Aquest article és la segona part del dedicat en aquesta secció a la repressió franquista a la nostra ciutat. Per a més informacio, podeu veure ‘Història de Sabadell’. La repressió franquista (1).
En el primer capítol s’ha vist com l’inici de la dictadura franquista va significar espoli i persecució tant de particulars com d’entitats. També l’administracio va patir depuracions. L’ajuntament fou objecte d’una severa depuració que afectà a 36 funcionaris. Foren substituïts per ex-combatents. Les depuracions afectaren a moltes empreses on els propietaris tenien la facultat de readmetre als treballadors que havien combatut al bàndol republicà o participat en les col·lectivitzacions. La Cambra de Comerç va demanar als empresaris que emetessin un informe per a la Causa General sobre els seus treballadors, molts d’ells van denunciar-los alguns per desprendre’s d’elements molestos o per fer mèrits davant les autoritats.
Les denúncies es feien de forma anònima de tal manera que el denunciat no sabia el nom del acusador. Per posar un exemple, el doctor Pere Fontanet, director del Casal Maternal i cirurgià de guerra, fou empresonat a la Model on finalment va poder comprar el nom del seu acusador i al saber-ho va poder demostrar la seva innocència. Un cop alliberat la mateixa persona que l’havia denunciat, un company de professió, va voler organitzar-li un homenatge. “Si fou per culpa teva que em van detenir!” va dir davant de tothom.
Aquestes delacions propiciaren moltes revenges personals i contribuïren decisivament a crear un clima d’inseguretat i terror entre la població.
Detencions i tortures
No existeixen dades fidedignes sobre el nombre de sabadellencs detinguts. Segons els càlculs d’Andreu Castells la xifra podria arribar als 2.200, incloent-hi als que foren condemnats a batallons penals o de treball. Una xifra important si tenim en compte que els principals dirigents republicans s’havien exiliats.
A Sabadell funcionaven dues presons. La Prisión Celular, davant de l’actual Estació de Renfe Centre, i l’habilitada com a Prisión Militar a la Casa Ponsà, al carrer Indústria i actual seu de l’Arxiu Històric. Fora de la ciutat molts sabadellencs foren empresonats a La Model amb unes condicions força més dures. Les dones anaven a la presó de les Corts en unes condicions espantoses i sota la vigilància de les monges que amenaçaven a matar als fills de les dones que havien nascut a la presó i que la llei obligava a romandre fins als cincs anys, si no es convertien al catolicisme. Segons diversos testimonis molts infants moriren de gana degut a que les monges els escatimaren els aliments malgrat les recomanacions del metge de la presó. Altres sabadellencs estaven escampats pels nombrosos penals i camps de concentració que sorgiren per la geografia espanyola.
Molts represaliats han deixat testimonis sobre les tortures i palisses que van patir durant els interrogatoris a càrrec dels falangistes i la policia. A les dones els hi tallaven els cabells i els purgaven amb oli de ricí, a algunes els hi cremaren els mugrons. Eren habituals tortures com la soga, consistent en penjar als presoners cap a avall o la banyera. També molts d’ells expliquen que un cop posats a disposició de la justícia militar el tracte, en comparació, era més benèvol.
Les execucions
Tampoc existeixen dades fiables sobre el nombre de sabadellencs executats. Existeixen proves sobre una vintena d’afusellats al Camp de la Bota, encara que la xifra podria ser molt superior degut a que, als primers anys de la postguerra i quan Europa estava immersa en la Segona Guerra Mundial, el franquisme gaudí d’una total impunitat. Altres sabadellencs com Jaume Tronchoni foren afussellats a altres indrets d’Espanya.
L’exili i els camps de concentració
La majoria de sabadellencs que van fugir a França varen passar pels camps de concentració francesos amb condicions molt dures. Al ser ocupat el país pels alemanys alguns s’exiliaren, sobretot a Mèxic i Xile, la majoria dels quals no tornaren. Altres s’uniren a la Resistència i alguns foren deportats als camps de concentració nazis, particularment a Mauthausen on foren a parar la majoria dels republicans espanyols. Segons les dades de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics, a Mauthausen i al comando adjunt de Gusen van morir 35 sabadellencs i dos més a d’altres camps d’extermini. El 5 de maig de 1945, quan Mauthausen fou alliberat per les tropes aliades, es van trobar a 17 sabadellencs supervivents.
Misèria, fam i tuberculosi
Las conseqüències de la derrota sobre les condicions de vida de la classe obrera foren brutals. Els salaris van baixar als nivells de 1936, això quan els preus s’havien incrementat en un 50 per cent, es va introduir la setmana laboral de 48 hores i l’obligació de les hores extraordinàries, algunes gratuïtes com “contribución personal al Estado” o “reparación de daños” a la indústria durant la guerra. Els sous eren tan baixos que no arribaven al mínim de subsistència. La desnutrició, unida a les interminables jornades laborals, propiciaren l’extensió de la tuberculosis. La Cambra de Comerç de Sabadell i la Federació d’Empresaris de Terrassa expressaren las seva preocupació per l’escàs rendiment dels treballadors degut a la desnutrició i advertiren de l’augment de la tisi entre els seus obrers. La manca d’inversions en educació, sanitat i la cancel·lació de tots els projectes de protecció i d’habitatge social provocaren que amb l’arribada entre 1940 i 1951, d’uns 250.000 immigrants de la resta d’Espanya proliferessin les xavoles i que molts, com moderns troglodites, s’instal·lessin en coves com a la ribera del Ripoll
El paper de Marcet
Resulta inevitable judicar el paper de l’alcalde Josep Maria Marcet. A les seves memòries critica els excessos repressius i existeixen testimonis de la seva intercessió per salvar la vida de condemnats a mort sabadellencs, per alliberar a presos amb llargues condemnes o per garantir una certa permissivitat amb els protestants locals.
Tanmateix, segons l’historiador Martí Marín, quan va accedir a l’alcaldia es va incrementar la duresa repressiva. A tall d’exemple va pressionar tal que es retirés la pensió a un funcionari jubilat feia 13 anys per ser de “ideas izquierdistas y anticatólicas” i sospitós de ser maçó. Marcet va comprendre que no podia governar una ciutat industrial d’àmplia trajectòria d’esquerres sense comptar amb un mínims consensos tant entre el moviment obrer, d’ací el seu projecte d’integrar als quadres sindicals republicans en el sindicat vertical, com entre la burgesia catalanista. Una actitud que li va reportar el mèrit de ser un alcalde conciliador i generós amb el vençuts. No es pot dubtar que va tenir èxit.
Bibliografia
BALFOUR, Sebastian. La dictadura, los trabajadores y la ciudad. El movimiento obrero en el área metropolitana de Barcelona (1939-1980). Edicions Alfons El Magnàmin, València, 1994.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
FOX, Inman. La invención de España. Cátedra, 1998.
MARCET COLL, José Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960, Barcelona, 1963.
MARÍN Martí. Govern Municipal i actituds polítiques en el Sabadell del franquisme en Indústria i ciutat, Sabadell 1800-1980. Abadia de Montserrat, 1994.
VV, AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986.
VV. AA. Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
One Comment