HISTÒRIA DE SABADELL
iSabadell comença avui, i seguirà durant tots els dissabtes i diumenges del mes d’agost, una secció d’història local. A través de la bibliografia històrica de la ciutat, es repassaran els principals esdeveniments i fets ocorreguts de la mà del periodista Antonio Santamaria. El primer article, dividit en dues parts, tracta sobre la ciutat al segle XVIII.
A inicis del segle XVIII, Sabadell era una vila reial urbana dedicada preferentment a la producció tèxtil llanera, encara que amb una agricultura de secà amb un pes econòmic important. La ciutat tenia al començament del segle 1.145 habitants i 279 cases, al 1787 la població havia augment fins als quasi 3.000 habitants amb 478 cases.
El final de la Guerra de Successió (1714) provocà canvis en l’estructura de poder i en la composició de les classes dirigents. Fou un període de tensions i conflictivitat tant pel que respecta a les relacions amb la monarquia com a l’interior de cada localitat. Hem de tenir en compte que, a l’època de l’absolutisme dels Borbons, els ajuntaments no tenien vies polítiques o institucionals per donar pas a l’alternança o a l’obertura social. En aquest marc els conflictes es dirimien mitjançant la intriga, les conspiracions o les maniobres secretes entre els sectors en pugna de les elits locals o amb l’acció directa i les revoltes per part del poble que, de vegades, podien comptar amb el suport de sectors de les elits excloses del poder.
Pagesos i paraires
Al curs del segle l’ajuntament de Sabadell fou dominat per un grup cada cop més reduït de pagesos de mas i pel grup de paraires en ascens que al final del segle ja s’anomenaven fabricants. Els pararies eren menestrals que es dedicaven a comprar i preparar la llana abans de convertir-la en draps. Enfront aquesta oligarquia s’acabà formant un bloc antioligàrquic que es va anar enfortint a mesura que entrava en crisi la monarquia absolutista.
La vida política local durant el segle XVIII, especialment a les dècades centrals, va estar dominada per la lluita entre dos grups que reberen el nom de “partits”: els blanquillos i els valons. No eren, com ara, organitzacions formals, amb programes definits i objectius a llarg termini sinó que responien als problemes concrets de la vila i que dividien a la elit local.
A tots dos partits hi havia un predomini dels pagesos, amb alguns paraires, gent d’oficis no tèxtils i algun home d’estudis. Ara bé, segons Mercè Renom, en el grup dels blanquillos predominaven els cerealistes de mas i entre els valons els pagesos d’horta.
El valons rebien el suport de sectors veïnals amplis i recollien bona part de les aspiracions col·lectives. Els blanquillos contaven amb el suport del rector de la parròquia, Pere Blanch -d’aquí el seu nom-, i del marquès de Ciutadilla, que encara que no residia a Sabadell tenia interessos a la vila. La lluita entre aquest dos partits va dividir als gremis i els blanquillos donaren suport a l’elit dels paraires.
En l’anàlisi de Renom el segle XVIII a Sabadell pot dividir-se en diferents períodes:
1) 1718-1757, consolidació del nou règim municipal. 2) 1757-1764, governs municipals valons. 3) 1765-1769, governs blanquillos. 4) 1770-1790, creixent conflictivitat social. 5) 1790-1812, intents reformistes interromputs i determinats per les guerres (1793-1795) i sobretot (1808-1814). A partir de 1812 s’inicia a revolució liberal.
Sistema institucional
Després de la Guerra de Succesió i amb el decret de Nova Planta (1716), es creà un nou sistema municipal que va fer-se efectiu des de 1718. La monarquia borbònica va abolir la forma tradicional de govern local que atorgava els càrrecs municipals per sorteig (insaculació) per un sistema on l’alcalde o batlle, amb un mandat d’un any, era de nomenament reial i els sis regidors, un d’ells degà, amb un any de mandat, que eren triats per cooptació a proposta dels edils sortints amb dos o tres noms (dobles o ternes). La funció essencial de batlle era la representació del senyor, fos laic, eclesiàstic o reial. Si, com el cas de Sabadell, la jurisdicció de la vida era reial, actuava en el seu nom en àmbits judicials i fiscals.
Al 1760 s’introduí la figura de nomenament reial i amb tres anys d’exercici, del síndic procurador. El 1766 Carles III va reformar les administracions locals per frenar la creixent agitació social i donar estabilitat als ajuntaments. Així es van crear el síndic personer i un nombre de diputats proporcionals a la població del municipi. A Sabadell li van correspondre dos. Aquests càrrecs, de rang inferior als regidors, eren triats per elecció veïnal de segon grau i estaven concebuts per exercir funcions de control sobre l’Ajuntament, especialment l’abastament alimentari local. Podien votar tots els contribuents en concepte de bens immobles fossin nobles o plebeus (al voltant del 57 per cent de la població) i no podien fer-ho ni els no contribuents ni els eclesiàstics que constituïen entre el sis i el set per cent de la població.
El procediment de votació era bastant complex. A la primera volta, a cada barri o parròquia dels sis en què es dividia la ciutat, els veïns electors proposaven quatre noms per ser comissaris-electors a la segona volta, que es solia celebrar a l’ajuntament. Si no hi havia acord en els quatre noms es presentaven tants representants del barri com propostes haguessin sortit. Si un barri no presentava cap representant era designat pel batlle. A la primera volta la votació no era secreta i en la segona els quatre comissaris de cada barri que havien tingut un major número de vots elegien els càrrecs. A mesura que avança el segle s’observa un major participació i diversitat en l’elecció dels representants.
A més de complir amb les obligacions fiscals, la principal funció dels ajuntaments en aquella època era vetllar pel correcte proveïment alimentari de la població en qualitat i preu, així com del sosteniment d’escoles, hospitals, assistència a vells o desvalguts. En això consistia l’anomenat bon govern, en el llenguatge de l’època.
A l’Antic Règim existia una clara separació entre els governants, al voltant del 10 per cent de la població, i els governats, exclosos de l’exercici dels càrrecs públics, i que només a través de la protesta i el motí podien intervenir en les decisions polítiques.
El 1716 comença a funcionar el cadastre. Un nou impost que, a partir de la valoració de la riquesa dels veïns, aplicava una quota d’imposició reial. L’impost afectava els caps de família, homes i dones vídues, i fou un dels eixos dels enfrontaments entre les elits locals. A Sabadell, com a bona part dels municipis catalans, va ser molt freqüent que les oligarquies l’alteressin de forma fraudulenta i en benefici propi, rebaixant el contingent que els hi pertocava i carregant-lo a altres.
Una de les famílies més prominents d’aquesta etapa fou la dels Amat, comerciants amb botiga a la plaça Major. De fet, Joan Amat entregà la vila a les tropes de Felip V i evità que Sabadell fos saquejada. La majoria dels càrrecs municipals eren pagesos de secà, tot i que partir de 1743 apareix amb la força la figura de Josep Turull, que fou alcalde en diverses ocasions, i que expressa la creixent influència de l’elit dels oficis tèxtils i en particular dels paraires.
A l’últim terç del segle penetren a la ciutat les idees il·lustrades amb tres brillants representants: Fèlix Amat i Pont, Fèlix Torres i Amat, i Antoni Bosch i Cardellach. El primer és un personatge poderós, arquebisbe de Palmira, capellà palatí i confessor del rei Carles IV. El segon, nebot i secretari d’aquest, bisbe d’Astorga. Ambdós tingueren problemes amb els jesuïtes, guardians de l’ortodòxia, i els seus escrits foren incloses en l’Índex d’obres prohibides.
En aquesta etapa es construeix, enmig de desacords i polèmiques, el campanar de l’església de Sant Fèlix.
Bosch i Cardellach
Per a la reconstrucció d’aquest període a Sabadell comptem, a diferència d’altres municipis, amb les obres del metge, historiador i arxiver il·lustrat Antoni Bosch i Cardellach (1758-1824) Anales de la Villa de Sabadell desde el año 978 hasta el de 1770 i Memoria de las cosas notables de la vila de Sabadell comensant en desembre de 1787. Va iniciar la carrera eclesiàstica al seminari episcopal de Barcelona i després la carrera de medicina a la Universitat de Cervera, on el 1783 obté la llicenciatura i que practicà durant quatre anys i mig a Brafim, a la comarca tarragonina de l’Alt Camp. Bosch i Cardellach, que a més havia fet un periple per les universitats d’Osca i València, s’impregna de les idees enciclopedistes i il·lustrades.
El desembre de 1787 torna a Sabadell on exerceix la medicina fins al 1804. Ara bé, segons Andreu Castells, amb el propòsit de ser secretari municipal per ordenar els papers de l’arxiu i de vetllar pel desenvolupament de la comunitat. Això va provocar un fort enfrontament amb el cacic Joan Mimó i Turull, des de 1774 notari a perpetuïtat i secretari de l’Ajuntament. Mimó controlava tots els ressorts del poder i manipulava les eleccions a síndics i diputats per tal que fossin triats els seus acòlits. Així mateix, aconseguia amb el suport de l’Audiència el nomenament dels batlles i els regidors afins.
Com veurem més endavant es desfermà una lluita ferotge entre Antoni Bosch i Cardellach i Joan Mimó i Turull, que després del motí de pa es saldà a favor de Bosch.ñ Però després la reacció contra la Revolució francesa afavorí a Mimó.
