra d’Àfrica. De fet, quan la seva lleva fou cridada a files, el 1919, va marxar a Carcaixent (Alacant) on treballà de teixidor i milità en el Centro de Sociedades Obreras de Carcagente. El 1921, acompanyat pel cooperativista sabadellenc Puigdellívol, marxà cap a l’Argentina on residirà dos anys. El 1923, aconsellat per amics i familiars, regressà a Sabadell amb l’esperança de ser declarat no apte pel servei militar a causa d’una hèrnia, que aconsegueix temporalment després de passar 50 dies detingut a Saragossa.

El dictador Primo de Rivera (al centre) sortint de l’ajuntament de Sabadell el 21 de gener de 1929 amb l’alcalde Relat a la dreta. Autor: Francesc Casañas Riera (AHS)
El dictador Primo de Rivera (al centre) sortint de l’ajuntament de Sabadell el 21 de gener de 1929 amb l’alcalde Relat a la dreta. Autor: Francesc Casañas Riera (AHS)

La dictadura de Primo de Rivera va dissoldre la Federació Local de Sindicats (FLS). Moix i un grup de sindicalistes van continuar les seves activitats a la clandestinitat. Perseguit per aquestes accions, el 1926 s’exilia a l’Argentina d’on retornà el 1929 per a participar en la lluita contra la dictadura. Així és pressent a la reunió clandestina de la direcció catalana de la CNT que va tenir lloc al bosc de Can Vilar, prop de l’ermita de Togores, a la que va assistir Ángel Pestaña.

A la caiguda de la dictadura, Moix i el seu grup es fan amb el control de la FLS i  recullen milers de signatures per a la destitució immediata dels funcionaris corruptes, l’amnistia dels presos socials i polítics, la reobertura de la FLS i la llibertat d’associació sindical. A la vigília de la proclamació de la Segona República es constitueix el Comitè Revolucionari local format pel Círcol Republicà Federal (CRF), Estat Català, Bloc Obrer i Camperol (BOC), Unió Socialista de Catalunya (USC)  i FLS que declarà la vaga general per donar suport a la insurrecció de Jaca. El fracàs d’aquest moviment provocà una cadena de detencions.

No obstant això, l’adveniment de la República era imparable. A la vigília de les eleccions municipals, els militants de la FLS malgrat el seu antielectoralisme votaren massivament per candidatures republicanes, a instàncies de “la colla del Moix”. Ara bé, des de la constitució de l’ajuntament amb majoria federal s’inicià el distanciament, que acabaria en ruptura, entre sindicalistes i federals, que havien mantingut múltiples vincles en el passat, doncs no era estrany que molts fossin alhora membres de la FLS i CRF. Un dels primers episodis d’aquest distanciament fou quant l’alcalde Ribé cridà als militars per tal que s’incautessin de les armes del Sometent, moltes de les quals havien anat a parar a mans del sindicat.

La ruptura amb l’anarquisme

Moix va tenir una intervenció decisiva per tal que la FLS trenqués amb l’anarquisme. El 30 d’agost de 1931, 30 dirigents de la CNT, difongueren un manifest on criticaren l’estratègia insurreccional de la FAI que amenaçava amb desestabilitzar la República. L’anomenat Manifest dels Trenta anava signat per dirigents com Joan Peiró i Ángel Pestaña i pel sabadellenc Ricard Fornells. A Sabadell, la majoria de dirigents de la FLS s’adheriren al manifest i difongueren un escrit, signat per 44 militants del sindicat, entre ells Moix, on rebutjaven qualsevol tutelatge ideològic del sindicat i contra la tesis de la FAI d’una revolució liderada per una minoria al marge de la lluita de masses producte de la maduració dels treballadors.

En un ambient de màxima confrontació, es celebrà el ple de la secció catalana de la CNT al Teatre Cervantes de Sabadell, el 24 d’abril de 1932, que arribà al paroxisme amb l’elecció del comitè regional i del  secretari general G. Gilabert de la FAI. La FLS va negar validesa aquesta elecció i va abandonar el ple amb altres delegacions. El fet que la FAI assumís el control del sindicat provocà que el 13 de maig la FLS acordés per majoria no pagar la quota mentre el comitè regional no presentés comptes fidedignes. Això precipità l’expulsió de la FLS de la CNT i una dura campanya de mútues desqualificacions.

La lluita entre faístes i moixistes degenerà en violència. Els partidaris de Moix es reunien en la Penya Arrahona, al primer tram de la Rambla. El 6 d’octubre de 1932, el faísta Manuel Molina es presentà en aquest local i va disparar-li dos trets. Moix, que va rebre un tret en una cama, fou hospitalitzat. Els moixistes van decidir revenjar-se, així Sadurní Nicolás Antolino, Lino, que actuava de guardaespatlles de Moix i un dels líders de la FLS, anà a Cal Jepó, on treballaven uns manobres de la FAI i va matar a Francesc Fournier i ferir greument a Josep Esparza, donat-se després a la fuga. Aquest incident va motivar un article de Pestaña a Solidaridad Obrera on exigia que “si ha llegado el momento de separarnos, separémosnos sin más violencia (…) Derramamiento de sangre proletaria, no. Lucha fratricida entre trabajadores, no (…) Cese, pues, camaradas y trabajadores de Sabadell, ese diálogo de pistolas”.

No serà ni el darrer cop que Moix serà relacionat amb accions violentes. Segons el testimoni de l’empresari, dirigent de la Lliga Regionalista i de la patronal Federació Tèxtil, Joan Llonch i Salas, recollit per Andreu Castells, Moix anava a les reunions amb un seguici “amb pinta, més aviat, de pistolers”. A la reunions entre la patronal tèxtil i la FLS, amb motiu de la vaga del sector, Moix manifestà:

Si cerráis una fábrica la abriremos nosotros. Si nos encaráis con la Guardia Civil, nosotros haremos frente a ella; si ésta tiene fusiles, nosotros tenemos pistolas. Pero esperad. Si cae por las balas de vuestros servidores un compañero nuestro, caerán diez de los vuestros”. Una declaració que va deixar als fabricants “impresionados y un tanto descompuestos”.

En aquest conflicte també augmentà l’enemistat de Moix amb el regidor federal i futur alcalde Magí Marcé que al seu parer havia treballat pel fracàs de la vaga. En aquest anys s’aposenta el domini de Moix no tant sols sobre el sindicat, sinó com una figura determinant de la política local. Tant és així que, a les municipals del 1934 on fou elegit alcalde Magí Marcé, Moix li recordà que si havia accedit al càrrec havia estat pels vots dels sindicalistes. Segons Castells, això va ser possible pel “seu carisma i amb tres persones, incondicionalment al seu costat: Josep Rosas, el cervell; Miquel Bertran, la força i l’agressivitat i Jaume Camps Illa, el ponderat, l’home que es sabia moure en els medis econòmics i administratius”.

De fet, la FLS arribà a tenir 14.000 afiliats, és dir pràcticament el 70 per cent dels treballadors de la ciutat. Un èxit que molts atribueixen a l’oratòria i la capacitat organitzativa de Moix. Així, com assegurà Josep Xinxó, “els treballadors, més que anarquistes, socialistes o una altra cosa eren moixistes”. La seva influència política s’incrementà amb l’aparició de Vertical un setmanari dirigit per Josep Rosas que arribarà a tenir una tirada de 3.000 exemplars.

Els fets d’octubre

En una clima de creixent crispació entre les dretes i les esquerres es produïren els fets del 6 d’octubre de 1934 que poden ser considerats un assaig general de la Guerra Civil. Uns esdeveniments que revelaren que Moix era l’autèntic home fort de les esquerres a Sabadell. Durant aquelles jornades es constituí un Comitè Revolucionari format pels sindicats i els partits obrers implantats a la ciutat que s’ampliaria mitjançant un pacte polític proposat per Moix a CRF, Casal Català d’Esquerra i la USC. També es crea una organització armada la Guàrdia Roja que va prendre el control de l’ajuntament i procedí a la detenció dels polítics i altres membres de les dretes locals.

Després d’una massiva manifestació, amb molts homes armats, es va demanar la dimissió de l’alcalde Magí Marcé que estava retingut a l’Ajuntament, malgrat que posteriorment Moix negaria aquest fet i declararia que “si ho haguéssim volgut no havien de fer més que portar-lo als calabossos”. En qualsevol cas, Magí fou destituït i Moix va nomenar alcalde a Miquel Bertran, tot ordenant a Camps Illa, que seria el seu secretari al ministeri, vigilar les seves converses telefòniques.

Tu controla des de la centraleta totes les trucades telefòniques. Ho contestes tot. I si ho creus oportú, perquè aclareixi quelcom, me’n passes alguna a mi, si surt alguna cosa senzilla la passes a Bertran”.

La capitulació de Companys va provocar la fugida dels sindicalistes i la declaració de l’estat de guerra. Al vespre del 7 d’octubre arribà de Barcelona una companyia d’infanteria i una secció d’artilleria comandada pel capità Francisco Llopis. Immediatament es clausuraren els locals dels partits i sindicats involucrats en el moviment i a la detenció dels seus dirigents. Moix va exiliar-se a França, però finalment el convenceren que seria millor lliurar-se a la justícia per convertir el processament en un judici polític. Així, ell i quatre dels seus companys s’entregaren el 27 d’agost del 1935 a l’ajuntament de Sabadell, des d’on ingressaren a la presó de la ciutat on romangueren 15 dies incomunicats.

Moix, al 1936.
Moix, al 1936. Foto: Arxiu d’Andreu Segura.

El judici militar es celebrà el 13 d’octubre, l’alcalde Magí Marcé, el regidor de governació Vicente Cano i el diputat federal Joan Ferret feren unes declaracions inculpatòries contra els dirigents de la FLS que Moix no els hi perdonarà mai. Les sentències es dictaren el 5 de febrer de 1936. Malgrat les elevades peticions del ministeri fiscal, la proximitat de les eleccions del Front Popular propiciaren unes penes molt suaus. Moix fou condemnat a un anys i sis mesos, un any i tres mesos a Bertran i un any a Rosas, Torreguitart i Carceller. La victòria del Front Popular el 16 de febrer comportà l’alliberament de tots ells que tornaren triomfalment a la ciutat el dia 20 del mateix mes. Tanmateix Moix quedà molt dolgut perquè l’Ajuntament, on havien estat reposat l’alcalde Marcé i els regidors federals, no els rebés.

Moix no deixà passar gaire temps per passar comptes, després de una forta campanya, organitzà al cinema Imperial un judici polític contra els federals, on ell mateix es va erigir en fiscal amb un llarg al·legat contra l’alcalde Magí Marcé, Rosas contra Ferret i Bertran contra Cano. L’acte acabà amb cops de punys i corredisses entre sindicalistes i federals. Tanmateix, malgrat que el CRF exculpà als seus companys, Marcé i Cano dimitiren el 29 de maig i Joan Miralles, torner de tallers Baciana i sense pes polític, fou elegit alcalde. La pressió de la colla de Moix demostrà qui manava realment a la ciutat.

Alcalde de guerra

L’esclat de la Guerra Civil precipità que es legalitzés el poder de facto de Moix. Després de la derrota de la sublevació a Barcelona, es constitueix a Sabadell el Comitè de Defensa-Milícies Antifeixistes presidit per Moix. Aquest és l’autèntic poder a la ciutat, malgrat que continua existint l’ajuntament dirigit pels federals. El 17 octubre de 1936  es forma un nou Consistori que tria per unanimitat a Josep Moix conseller en cap, nova denominació de l’alcalde, i dies després es dissolt el Comitè de Defensa-Milícies Antifeixistes.

El president Companys acompanyat per l'alcalde Moix i el regidor de Cultura Salvador Sarrà a la visita a Sabadell el 16 de març de 1937
El president Companys acompanyat per l’alcalde Moix i el regidor de Cultura Salvador Sarrà a la visita a Sabadell el 16 de març de 1937

Moix va tenir un paper important en la fundació del PSUC. De fet, juntament amb Emili Mira, havia anat a Moscou a celebrar el Primer de Maig de 1936, per mediació dels Amics de la Unió Soviètica. Segons el testimoni de Imre Gergely, recollit per Castells, militava des del 1933 en la USC, un dels partits que s’integrà en el PSUC, encara que a Sabadell ningú ho sabés. Al mateix temps va córrer el rumor que ERC li havia ofert anar en les llistes del Front d’Esquerres, una oferta que Moix hauria declinat. Segons diverses fonts hi haver un acord entre el futur secretari general del PSUC, Joan Comorera i Moix, per tal que la FLS entrés en bloc en el nou partit, malgrat les reticències d’alguns del membres del seu equip.

D’altra banda, l’ordre de la Generalitat per tal que tots els treballadors havien de pertànyer a la CNT o la UGT, obligà a la FLS a posicionar-se. El 22 d’agost es celebrà un referèndum on per aclaparadora majoria es decidí integrar-se a la UGT sota el control polític del PSUC.

Certament no es pot determinar la responsabilitat de Moix en els assassinats durant el terror roig als primers mesos de la guerra. Tanmateix, totes les fonts apunten, entre d’altres, a Torreguitart i Lino, homes de la seva màxima confiança. Castells, per la seva banda, defensa a Moix i assegura que les execucions extrajudicials acabaren a l’octubre de 1936 quan va assolir l’alcaldia. Tanmateix, les filles de Magí Marcé denunciaren que a començament de la guerra va patir un intent d’assassinat per part dels addictes a Moix; d’altra banda, el regidor Josep Vinceç Cano fou mort poc abans d’acabar la guerra.

Una altra qüestió controvertida és el seu paper en els fets de maig de 1937. Públicament, Moix va tenir una postura contemporitzadora. Fins i tot, quan el 13 d’octubre de 1937 un decret de la Generalitat ordenà la sortida dels regidors del POUM dels ajuntaments va lamentar que “mides de caràcter general ens facin prescindir d’una facció local del front antifeixista”. Ara bé, des la secció local del PSUC, particularment les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i FLS es desfermà una autèntica cacera de bruixes contra els locals i militants del POUM, molts dels quals per salvar la vida s’allistaren a unitats militars de la CNT. Castells, gran admirador de Moix, assegura que va ordenar a les JSU que desistissin de les seves intencions de liquidar físicament a una sèrie de membres del POUM que figuraven en una llista negra. També, afirma que va sol·licitar al comissari de policia que detingués a diversos militants del POUM per salvar-los la vida.

En realitat, per a Moix l’autèntic objectiu no era el POUM, sino la CNT. Així el 22 de maig va presentar una moció, aprovada per majoria, per expulsar els anarconsindicalistes de totes les comissions del consistori.

Ministre de la República

Després dels Fets de Maig, Moix no només gaudeix d’un poder total a la ciutat, sinó que la seva figura comença a prendre dimensió nacional. El 7 de juliol de 1937, Rafael Vidiella, conseller de Treball de la Generalitat pel PSUC, el nomenà director general de Treball sense haver de deixar l’alcaldia. Entre el 13 i 18 de novembre es celebrà al Palau de la Música el III Congrés de la UGT catalana, on fou elegit vicepresident del sindicat, presidit per Vidiella.

L’11 d’agost de 1938 en plena batalla de l’Ebre, el primer ministre de la República, Juan Negrín, militaritzà les indústries de guerra, una mesura que provocà la indignació de Lluís Companys, que considerava que el govern central estava laminant les competències de la Generalitat. Així ordenà a Jaume Aiguder, ministre d’ERC al govern central que dimitís. La decisió fou secundada per solidaritat per Manuel de Irujo, del PNB. La decisió de Companys fou recolzada per tots els partits del Consell Executiu de la Generalitat tret dels tres consellers del PSUC, Serra Pàmies, Vidiella i Comorera. Negrín els convocà a l’Hotel Colón de Barcelona i va comunicar-los que la crisi s’havia de resoldre immediatament: “si Cataluña no estaba representada por un ministro de la Esquerra, también puede representarla uno del PSUC”. Els consellers del PSUC proposaren a Comorera, però Negrín es va negar amb l’argument que era massa conegut com a comunista. Llavors aquest va proposar-li a Josep Moix. “¿Quién es Moix? Un sindicalista. Aceptado”. Així, segons Víctor Alba, el PSUC es va avenir a que Negrín pogués dir que tenia un ministre català.

Amb la desfeta de l’exèrcit republicà, el 3 de febrer de 1939, Moix travessà la frontera a peu i tornà a la zona centre encara controlada per la República. El 29 de març s’embarca en un avió al camp d’aviació de Totana amb la direcció del PCE, cap a l’exili malgrat l’oposició de Vicente Uribe amb qui mantenia unes relacions personals molt dolentes.

El llarg exili

Moix s’exilià al poble francès de Le Vessinyet i després a una masia prop de Perpinyà que servia com a darrera etapa dels refugiats cap Amèrica. Amb l’ocupació alemanya de França i perseguit per la policia del règim de Vichy, s’instal·la a París en la clandestinitat, disfressat i amb papers falsos, fins que el 1942 aconsegueix embarcar-se en Marsella vers a Mèxic per reunir-se amb la seva dona, Dolors Ruano, i els seus fills Marc i Diana.

A Mèxic s’incorporà al secretariat del PSUC i a la direcció del PCE i la UGT. Segons els seu amic i secretari Camps Illa, acaba “atrapat dins l’aparell”. D’aquella època data la seva ruptura amb pràcticament tots els seus companys del FLS, Rosas, Bertran, Camps Illa, Farràs, Soler… molts del quals proposaren un redreçament del PSUC enfront la creixent estalinització del partit. Alguns foren expulsats i altres marxaren del partit, a l’igual que dirigents nacionals com Serra Pàmies, Serra i Moret, Estevill o del Barrio. Segons Alba, Moix actuà com un autèntic “inquisidor” dels seus companys.

L’expulsió de Comorera

Acabada la Segona Guerra Mundial regressà a França en un moment de grans esperances entre les forces republicanes que creuen que els Aliats derrocaran a Franco. Llavors començà a gestar-se la crisi del PSUC que comportarà l’expulsió del seu secretari general, Joan Comorera. Al març del 1946 és convocat per Dolores Ibárruri, la Pasionaria, que l’aconsella abandonar les seves vel·leïtats d’independència orgànica i integrar-se en la direcció del PCE. Llavors, quan uns amics de Comorera anaren a veure a Moix per demanar-li el seu suport, aquest els respongué que ell acataria la decisió del buró del PCE, ja que “a fin de cuentas, nosotros somos unos simples funcionarios”.

Comorera, líder del PSUC a l'exili. Font: Foteteca.cat
Comorera, líder del PSUC a l’exili. Font: Foteteca.cat

La resistència de Comorera provocà que, l’octubre de 1948, el buró polític del PCE convoqui als dirigents del PC d’Euskadi i Comorera i Moix pel PSUC per a informar-los de la nova línea del partit i advertir-los del perill de desviació nacionalista petitburgesa. Comorera es troba cada cop més aïllat. Acusat de “titista” i de “nacionalisme petitburgès, el secretariat del PSUC decideix substituir-lo, el 1949, en la secretaria general per Josep Moix, que comptà amb el suport de Vidiella i Pere Ardiaca. Comorera escriu a Stalin i mobilitza tots els seus recursos, però no pot evitar que el novembre de 1949 fos expulsat per “traïció al Partit, a la classe obrera i al poble”. Com exemple del mètodes estalinistes de l’època, Wenceslao Colomer obligà a la seva dona, filla de Comorera, a escriure una carta que finalitza amb aquesta terrible frase: “el mismo día que nació el traidor Comorera, murió mi padre”. Segons diverses fons, els serveis especials del PCE prepararen l’assassinat de Comorera que va tornar el 1951 a Barcelona per intentar “reconquerir el PSUC” i va editar en ciclostil 32 números de la publicació Treball. El juny 1954 és citat per un agent de Moscou amb la promesa de revisar el seu cas. En comptes de això és detingut per la policia franquista, empresonat i condemnat a 30 anys de presó en judici militar. Traslladat al penal de Burgos va morir el 7 de maig de 1958.

Moix, de peu el segon a per la dreta, amb la direcció del PCE (1959)
Moix, de peu el segon a per la dreta, amb la direcció del PCE (1959)

Segons Alba, el nou equip dirigent del PSUC estava format per Vidiella, especialitzat en llençar insidies contra la CNT i el POUM, Gregorio López Raimundo que representava la cara amable del partit, Moix que es destacà “mientras vivió en amenazar a los militantes” i Ardiaca, l’home de confiança del PCE.

El 1953 Moix fou expulsat de França, que prohibí les activitats dels comunistes espanyols i catalans, i s’instal·là a Praga on residiria fins a la seva mort. El juliol 1956 es celebra el I Congrés del PSUC que el confirma com a secretari general, s’aproven un estatuts calcats dels del PCE, s’afirma el caràcter marxista-leninista del partit i es formalitzà la seva relació amb el PCE. En la seva intervenció justificà l’expulsió del seu predecessor:

Les característiques personals de Comorera contribuïren de gran manera, la seva suficiencia i la manca de modèstia li feren creure que era l’home més capaç i genial”.

Unes manifestacions en la línea a la crítica al “culte a la personalitat” de Nikita Krustxev contra Stalin. El 1965 es celebra el II Congrés, sent rellevat en el càrrec per López Raimundo que feia anys exercia de facto la direcció del partit i fou elegit al càrrec honorífic de president del PSUC, que conservarà fins a la seva mort.

El 1968 condemna la invasió soviètica a Txecoslovàquia i critica les importacions de carbó del règim de Franco a Polònia per trencar les vagues dels miners asturians, en estricta obediència amb la línea eurocomunista del partit. Cada cop més apartat de la vida pública va morir el 3 de setembre de 1973 a Praga.  El 1985 l’ajuntament de Sabadell li dedicà una avinguda.

Bibliografia

ALBA, Víctor. El Partido Comunista en España. Planeta, Barcelona, 1979.
CASTELLS, Andreu. Sabadell. L’informe de l’oposició. Del terror a la Segona República (1918-1936). Edicions Riutort, Sabadell, 1980.

  • Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Ed. Riutort, Sabadell, 1983.

COLOMER i CALSINA, Leandre. Joan Comorera. Socialisme i qüestió nacional. Undarius, Barcelona, 1977.
DOMÈNEC SAMPERE, Xavier. Josep Moix, de sindicalista a polític dins Sabadell 1931-1945. Una esperança desfeta. Museus Municipals. Ajuntament de Sabadell, 2010.
MORAN, Gregorio. Miseria y grandeza del Partido Comunista de España (1939-1985), Planeta, Barcelona, 1986.
ROSAS i VILASECA, Josep. El Ciutadà Desconegut: del Llobregat al Mapocho. Arxiu Històric de Sabadell, 2005.
SERRANO i BLANQUER, Jordi. Josep Xinxó Bondia i les JSU de Sabadell. Editorial Montflorit, Cerdanyola del Vallès, 2005.
VALLÈS, Sergi. Moix, una vida al servei dels treballadors, Nous Horitzons n. 27, 1973.
VIDIELLA, Rafael. En memòria de l’amic i company Josep Moix. Nous Horitzons, n.29, 1974,
DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, 1986.
DD.AA. La nostra utopia. PSUC: Cinquanta anys d’història de Catalunya. Planeta, Barcelona, 1986.
DD.AA. Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.

Foto portada: Josep Moix, ministre de Treball de la República en un indret indeterminat del front, al setembre de 1938. Autor Desconegut/AHS