La repressió del franquisme va implicar tots els nivells de la vida pública: partits polítics, sindicats, entitats cíviques i culturals, mutualitats, confessions religioses no catòliques… Aquí fem un resum, en dues parts, del que va a succeir a Sabadell.
Com a la resta d’Espanya, el franquisme es va proposar anorrear el teixit associatiu i eradicar la memòria de les riques tradicions dels liberals i republicans, socialistes i anarquistes titllades d’encarnar l’antiEspanya. Una operació de gran abast que l’hispanista Inman Fox ha qualificat de “reinvenció d’Espanya” en base a les tradicions més reaccionàries i antiliberals del país que, encara, no s’ha superat ja que a la Transició es va perllongar l’amnèsia històrica.
La repressió va tenir la cobertura jurídica de la Ley de Responsabilidades Políticas, promulgada al febrer de 1939 que, amb efectes retroactius, permetia castigar totes les persones físiques o jurídiques que, per activa o passiva, s’havien oposat al Movimiento Nacional des d’octubre de 1934. Aquest legislació fou endurida amb la promulgació al març de 1940 per la Ley para la represión de la masoneria y el comunismo. A més, es va instruir l’anomenada Causa General per jutjar el règim republicà per la qual cosa es va recavar informació a tots els ajuntaments d’Espanya.
A la nostra ciutat, la revenja contra el vençuts començà el mateix 27 de gener, al mateix ajuntament sota la direcció de la Falange i el suport del comandat de la divisió Flechas Azules que s’articulà entorn a la Delegación Comarcal de Información e Investigación. L’amplitud de la repressió pot calcular-se en el fet que d’una població de 74.000 habitants s’obriren 59.000 sumaris a sospitosos, pràcticament tota la població adulta. Paral·lelament, s’aplicaren a la tasca repressiva la Guàrdia Civil, la Policia Municipal i el Jutjat Militar, encara que aquesta era de caràcter suplementari i en compliment de les ordres que rebien. Tant és així que diversos testimonis de l’època asseguren que la Guàrdia Civil i la justícia militar foren –dins del que cap- més ponderades i no tan cruels com la Falange.
Espolis i saquejos
Les organitzacions polítiques i sindicals foren objecte d’un espoli total. Aquelles com el Círcol Republicà Federal (CFR) o la seva delegació a la Creu Alta, que eren propietàries dels seus locals, foren usurpades i saquejades. El CRF, coneguda com la Catedral Republicana del Vallès, tenia sala de festes, sales d’exposicions, biblioteca, museu… fou saquejat i els seus rics fons es van perdre. Les monedes de la col·lecció numismàtica acabaren a les butxaques del soldats franquistes, els llibres i documents trinxats en un molí. L’edifici fou posat a disposició del Frente de Juventudes. La mateixa sort van patir el Círcol Republicà Federal de la Creu Alta, els locals de la FLS, l’Obrera del carrer l’Estrella, que fou cedida a la Delegación Nacional de Sindicatos.
Així mateix es van destruir societats corporatives com La Gremial ubicada al Casal Pere Quart constituïda per a la defensa del petits empresaris i comerciants mal vista pel règim per la seva orientació liberal. Els seus locals acabaren, on al seu primer pis i en règim de lloguer havia estat la seu de la Lliga Catalana, confiscats per la Falange que instal·là diverses organitzacions del Movimiento com el temut Servicio de Información, la Sección Femenina, Auxilio Social, la Guardia de Franco, los Caballeros Cruzados, el periòdic Sabadell o Radio Juventud.
També es va procedir a l’eliminació de mutualitats i monts de pietat, algunes afectades directament per la Ley de Responsabilidades Políticas como el Mont de Pietat Pi i Margall o la Sociedad de Actos Civiles La Emancipación. La persecució va provocar que foren desapareixen pràcticament totes com ara el Mont de Pietat el Deber, les Invalideses o germandats del majordoms, la secció d’invalidesa de la Cooperativa La Sabadellenca… Així mateix el Casal Mutualista, format per la Federació de Germandats, fou forçat a reconvertir-se en la Quinta de Salud la Alianza.
Menció especial mereixen els brutals registres i saquejos de domicilis particulars com el taller ceramista àcrata Marian Burgués, la torre de Francesc Vall Porqueres a la carretera de Castellar, la casa de Gustau Vila (Grapa el caricaturista de Vertical, òrgan de la FLS), la botiga de pianos al carrer les Valls de Miquel Domènech, ateu, espiritista i republicà federal o el domicili de Pere Selvas, radical i maçó, que va acabar amb l’assassinat de la seva filla.
El paper de l’Església
El règim desfermà una autèntica cacera de bruixes dirigida per l’Església contra les societats de teòsofs, espiritistes, ateus, laics, maçons. Així es clausuraren la Lliga Laica Femenina, el Centre Cultural i Recretiu, La Emancipación, Rama Fides i el Centre d’Estudis Psicològics. També els centres de culte no catòlics experimentaren serioses dificultats. El franquisme procedí a la clausura de la majoria de centres de culte i les escoles protestants arreu, excepte Madrid, Sevilla i Sabadell. Aquí l’Església de Crist, ubicada al carrer del Sol, cantonada Duran i Sors, fou objecte de fortes pressions, acabada la guerra el culte fou suspès i només es permeté el manteniment de l’escola però només a la nit i amb presència de la Policia Armada. El 1941 uns “incontrolats” apedregaren les vidrieres de l’església. L’alcalde Marcet, amic del pastor Antoni Estruch, va assegurar-li que aquests fets no es tornarien a repetir, va pagar de la seva butxaca els desperfectes i va intercedir davant el Governador Civil Correa Véglison. Els baptistes de la Unió Evangèlica Baptista d’Espanya, ubicada a la Gran Via, pel contrari no foren gaire molestats.
L’Església es va convertir en la guardiana de la moralitat pública i els costums. Es redactaren reglaments per a la decència. Es prohibí el Carnestoltes, les mànigues massa curtes, els escots massa oberts o els banyadors que “se aparten de una cristiana y obligada decencia”. El cinema fou objecte d’una estricta censura portada a terme por una comissió especial que arribaren a prohibir films tan innocus com Sor Angèlica. Malgrat això, es va tolerar permetre, en una mostra típica de la doble moral catòlica, l’existència de cases cites conegudes per tothom i freqüentades per altes personalitats.
En l’àmbit educatiu el gran esforç de la República fou anorreat. Es depuraren els mestres i es prohibí l’ensenyament en i del català. Es tancaren totes les escoles de la Generalitat i les dues de l’Estat. La magnífica escola dissenyada per l’arquitecte Manich a la carretera de Castellar, fou abandonada i enderrocada per construir pisos. Així mateix s’anul·laren els estudis superiors de l’Institut Escola i de l’Institut Obrer. Es suprimiren l’Escola Tèxtil, l’Escola de Comerç Valentí Almirall, l’Escola dels Llenguatges i el Servei d’Orientació Professional. Les escoles dels sindicats foren saquejades i abandonades, com la del pedagog anarquista Edgardo Ricetti.
La repressió contra la llengua catalana arribà a nivells obsessius i prohibida qualsevol manifestació pública, inclosa la predicació a les esglésies. Les persones que no complien amb aquest precepte eren sancionats i la sanció pregonada al diari local. La prohibició es va estendre a la correspondència privada. Aquest anticatalanisme es va fer extensiu a tots els símbols com ara la senyera i, en primer moment fins i tot a les sardanes.
D’altra banda es procedí a la depuració del nomenclàtor de qualsevol referència als “rojos – separatistas”. Així van desaparèixer els carrers dedicats a personatges de ressonàncies republicanes com Joaquín Costa, Riego, Espartero o Argüelles o catalans eminents com Anselm Turneda, Narcís Monturiol o Prat de la Riba. Tampoc es salvaren científics com Darwin o Nansen o efemèrides com l’Avinguda Onze de Setembre. Així mateix es castellanitzaren topònims locals com Fuente Nueva, Fuente Rosella, Cruz (per Creueta). Aquestes denominacions foren substituïdes per José Antonio, Ejército Español, Calvo Sotelo, General Mola, General Sanjurjo, Duce Mussolini, Legión Cóndor… o noms de sants i verges.
Bibliografia
BALFOUR, Sebastian. La dictadura, los trabajadores y la ciudad. El movimiento obrero en el área metropolitana de Barcelona (1939-1980). Edicions Alfons El Magnàmin, València, 1994.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
FOX, Inman. La invención de España. Cátedra, 1998.
MARCET COLL, José Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960, Barcelona, 1963.
MARÍN Martí, Govern Municipal i actituds polítiques en el Sabadell del franquisme en Indústria i ciutat, Sabadell 1800-1980. Abadia de Montserrat, 1994.
VV, AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, 1986.
VV. AA. Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
One Comment