‘Història de Sabadell’. L’Antic Règim. El segle XVIII (2)

Els governs valons (1757-1765)

El 1757 una intriga política va propiciar un canvi radical a l’ajuntament de Sabadell que fins ara havien ostentat els blanquillos liderats pel rector Pere Blanch. La maniobra va ser protagonitzada pel regidor degà Feliu Salvany Planas i va tenir el suport de la Real Audiencia.

El governs valons van durar vuit anys llargs i en aquesta etapa s’observa una major mobilitat en la designació dels càrrecs municipals. Els valons comptaren amb un cert suport veïnal com ara en l’enfrontament amb el marquès de Ciutadilla per l’acaparament de l’aigua. També van mostrar una major sensibilitat respecte a l’extensió de l’ensenyament i s’enfrontaren amb Pere Blanch pel tema del repartiment cadastral.

El final de l’etapa valona fou precedit per una crisi econòmica que provocà carestia de productes alimentaris bàsics. El malestar fou aprofitat pels blanquillos que, mitjançant l’intriga, tornaren al poder al març de 1765.

Els blanquillos (1765-1769)

Si a l’etapa valona es registra un predomini dels pagesos d’horta, els ajuntaments blanquillos van estar dominats pel pagesos de mas i dels paraires amb una influència que ja no va disminuir excepte períodes excepcionals.

Els govens blanquillos acabaren amb els constants enfrontaments entre l’ajuntament i el rector de la parròquia, però suposaren un increment de la conflictivitat gremial. El seu mandat coincidí amb una sèrie de motins derivats de la pragmàtica del rei Carles III que aprovà el lliure comerç dels cereals i que provocà un increment dels seus preus.

No obstant això, les mesures reformistes de Carles III feren confluir els interessos a favor de  llibertat de comerç i producció dels pagesos cerealístics de mas i de l’elit dels paraires enfront dels pagesos d’horta i dels teixidors més dependents dels mercats protegits i taxats de l’Antic Règim. Tant és així que, des de la dècada dels 1760 fins entrat el segle XIX, aquests pagesos de mas i els paraires monopolitzaren el govern municipal.

A la dècada de 1760 començà l’ascens de la família Busquets. Gabriel Busquets havia estat arrendatari de la fleca del Comú, i es va sumar a les protestes veïnals per les crisis alimentàries, el seu fill Miquel, fou el primer alcalde constitucional de Sabadell el 1812. Llavors els ajuntaments podien gestionar directament la fleca o la carnisseria o posar-la en subhasta.

Protestes per la subsistència

Les reformes de Carles III augmentaren la capacitat de producció, particularment dels paraires, però incrementaren el malestar de les classes subalternes que depenien del control dels preus per a la seva subsistència.

A diferència de l’era industrial on els treballadors lluitaren per l’augment dels salaris, a l’Antic Règim, les reivindicacions populars pivotaven sobre la rebaixa dels preus dels articles de primera necessitat, sobretot pa, carn i oli. Aquesta agitació va comptar amb el suport de l’oligarquia valona per desbancar als seus rivals blanquillos.

A l’estiu de 1769 i davant la creixent escassetat d’aigua van esclatar una sèrie de protestes contra el convent dels caputxins i el casal Meca, propietat del Marquès de Ciutadilla, que rebien un tracte de favor. Després de diversos incidents fou retirat el subministrament d’aigua al Casal Meca que va anar acompanyat per una aproximació entre valons i blanquillos atemorits per la mobilització popular i per necessitat d’aigua que tenien els paraires per a la producció tèxtil. Així es trencar l’hegemonia blanquilla i entre 1770-1773 s’observa en la composició de l’ajuntament la presència de representants de tots dos partits.

El 1770 es produí un avalot, amb amenaça de motí, arran del decret del jutjat de Granollers que obligava a tornar a obrir la conducció d’aigua al casal Meca del marqués de Ciutadilla. Davant l’amenaça de motí, ja que homes armats es reuniren a la plaça major, es va desistir de fer complir la sentència. Un procediment característic de l’Antic Règim on el temor al motí feia als poders cedir davant les pressions populars.

L’últim terç del segle fou testimoni de revoltes que anunciaven la fi de l’absolutisme. Al 1773, amb focus a Barcelona però amb ramificacions a gran part de Catalunya, esclatà l’anomenat motí contra les quintes. Sabadell havia d’aportar un noi i un altre compartit amb altres poblacions de l’entorn per sorteig. Sembla ser que això es va complir però amb substituts a canvi de diners.

Entre 1780 i 1790 sovintejaren els conflictes entorn a l’arrendament de la fleca i la carnisseria, entre sospites de suborn de càrrecs municipals per concedir les llicències. A més es van produir tensions al voltant del casal amb hostal, taverna, carnisseria i tenda a la Creu Alta, llavors del terme municipal de Terrassa, que feia la competència als establiments de Sabadell. També hi hagueren tensions arran de la petició de Gabriel Busquets de poder fer venda lliure de pa.

Al 1789 la tensió va augmentar fins al punt de l’explosió. Busquets va començar a vendre pa fora de la vila de major qualitat que el de la fleca del Comú, però que va ser prohibit arran de les gestions del regidors de l’ajuntament davant la justícia de Terrassa. Per acabar-ho d’adobar els regidors van organitzar un banquet que va desfermar les ires del poble famèlic. A primer de març va arribar la notícia que a Barcelona havia esclat un motí pel preu del pa que es va estendre a Sabadell.

El motí del pa de 1789

En efecte, la collita de blat d’aquell any fou molt dolenta a tota Europa i va motivar que Audiencia Real aprovés l’augment del preu del pa que va tenir com a resposta el motí popular. En efecte, l’Ajuntament detentava el monopoli de forn de pa que fou posat subhasta, però que no va interessar a cap postor. Finalment, Mimó el va oferir a un forner de Barcelona que elaborava un pa de molt mala qualitat amb “salvado, sorra, cagajones, excrementos de gato y de ratón, gusanos, escarabajos y hieso”-segons consta amb les actes del procés que va incoar-se posteriorment.

Per altra banda, els arrendataris de anteriors, els flequers Gabriel i Miquel Busquets, pare i fill, aconseguiren, possiblement aconsellats per Bosch i Cardellach, el permís del Consejo Supremo de Castilla per establir un forn per compte propi en una barraca fora del terme municipal de Sabadell, a Jonqueres. Ara bé, Mimó va moure les seves influències i aconseguí que la justícia de Terrassa obligués als Busquets a derruir la barraca i a deixar de vendre pa.

El primer de març de 1789 s’escampà la notícia que a Barcelona havia esclatat un motí a causa de l’increment del preu del pa. A la tarda una gentada va reunir-se a la Plaça Major armada amb garrots, relles i armes de tall, reclamant que es tornés a permetre als Busquets la venda de pa. La manca de resposta de les autoritats municipals provocà l’assalt del forn de la vila i la destrucció de la pastera i el taulell. Així mateix els revoltats van anar a manifestar-se davant de les cases dels regidors que van haver d’escapar i Mimó va haver de disfressar-se. El motí va poder ser aturat gràcies a les exhortacions del caputxins, L’endemà es recolliren les armes dels veïns i es mantingueren a les tropes en estat d’alerta. Tanmateix, s’acordà expulsar al flequer barceloní, permetre l’entrada lliure de pa i autoritzar als Busquets i al forner Llorenç Pont a tornar a vendre’l. Les queixes s’estengueren a la carnisseria i s’arribà al compromís d’una nova subhasta de la concessió amb rebaixa de preus.

Malgrat això, els regidors blanquillos liderats per Mimó intentaren dominar la situació. Així expulsaren als set caputxins partidaris del poble i amb el suport de l’Audiència obligaren als Busquets a tancar la fleca sota amenaça de fortes multes. Finalment, els Busquets van guanyar la partida i va prevaldre l’autorització del Consejo Supremo de Castilla. De manera que els Busquets pogueren tornar a vendre pa i s’imposà una multa de 200 lliures als regidors si s’oposaven a la venda lliure de pa.

Els blanquillos, liderats per Mimó, ara anomenats el partit de l’ajuntament, denunciaren i actuaren com acusadors contra els responsables del motí: els flequers Busquets i Llorenç Pont, el traginer Damià Sanmiquel, el retorcedor Josep Llobet, l’oller Joan Amat i la seva esposa Antònia que van haver d’escapar per evitar la seva detenció. Finalment, la sentència, dictada a l’agost de 1791, declarava innocents a Busquets, Pont i Sanmiguel i culpables als altres, malgrat que només fossin condemnats a pagar les costes del procés.

A l’Antic Règim aquestes formes de protesta es consideraven reaccions normals per evacuar les tensions socials i no s’impedia la seva expressió, llevat que assolissin nivells excessius de violència com ara assassinats, saquejos o crema d’edificis.  Per això els amotinats de Sabadell s’adreçaren al magatzem municipal de blat i a la parròquia per tal que les autoritats fessin efectiu el dret tradicional del poble a la subsistència. Això comportava el proteccionisme i el control públic sobre el mercat alimentari que començaren a qüestionar-se amb les mesures desreguladores que iniciaren el liberalisme econòmic i el capitalisme.

L’impuls regeneracionista (1791-1795)

El motí del pa motivà que l’any següent (1790) la ciutat fos visitada per un delegat de la Real Audiencia, el senyor Gaspar Jover, acompanyat d’un notari, un agutzil i dos mossos d’esquadra. Aquest va destituir per mal govern quasi tots els regidors i especialment al notari Joan Mimó Turull que exercia de secretari. Ara bé va mantenir al batlle, Josep Valls, al regidor degà, Antoni Duran i al síndic personer Agustí Luís tots ells partidaris de Mimó. Ara bé, Mimó fou durament amonestat i amenaçat amb deu  anys de presidi si tornava a intervenir en els afers municipals.

Malgrat això, el malestar persistia i es va produí un motí a l’enterrament del lloctinent  de Mimó. La destitució del notari va assenyalar un canvi en el govern municipal que va donar el poder als reformistes. Al febrer de 1791 fou nomenat batlle Josep Salt i Amat i nous regidors, tots els amics de Bosch i Cardellach que fou designat secretari de la corporació.

Bosch va encarregar-se d’ordenar l’arxiu municipal i es lliurà a la tasca de recopilar tota la documentació, catalogar-la, transcriure documents i investigar sobre la història local. Uns materials que seran la base dels seus escrits i el confereixen el rang de primer historiador de Sabadell. A més va preocupar-se per redreçar l’ensenyament primari que estava en un estat de complert abandonament i va vetllar per la netedat en l’elecció dels síndics i diputats.

L’impuls reformista va anar diluint-se i a resultes d’això Bosch i Cardellach va presentar la seva dimissió al març de 1795, essent substituït pel seu rival Joan Mimó que va durar poc al càrrec i al principis de 1796 el càrrec de secretari fou ostentat per Francisco Altayó.

L’experiència reformista, recolzada per un sector de l’oligarquia local, acabà davant el temor que la creixent participació del sectors externs a l’oligarquia desestabilitzés el sistema i per l’onada reaccionària que va seguir a l’esclat de la Revolució Francesa.

No obstant això, aquest front antioligàrquic format per sectors reformistes de les classes dominants i populars està en l’origen de la Revolució Liberal a la ciutat. Així entre els membres del primer Ajuntament constitucional (1812) hi figuraran personatges i familiars d’aquest sector reformista, alguns d’ells relacionats amb el motí del pa.

La guerra contra la Convenció (1792-1798) i la Guerra del Francès (1808-1814) així com les transformacions en l’estructura econòmica acceleraren la crisi de l’Antic Règim i donarien pas a una nova etapa marcada pel liberalisme econòmic i el constitucionalisme.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens. Edicions Riutort, Sabadell, 1975.
GARCIA BALAÑÀ, Albert. La fabricació de la fàbrica: treball i política a la Catalunya cotonera. 1784-1884. Publicacions Abadia de Montserrat, 2004.
RENOM, Mercè. Conflictes socials i revolució a Sabadell, 1718-1823. Eumo Editorial, Vic 2009.

Comments are closed.