Foto portada: acte del CCS a Sabadell.

‘Història de Sabadell’. La gènesi del catalanisme: del Centre Català a la Lliga Regionalista

En aquesta entrega s’aborda l’origen del primer catalanisme a la ciutat de marcat to conservador i confessional, dominat per les figures de Manuel Folguera i Duran i de mossèn Lluis Carrreras i Mas.

La primera associació catalanista de Sabadell fou el Centre Catalanista Literari constituïda el març de 1879. L’entitat va tenir una existència molt curta ja que va desapareixer el mateix any.

La primera operació catalanista de gran abast a la ciutat fou l’organització d’una campanya contra la construcció d’una plaça de braus endegada, a l’agost de 1885, des del periòdic El Sabadellès, autoqualificat com “centinella avansat del catalanisme a Sabadell”. La publicació era dirigida per Plàcid Sagalés i formaven la redacció Enric Diumaró, Modest J. Duran, Esteve Hugas, Anton de Paula Campany, Miquel Pi i Manuel Folguera i Duran.

Malgrat no tenir del tot èxit, la campanya va servir per consolidar un nucli catalanista del que naixeria el Centre Català de Sabadell (CCS) inaugurat el març de 1887 com a sucursal del Centre Català de Barcelona. L’entitat estava formada per industrials, comerciants i professionals liberals amb un segell nítidament conservador i dretà. El CCS es distingí per les seves campanyes a favor del proteccionisme econòmic, fins al punt de definir el catalanisme com a proteccionisme cultural i polític, enfront del lliurecanvisme titllat d’expressió del centralisme madrileny.

El conservadorisme de l’entitat va provocar l’enfrontament amb Valentí Almirall, president del Centre Català de Barcelona partidari d’una catalanisme modern, progressista i laic. La picabaralla provocà la desvinculació del CCS del de Barcelona l’agost de 1887.

Lo catalanista

Malgrat això, la principal realització del CCS fou la publicació de Lo catalanista, com a setmanari en una primera etapa (1887-1897), en la segona (1897-1898) com el primer diari en català de la ciutat i en la tercera altre cop com a setmanari (1901-1902).

Folguera, alma màter del CCS.
Folguera, alma màter del CCS.

El primer exemplar va aparèixer el 4 de setembre de 1887. S’explicitava la línia ideològica de la publicació, basada en la defensa de la llengua, la història i la legislació catalana, així com la reivindicació de l’autonomia administrativa per a totes les regions d’Espanya on l’Estat assumiria les competències comuns i les relacions exteriors. Es rebutjava el separatisme atesa la importància del mercat espanyol per a la indústria catalana i en consonància amb la defensa del proteccionisme.

La Lliga de Catalunya i la Unió Catalanista

El setembre de 1887 es fundà a Barcelona la Lliga de Catalunya, formada per membres de la revista La Renaixensa, del Centre Escolar Catalanista, intel·lectuals, professionals i un petit nucli d’industrials que adreçà un escrit a la reina regent Maria Cristina on es reivindicava la identitat de Catalunya. Aquesta entitat fou la responsable de l’extensió del catalanisme per les comarques que culminarà al febrer de 1891 amb la fundació de la Unió Catalanista, que va emprendre a Manresa la redacció de les Bases per a la Constitució Regional Catalana que, mitjançant 17 bases, pretenia reformar l’Estat espanyol i, a través de l’autonomia, definir les relacions de Catalunya amb el govern espanyol. A la reunió de Manresa, a la que assistiren 243 delegats, participaren quatre sabadellencs: Manuel Folguera i Duran, Anton de Paula Campany, Modest Duran i Folguera (cosí de Manuel) –tots tres industrials- i Pau Colomer comerciant, ponent i vocal de la junta permanent.

Aleshores, malgrat la presència d’aquests elements, la immensa majoria dels industrials sabadellencs donaren l’esquena al moviment catalanista. No serà fins al desastre de 1898 quan importants sectors de la classe empresarial s’interessaran pel catalanisme. D’altra banda, les Bases de Manresa eren d’un contingut marcadament conservador i antiliberal. Així es rebutjava el sufragi universal, a favor d’un sufragi corporatiu de ressonàncies medievals i eren partidaris d’un integrisme catòlic de caràcter reaccionari.

Manuel Folguera i Duran

La història del primer catalanisme a Sabadell és indestriable de la figura de Manuel  Folguera Duran (1867-1951). Empresari llaner que s’introduí al catalanisme de la mà de Ferran Agulló i Sebastià Farnés. Col·laborador de la publicació L’Arch de Sant Martí des del 1885, va participar en la creació del Centre Escolar Catalanista (1886) del que fou el primer tresorer i vicepresident. Fundador del Centre Català de Sabadell i uns dels principals redactors de  Lo Catalanista. Així mateix fou el primer secretari de la Lliga de Catalunya i membre de la Unió Catalanista de la que arribà a ser president.

Duran i Folguera ocupà la presidència del CCS del 1898 al 1900. Fou elegit el 1909 diputat provincial per la circumscripció de Sabadell-Terrassa i del 1914 al 1936 presidí l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana creada per a l’expansió i normalització del català. S’arrenglerà amb els sectors més dogmàtics i puristes del catalanisme representats pel grup de La Reinaixensa, encapçalats per Àngel Guimerà i Pere Aldavert, que predicaven l’abstencionisme en totes les comtesses electorals que, al seu parer, només aconseguirien embrutar la puresa del moviment. Això provocà forts enfrontaments amb el sector possibilista d’Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó o Verdaguer i Callís, que el 1901 constituïren la Lliga Regionalista el primer partit polític modern del catalanisme conservador. Aquesta actitud li valdrà una dura campanya en la seva contra des de les planes de La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga, pel seu apoliticisme anacrònic.

D’altra banda, fou d’un conservadorisme de pedra picada, partidari d’una concepció historicista de retorn a un passat mític. Seguidor de les tesis nacional-catòliques del bisbe Torres i Bages fou defensor de l’ordre social per sobre de qualsevol altre consideració. Així va ser un aferrissat opositor al moviment obrer socialista o anarquista que considerava producte dels treballadors vinguts de fora del país. Aquest conservadorisme es va fer palès durant la vaga Seydoux al desembre de 1910. Folguera i Duran formà part de la delegació sabadellenca que s’entrevista amb el Governador Civil per demanar l’increment de la força pública per reprimir la vaga. Al seu parer, els 200 guàrdies civils d’infanteria i 27 de cavalleria destinats a Sabadell eren insuficient per aixafar la protesta obrera i sol·licità l’arribada de l’esquadró de cavalleria Almasa destinat a Granollers.

La Lliga Regionalista

Sabadell fou durant el darrer terç del segle XIX una plaça forta de republicanisme federal on Francesc Pi i Margall i el seu fill Pi i Arsuaga obtingueren en diverses ocasions l’acta de diputat. El conservadorisme confessional i l’apoliticisme del CCS els impossibilitaren per ser una alternativa als federals que, amb notables complicitats amb el moviment obrer, guanyaven les eleccions a Corts i les municipals organitzats en torn al Cercle Republicà Federal (CRF). Fins i tot va fracassar l’intent de recomposició de la dreta local en la figura de l’empresari Joan Sallarès i Pla amb un discurs neocatòlic i tímidament autonomista, que fou derrotat pel republicans a les legislatives de 1896.

La fundació a Sabadell la Lliga Regionalista (1902) transformà el panorama, malgrat les dificultats per a la seva implantació derivades de l’apoliticisme del CCS comandat per Folguera i Duran. Això va motivar que als primers anys la Lliga s’aliés amb les forces monàrquiques sense poder evitar que els federals continuessin guanyant les eleccions.

La formació de la Solidaritat Catalana (1907), arran de l’assalt de militars a la seu del Cut-Cut i La Veu de Catalunya i la promulgació de la Llei de Jurisdiccions que permetia als militars jutjar els delictes d’opinió contra l’honor de l’exèrcit, transformaren el panorama al provocar l’escissió de republicanisme en dos bàndols: solidaris i antisolidaris. El creixent divorci entre el republicanisme i el moviment obrer arran de la Setmana Tràgica (1909) que optà per construir la seva alternativa entorn a la central anarcosindicalista Confederación Nacional del Trabajo (CNT) afavorí l’empenta de les forces conservadores encapçalada per la Lliga Regionalista.

Així molts destacats fabricants, tradicionalment vinculats als partits monàrquics en l’estela dels Turull, ingressaren a la Lliga i es feren catalanistes. La Lliga s’associà amb carlins, integristes, monàrquics, fins i tot membres del CCS i aconseguiren trencar l’hegemonia federal a l’Ajuntament amb principi amb alcaldes del Partit Liberal (1911-1913). El 1917 la Lliga obté per primera vegada l’alcaldia en la persona de Joan Farreres, que reedita el 1920 amb el també lligaire Pere Pascual. El 1918 el lligaire Francesc Llonch Cañomeras aconsegueix una victòria històrica al derrotar al republicà Salas Antón en els eleccions al Congrés dels Diputats.

Carreras i Mas

Mossèn Lluís Carreras i Mas (1884-1955), doctor en teologia, fou un dels homes claus d’aquesta operació. Successor de l’integrista Sardà i Salvany a l’Acadèmia Catòlica, va posar tots els recursos de l’entitat per reconduir l’immobilisme integrista i d’arrel carlista de Sardà i Salvany en un conservadorisme catalanisme i mínimament liberal. D’aquesta manera, l’estreta col·laboració entre la Lliga Regionalista i l’Acadèmia Catòlica esdevingué en el puntal de la dreta local, en un moment de crisi del republicanisme fora del poder municipal que no aixecarà cap fins al 1919 amb l’elecció dels republicans catalanistes Francesc Layret com a diputat a Corts, seguida per les de Lluís Companys al 1920 i 1923.

Bibliografia

CARNÉ, Isidre. Manuel Folguera i Duran (1867-1951). Notes per a una biografia política a Una flama de la meva vida (Memòries), Manuel Folguera i Duran, Nova Biblioteca Sabadellenca, Sabadell, 1996.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa 1868-1904. Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
MARFANY, Joan-Lluís. La cultura del catalanisme. El nacionalisme català en el seus inicis. Empúries, Barcelona, 1995.
MARÍN, Martí. La Política a Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
VIÑAS i CAMPS, Dolors. El doctor Lluís Carreras i Mas. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1985