Membres de la Creu Roja transportant ferits de l'Obrera. Autor: Francesc Casañas / AHS.

‘Història de Sabadell’: La Vaga General Revolucionària (1917)

Sabadell va ser la segona ciutat d’Espanya on aquesta mobilització va assolir un caràcter més virulent amb 13 morts i forts enfrontaments armats provocats per la salvatge repressió de l’exèrcit i la Guardia Civil.

L’estiu de 1917 el règim de la Restauració va afrontar una de les seves crisis més greus. En aquell moment es va donar la confluència de tres moviments, militar, polític i social que portaven la llavor de la destrucció de la monarquia.

  • En primer lloc, les Juntas de Defensa, formades per oficials de l’exèrcit que, constituïts en grup de pressió, reclamaven millores salarials, rebutjaven la política d’ascensos i denunciaren la corrupció imperant a les forces armades.
  • En segon lloc, els partits antidinàstics, reformistes, republicans, socialistes i la Lliga Regionalista, que reclamaren la convocatòria de Corts Constituents per acabar amb el bipartidisme, el caciquisme i atorgués l’Estatut d’Autonomia a Catalunya i que convocaren a Barcelona l’Assemblea de Parlamentaris, a la qual s’hi va adherir l’ajuntament de Sabadell, el 12 de juliol.
  • Finalment, el moviment obrer que cercava la millora de les condicions de vida dels treballadors als quals la inflació havia provocat una sensible retallada del seu migrat poder adquisitiu; també, per donar suport a l’Assemblea de Parlamentaris a favor d’un canvi de govern i proclamar la República.

Els dies previs a la convocatòria de la Vaga General Revolucionària, el  govern presidit per liberal Eduardo Dato, va aconseguir desactivar les Juntas de Defensa, legalitzant-les i cedint a les seves reivindicacions de manera que s’assegurà que l’exèrcit participés en la repressió del moviment. D’altra banda, l’Assemblea de Parlamentaris, reunida al Palau de la Ciutadella el 19 de juliol de 1917, fou dissolta per la força pública. Malgrat que es realitzà una convocatòria pel 16 d’agost a Oviedo aquesta es va cancel·lar degut a la situació creada per la vaga, que espantà als sector més conservadors.

Així el moviment obrer es va quedar sol. Encara que la Vaga General Revolucionaria fou convocada per la UGT i el PSOE va comptar, especialment a Catalunya, amb el suport de la CNT. De fet, la vaga va començar de manera precipitada arran de la intransigència de l’empresa que gestionava els ferrocarrils a València. La UGT era el sindicat majoritari. Segons la major part dels historiadors va tractar-se d’una maniobra premeditada per provocar, el 13 d’agost, la convocatòria precipitada de la vaga que, mal preparada, acabaria fracassant.

Sabadell fou la segona ciutat espanyola on la vaga fou més virulenta amb 13 morts i uns 35 ferits, mentre a Barcelona es va saldar amb 33 morts i 180 ferits. Al conjunt de l’Estat es calcula que van haver-hi uns 80 morts, 200 ferits i més de 2.000 detinguts.

La matinada del dilluns 13 d’agost, les fàbriques estaven paralitzades i la vaga era total. La resposta del govern fou declarar l’estat de guerra i ordenar a les forces de seguretat actuar amb duresa i sense contemplacions. Llavors a la ciutat estaven destacats 45 guàrdies civils, ben entrenats, sota el comandament del capità Manuel Tegido i 17 guàrdies de seguretat. Immediatament, amb el reforç de 18 guàrdies civils de Cerdanyola, es va procedir a la clausura del local de la Federació Obrera de Sabadell (FOS), l’Obrera, al carrer de l’Estrella 110, afiliada a la CNT, i de la Fraternidad Republicana Radical, a la Via Massagué 55.

Els fets del Gurugú

L’endemà, dimarts, a les vuit del matí es produí el primer xoc armant entre els anarcosindicalistes i la Guàrdia Civil. Els fets es produïren a la taverna anomenada Gurugú, on ara hi és l’Hotel Urpí, molt freqüentada pels treballadors. Mentre una parella a cavall escorcollava a dos sospitosos van sonar tres trets que acabaren amb la vida de l’agent Francisco Morilla. L’altre guàrdia respongué amb la seva arma i provocà la fugida dels agressors.

Immediatament, el capità Tegido i 14 guàrdies civil pujaren per la Via Massagué on assaltaren el Gurugú. Els vaguistes es retiraren i resistiren en una casa en ruïnes entre els carrers Corominas i Jovellanos. L’acció es saldà amb dos civils morts i la detenció del propietari del local, Josep Urpí, del seu fill i del cambrer Adolf Sanfeliu Viadú, que seria acusat de la mort de l’agent de la Guàrdia Civil.

Els fets de l’Obrera

Els successos del Gurugú desfermaren la indignació dels treballadors que, a les 9:30 hores, trencaren els segells de l’Obrera, hissaren la bandera vermella i es fortificaren. Tot seguit, formaren barricades amb bales de llana als carrers Calderón i Estrella fins a la plaça Sant Jaume. Així mateix avisaren als veïns de les cases adjacents a fi que les abandonessin. Quasi tots ells ho feren, excepte Feliu Duran, propietari d’una merceria; una decisió fatal que li acabà costant la vida a ell i al seu fill Domènec i ferides greus a la seva dona i la seva filla.

Assabentat dels fets, el capità Tegido amb totes els forces disponibles es dirigí, cap el migdia, a l’Obrera, però a l’alçada dels carrers Calderón i Colón el nodrit foc des d’una de les barricades l’obligà a retirar-se. En aquesta acció moriren dos anarcosindicalistes. Tegido va salvar-se pels pèls al fer recular el seu cavall d’una bomba que li tiraren sota les cames de l’animal.

Ciutadans contemplant les destrosses de l'Obrera en els dies posteriors.
Ciutadans contemplant les destrosses de l’Obrera en els dies posteriors.

Cap a les 16 hores, després de forts combats, els treballadors es retiraren de les barricades i de l’Obrera, perseguits per la Guàrdia Civil causant tres o quatre morts més. La Creu Roja va instal·lar tres hospitals de sang i va fer continues sortides per recollir als morts i ferits. Al final de la tarda es clausurava la Cooperativa La Sabadellenca, al carrer del Sol.

A les onze de la nit, arribaren procedents de Barcelona tres companyies del Regimiento de Vergara amb dues peces d’artilleria que s’allotjaren a la caserna de la Guàrdia Civil.

El bombardeig de l’Obrera

A les 9 del matí del dimecres 15 d’agost, les tropes del Regiment de Vergara i la Guàrdia Civil formaren tres columnes per confluir a l’Obrera. Una pel carrer Escola Pia i les altres pels carrers Sant Cugat i Sant Quirze. A l’arribar a l’Obrera el primer destacament emplaçà un canó que va fer diverses descàrregues malgrat que l’edifici estava buit. La columna del carrer Sant Quirze s’enfrontà amb un fort tiroteig des dels balcons de les cases que foren repel·lits amb foc de fusell i d’artilleria del segon canó. Acte seguit bombardejaren la taverna El Diluvio, propietat de Magí Marcé, llavors proper a l’anarquisme i que seria alcalde de Sabadell el 1934 pel Centre Republicà Federal (CRF). El Diluvio, a la cruïlla de la carretera de Terrassa i Rubí, era el punt de cita de molta gent d’esquerres i aquest fou l’únic motiu perquè fos bombardejada.

Els incidents més greus van produir-se a la columna del carrer Sant Cugat. Es va detenir indiscriminadament als vianants i lligant-los amb cordes els posaren, com a escuts humans, a l’avantguarda de les tropes, mentre es registraven amb brutalitat totes els cases. Un d’ells, Domingo Duran i Mas, de 15 anys, va morir als disparar-se el fusell d’un guàrdia civil i un home que ajudava a una dona que estava donant a llum a resultar greument ferit. Una actuació bàrbara que causà una gran indignació entre la població.

Al migdia es donaren per acabades les operacions militars mentre continuaven les nombroses detencions dels sospitosos.

Fugides i detencions

A més de les clausures ja esmentades, es tancà la Lliga de Defensa dels Drets de l’Home i les escoles progressistes, com denuncià a les Corts el diputat socialista Julián Besteiro. A finals d’agost les tropes tornaren a l’Obrera on destruïren la biblioteca i la barberia comunal. La reobertura de les entitats clausurades fou bastant ràpida. El 27 de setembre ho fou la Fraternitat Republicana Federal, el 23 d’octubre la FOS i el 13 de febrer de 1919 la Cooperativa la Sabadellenca. La FOS va encetar una campanya per a reconstruir la seva seu i edità postals amb imatges de les destrosses.

La fugida de militants anarquistes fou generalitzada. Alguns com Bru Lladó o Miquel Bertran es refugiaren a França; altres, s’escapoliren a amagatalls que tenien preparats a Cerdanyola i Barcelona. La repressió començà el 15 d’agost amb 80 detencions. Només dos dies després Marià Mateo Sánchez era condemnat a cadena perpètua i el 20 d’agost el cambrer del Gurugú Adolf Sanfeliu Viadé a la pena de mort per l’assassinat del guàrdia civil José Morillas. Així mateix, Jaume Vilardell Planas fou penat a cadena perpètua.

En el cas de Sanfeliu l’acusació estava basada en falses i burdes proves ordides per la Guàrdia Civil. Tant és així que, quan des de diverses instàncies locals, interessaren en el cas al general Valeriano Weyler –heroi de la guerra de Cuba-, aquest va donar un toc d’atenció al Consell de Guerra per les nombroses irregularitats detectades al sumari. Finalment i després de complexes vicissituds jurídiques el procés fou anul·lat i la causa reoberta.

El 2 de novembre de 1917, l’Ajuntament elevà una petició per tal que s’alliberessin els molts innocents que encara estaven empresonats. Per la seva banda, l’Obrera organitzà al Teatre Cervantes un míting per demanar l’amnistia on col·laboren el CRF i la Lliga dels Drets de l’Home. El 16 de desembre va celebrar-se una manifestació que comptà amb el suport de l’Ajuntament i fou acompanyada per la Banda Municipal. A més, a iniciativa de la Unió d’Oficials Pintors i Emblanquinadors va fer-se una subscripció popular per ajudar a la família del sindicalista Josep Mir, mort a la vaga, a la que l’Ajuntament contribuí amb 150 pessetes. Al maig de 1918 la majoria de detinguts i exiliats estaven en llibertat i tornaren a la ciutat.

Per la seva banda, el capità Tegido, tractat per la burgesia local com un heroi, fou ascendit a comandant pel seu paper en la vaga.

Les repercussions fora de la ciutat

L’extrema gravetat que va assolir la vaga a Sabadell s’explica pel caràcter d’operació de càstig de l’exèrcit i la Guàrdia Civil. Dona la impressió que les autoritats militars, escarmentades per la situació de descontrol generada a Sabadell durant la Setmana Tràgica (1909), van voler aixafar sense miraments i de soca-rel el moviment revolucionari.

La majoria de les víctimes no tenien res a veure amb els anarcosindicalistes. Segons diversos testimonis, els soldats van rebre l’ordre de “disparar a matar” i feren foc indiscriminadament contra balcons, taulades, portes de les cases, establiments comercials… mentre els seus comandaments els hi cridaven : “más, más”. La premsa progressista, nacional i internacional, es feren ressò dels fets. Per exemple,  el diari mexicà El Universal publicà, el 18 d’agost,  amb grans titulars: El regimiento de Vergara atacó con artillería a los sublevados de Sabadell. En Sabadell se han registrado sangrientos sucesos”.

Això va provocar un debat al Congreso de los Diputados on el president de govern, Eduardo Dato, va negar les evidencies: “los horrores de la represión salvaje que se han divulgado no son más que leyendas”. El diputat per Sabadell, Francesc Llonch Cañomeras, del partit del govern, va tenir una intervenció molt desafortunada.

La brutal repressió va deixar fondes ferides entre la població. La difusió de les notícies del triomf de la revolució proletària a Rússia, al novembre de 1917, varem donar nous ànims al combatiu moviment obrer sabadellenc.

Bibliografia

ANÒNIM. ¿Renovación o Revolución? Historia política de un período (junio a octubre de 1917). Llibreria Granada, Barcelona, 1917.
CASTELLS, Andreu, Sabadell. Informe de l’oposició. O tot o res. 1904-1918. Edicions Riutort, Sabadell,1978.
MARTÍN, Jacinto. La Huelga General de 1917. Ed. Zero. Algorta, 1971
MARTÍNEZ CUADRADO, Miguel.  La burguesía conservadora (1874-1931). Alianza Editorial, Madrid, 1981.

Foto portada: Membres de la Creu Roja transportant ferits de l’Obrera pel carrer Sant Quirze. Autor: Francesc Casañas / AHS.