Foto portada: Reial Decret que atorga el títol de ciutat a Sabadell.

‘Història de Sabadell’. La concessió del títol de ciutat (1877)

Aquest dilluns es compliran 140 anys de l’atorgament del títol de ciutat que significà la culminació d’una llarga reivindicació de l’ajuntament de Sabadell. Aprofitant l’avinentesa esbossem algunes pinzellades sobre aquest moment històric de la ciutat.

El dijous 19 d’abril de 1877 la Gaceta de Madrid, l’equivalent a l’actual Boletín Oficial del Estado, publicava un breu Reial Decret signat pel rei Alfons XII i el ministre de la Governació, Francisco Romero y Robledo, que concedia a Sabadell el títol de ciutat en els següents termes:

En consideración á la importancia que por el aumento de población y el desarrollo de su industria y comercio ha sabido alcanzar la villa de Sabadell – Vengo en concederla el título de Ciudad á que es acreedora. Dado en Palacio a diez y siete de abril de mil ochocientos setenta siete”.

D’aquesta manera s’aconseguia una vella reivindicació, presentada en diverses ocasions des del 1826 per l’ajuntament de Sabadell. Llavors la ciutat comptava amb uns 18.000 habitants i estava experimentant un fort creixent demogràfic, urbanístic i econòmic impulsat per les fàbriques tèxtils. El 21 d’abril del 1877, el Ayuntamiento Constitucional de Sabadell emetia un ban, signat per l’alcalde conservador Pablo Montllor Juncà i la resta de la Corporació Municipal. De fet, Montllor feia poc més de mes i mig que era alcalde ja que va ser investit l’1 de març del 1877 en substitució de l’ultraconservador Josep de Calassanç Duran Mimó.

El ban, precedit pel text del Reial Decret, manifestava la seva satisfacció per la concessió del títol i que reproduïm íntegrament, conservant l’ortografia de l’original:

La lectura de la soberana disposición que antecede, os entera de la honrosísima distinción que acaba de otorgar á nuestra querida Sabadell, el jóven e invicto Monarca, que sentado apenas en el trono de sus mayores, ha conseguido engarzar ya en su esplendente corona, los nobles y gloriosos florones de la paz, por él tan feliz como rápidamente conquistada.

Merced tan preclara, la habeis conseguido, Sabadellenses, como justo tributo rendido á la población, que siendo reconocida por propios y extraños, como otro de los mas florecientes emporios de la industria nacional, es tambien la segunda, despues de la Capital de la Provincia, en contribuir con sus pingües rendimientos al sostenimiento de las cargas del Estado.

Inmensa debe ser, pues, la satisfacción de que habeis de sentiros poseidos, por un hecho, que, si bien sencillo en si mismo, ha de ser, no lo dudeis, la primera de las etápas que con seguro paso han de conducir á nuestra jóven Ciudad, al punto que legítimamente le tienen señalado su real y verdadera importancia, en todos aquellos signos que patentizan el poderío y virilidad de un pueblo, grande por su número, rico por el desarrollo de su industria, y feliz por el bienestar de sus laboriosos hijos.

El Municipio, que ha elevado ya a S.M. el Rey Alfonso XII y á su ilustrado gobierno, el mas vivo testimonio de gratitud, en nombre de la novel Ciudad de Sabadell, por la concesión de tan insigne gracia: pero que comprende, sin embargo, la inconveniencia de solemnizar este acto con ostentosos festejos, hoy que la crisis amenaza invadir los principales centros fabriles de Cataluña; cree interpretar genuinamente los sentimientos de este vecindario aplazando para ocasión mas oportuna y adecuada, la celebracion de tan fausto suceso, por el cual se congratula, y os felicita sinceramente vuestro Ayuntamiento Constitucional”.

El 23 d’abril, dies després de la recepció del títol, l’Ajuntament i una reunió de les principals entitats de la ciutat encarregaven a Pau Turull (més info: ‘La nissaga dels Turull‘),  aleshores diputat, el principal fabricant i cacic de la ciutat, que sol·licités del govern la concessió d’un partit judicial encapçalat per Sabadell. Aquesta petició fou atorgada, mitjançant Reial Decret, el 29 de març de 1883, essent diputat Joaquim Planes i Borrell i alcalde Josep Vivé Salvà. Com a conseqüència de la instauració del jutjat es creava, el 22 d’agost del 1885, el Registre de la Propietat del partit de Sabadell. La constitució del partit judicial era el pas previ per a reclamar que la ciutat es constituís en districte electoral, una altra vella reivindicació. Fins aleshores Sabadell i els municipis del voltant estaven integrats al districte electoral de Terrassa. Finalment, el 1886 es creava el districte electoral de Sabadell de manera que des d’aquell moment Sabadell disposà d’un representant al Congrés dels Diputats.

Tanmateix, les lleis de 16 de desembre de 1876 i 2 d’octubre del 1877, eliminaren el sufragi universal masculí establert a la Revolució Gloriosa, de manera que només tenien dret al vot els caps de família amb dos anys de residència a la ciutat i paguessin pels seus béns alguna quota de les contribucions directes, exercissin de funcionaris o tinguessin títol universitari. Aquesta legislació, que excloïa del sufragi a la classe treballadora, fou substituïda el 5 novembre del 1890 que atorgava el dret al vot a tots els veïns majors de 25 anys amb dos anys de residència al municipi.

Segons la interpretació d’Andreu Castells, la concessió del títol de ciutat fou una deferència de la Casa Reial cap els monàrquics de la ciutat, molts del quals antics republicans que qualifica “d’opulents republicans renegats” per tal d’evitar “que els nous monàrquics se sentissin degradats per la recent designació igual concedida a Terrassa”, el 29 de març del 1877.

El final de la tercera guerra carlina

Un any abans de la concessió del títol de ciutat s’acabava la tercera guerra carlina que va tenir el 22 d’abril a Sant Cugat i el 16 de juny a Sant Llorenç Savall els seus darrers episodis bèl·lics. La finalització de la conflagració va comportar la dissolució de la Milícia Nacional, al mes de juliol, i a l’agost del 1876 la recollida de les seves armes.

Fins al setembre del mateix any s’anaren presentant a la Comandància Militar de Sabadell membres de les partides carlines per acollir-se a l’indult. Entre elles Teresa de Massot i Ferran, directora dels hospitals de guerra carlins i neboda del guerriller Savalls, que va fixar la seva residència a Sabadell.

El creixement demogràfic

La concessió del títol de ciutat es produí quan Sabadell vorejava els 18.000 habitants i estava experimentant un fort creixement demogràfic, urbanístic i econòmic impulsat per les fàbriques tèxtils. Al 1885 ja eren una mica més de 21.000 i el 1900 uns 23.000. Segons observa Miquel Carreras, entre 1875 i 1900, el nombre d’immigrants que s’establiren a Sabadell “va ésser molt més gran que el que xifres de pobladors deixen entendre” ja que per causa de les crisis “per desig de millor fortuna o per simple esperit d’aventura, molts sabadellencs de naixença abandonaren la ciutat i deixaren lloc ample als vinguts de nou”. Respecte a la procedència dels immigrants esmenta les tradicionals fluxos provinents de Cardona, Calaf, els pobles de la conca de l’Anoia dedicats a l’industria paperera i de la Cerdanya i apunta com a novetat els immigrants procedents de les comarques del Segrià i la Ribera de l’Ebre. L’historiador destaca l’extraordinària immigració d’alcoians i el començament de l’afluència d’aragonesos, particularment de la província d’Osca.

Desenvolupament urbanístic de Sabadell. Font: Sabadell Ciutat 125 anys. Museu d'Història de Sabadell.
Desenvolupament urbanístic de Sabadell. Font: Sabadell Ciutat 125 anys. Museu d’Història de Sabadell.

També, l’any 1877 s’elaborà el cens de la ciutat que ens aporta algunes dades valuoses. Sobre una població de 18.117 habitants hi havia 11.562 analfabets (63,82 per cent) dels quals 4.416 són homes (38,2 per cent) i 7.146 són dones (61,8 per cent). Respecte a les confessions religioses 17.417 persones es declaraven catòliques (96,14 per cent), 214 racionalistes (1,33 per cent), 76 protestants (0,42 per cent) i 6 (0,03 per cent) d’altres religions.

Des del punt de vista econòmic, el període que arranca el 1870 és de consolidació del predomini de Sabadell i Terrassa com el principal districte llaner d’Espanya, pràcticament en règim de monopoli. A partir de la meitat de la dècada de 1860 comença la substitució dels telers manuals pels mecànics que quasi havien desaparegut a començaments del segle XX, alhora que augmentaven el nombre d’unitats en funcionament. Si el 1870 havia 26 telers mecànics i 786 manuals, al 1900 la proporció s’inverteix i es passa de 893 mecànics i 21 manuals. Això comportà un notable increment de la producció, una reducció de costos i una oferta de productes d’alta qualitat que van fer guanyar quotes en el mercat espanyol.

Altres factors que afavoriren  el desplegament industrial foren la tendència a la reducció del preu de les llanes, al voltant del 25 per cent, al mercat internacional. Al darrer quart del segle XIX augmentaren les importacions de llanes de qualitat d’Europa, però especialment d’Austràlia i Sud-amèrica a preus molt competitius. També va tenir molta importància la política aranzelària proteccionista del govern espanyol. Entre 1877 i 1891 els aranzels sobre les importacions de teixits de llana es multiplicaren per tres, passant del 23,2 per cent al 67,1 per cent. A més, els costos laborals es reduïren, entre 1873 i la primera dècada del segle XX, la jornada laboral es mantingué en 65 hores setmanals i el salaris s’incrementaren segons els sectors entre un 15 i un 20 per cent molt per sota de l’increment de la productivitat. Aquest conjunt de factors provocaren l’ensorrada d’altres centres de producció llanera com Béjar, Palencia, Antequera o Alcoi que no van poder fer front a la indústria llanera vallesana, eliminant així la competència.

Finalment s’ha d’observar que poques empreses locals realitzaven el cicle productiu complert: filatura, tissatge i acabats. Predominaven les petites empreses que realitzaven només una fase del procés, de manera que es va establir un règim de col·laboració entre les diferents empreses del sector.

Gravat de l'ensorrament del Santuari de la Salut al gener del 1877.
Gravat de l’ensorrament del Santuari de la Salut al gener del 1877.

 

L’any 1877 fou un any de desgràcies, la nit del 27 al 28 de gener va ensorrar-se el Santuari de la Salut quan ja casi estava enllestit i que havia començat a construir-se el juny de 1876. El 16 d’abril un gran incendi devorà el Teatre dels Camps de Recreu al capdavall de La Rambla. Un any després la ciutat es va veure afectada por una terrible epidèmia de tifus i verola que causà nombroses víctimes.

Aquest mateix any es constituïa la societat espiritista La Fraternitat.  També el litògraf Antoni Vives Pujol i el fotògraf Martí començaren a editar Panorama Fotográfico amb l’objectiu d’immortalitzar els edificis i monuments de la ciutat.

Reformes urbanístiques i administratives

El juliol del 1877 s’aprovava el projecte de l’arquitecte Josep Artigas Ramoneda que planteja la reforma de la Plaça Major, l’accés pel carrer de la Palanca i la continuació de la Rambla fins la Plaça Vella. Per cobrir les expropiacions i amortitzacions es redactà un pla econòmic que preveia un emprèstit de 175.000 pessetes i es formà una comissió especial per gestionar el projecte. Tanmateix el pla econòmic fou rebutjat en una reunió dels majors contribuents de la ciutat. Finalment, l’Ajuntament aconseguí, el 29 de novembre del 1877, imposar el seu punt de vista, després d’aprovar el projecte i el pla econòmic i convèncer als contribuents. Malgrat tots aquests esforços i després de moltes vicissituds, el pla no es podrà dur a terme i l’Ajuntament fracassarà en el seu objectiu d’allargar la Rambla fins a la Plaça Vella. Aquesta reforma urbanística no es podrà materialitzar-se fins el 1928 amb el Pla d’Eixample.

El 7 de desembre del 1877 es posaven les bases per acabar amb l’interminable plet entre l’Ajuntament i les Escoles Pies. Aquell dia es prengué l’acord que el Consistori nomenés tres representants i els escolapis altres tres per tal de arribar a un pacte que solucionés el contenciós. Així el 20 de juliol del 1878 es signava el conveni, ratificat per l’Ajuntament el 20 de novembre, mitjançant el qual els escolapis cedien al Consistori els tres edificis que posseïa a la plaça Sant Roc, a canvi de 285.000 pessetes per a construir el nou edifici de l’ordre religiosa. D’aquesta manera, l’Ajuntament disposaria d’un edifici on instal·lar l’administració municipal.

L’any 1877 s’establí el cos de la guàrdia municipal format per un cap i quatre agents que foren els primers de la ciutat. Posteriorment el cos va incrementar el seu personal amb la denominació de policia de vigilància i seguretat. El 1897 aquest cos es dividí en dos: un de policia de seguretat i l’altre de zeladors municipals que després serien els guàrdies urbans. En aquest mateix any continuaven les obres de l’Escorxador nou que s’havien iniciat el 1872 i continuaren fins el 1897.

També en aquest mateix any va morir Baldomero Espartero, Duque de la Victoria, l’heroi dels progressistes i els menestrals de la ciutat. Per homenatjar-lo es va fer una subscripció popular que recollí 2.250 pessetes i s’encarregà a l’escultor Bonaventura Llauradó la construcció d’un monument que s’instal·là a l’actual plaça del Gas i que aleshores es batejà com a Plaza de la Victoria.

El moviment obrer

La Restauració Borbònica va significar una onada de repressió sobre les organitzacions sindicals que es veieren abocades a la clandestinitat, particularment la Federación Regional Española de la Internacional. Només les mutualitats i cooperatives obreres escaparen a les prohibicions. Malgrat les interdiccions es celebraren diverses conferències, entre 1875 i 1877, de la Federació Comarcal Catalana de la Internacional formada per 13 agrupacions, entre elles la de Sabadell. La conferència del 1877 on, per la banda sabadellenca, només va participar la secció d’Oficis Varis s’aprovà la conveniència de formar caixes de socors mutus. També es reclamà una vaga general per a exigir la jornada laboral de vuit hores amb l’abstenció de les agrupacions de Sants i Sabadell.

D’altra banda, el 8 de juny de 1877 la Societat de Teixidors Mecànics, reformaren els estatuts de la vella Sociedad de la Clase Obrera de Sabadell i constituïren la Cooperativa la Obrera Sabadellense, coneguda popularment com l’Obrera. L’agost del 1878 va adquirir un solar al carrer de l’Estrella 110 i de seguida s’inicià la construcció de l’edifici que esdevindria el centre organitzatiu dels treballadors de la ciutat fins a l’entrada de les tropes franquistes. L’arribada al poder del liberal Sagasta el 1881 va comportar la legalització dels sindicats i l’obertura d’un nou cicle polític amb la creació de la Institución Libre de Enseñanza (1882) o la publicació Los Desheredados, el primer setmanari dels lliurepensadors i anarcosindicalistes de la ciutat.

La commemoració dels 125 anys

Al 2002, amb motiu de l’efemèride dels 125 anys de la concessió del títol de ciutat, l’ajuntament de Sabadell, presidit per l’alcalde Manuel Bustos, va organitzar un atapeït programa d’actes on participaren la majoria de les principals entitats i institucions de la ciutat.

Conferència de Josep Ache amb motiu del 125 aniversari de la concessió del títol de ciutat el 17 d'abril del 2002.
Conferència de Josep Ache amb motiu del 125 aniversari de la concessió del títol de ciutat el 17 d’abril del 2002.

La commemoració s’inicià el 17 d’abril amb l’acte institucional que va tenir lloc al saló de plens amb la conferència, Glossa del 125è aniversari, a càrrec del periodista Josep Ache.

Entre les activitats que van realitzar-se cal esmentar l’enorme pastís d’aniversari que va poder desgustar-se el 28 d’abril i l’exposició Sabadell Ciutat: 125 anys organitzada pel Museu d’Història i estructurada en cinc grans àmbits: de vila a ciutat, la ciutat fàbrica, la ciutat democràtica, la ciutat esquartera i refent ciutat, sota el comissariat de Xavier Domènech, Virgínia Domínguez i Mercè Renom.

Bibliografia

CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’Història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu.  Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa. 1868-1904. Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
DEU BAIGUAL, Esteve. Consolidació i lideratge de la indústria tèxtil llanera en Indústria i Ciutat. Sabadell, 1800-1980. Fundació Bosch i Cardellach i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994.
DOMÈNECH, Xavier, DOMÍNGUEZ, Virgínia i RENOM, Mercè. Sabadell Ciutat, 125 anys. Museu d’Història de Sabadell, 2002.
LARROSA i PADRÓ, Manel. La urbanització de la ciutat industrial. Sabadell 1845-1900. Delegació de Sabadell del Col·legi de Doctors i Llicenciats, Sabadell, 1986.

Foto portada: Reial Decret que atorga el títol de ciutat a Sabadell.