L’Assemblea Democràtica de Sabadell (1974)

A la dècada de 1970 sorgiren diverses iniciatives unitàries per aplegar a les forces de l’oposició democràtica al franquisme. Aquí esbossem com aquest procés unitari arribà a la ciutat.

El novembre de 1971 es va constituir l’Assemblea de Catalunya, l’organisme unitari que volia aglutinar a tota l’oposició democràtica al franquisme. Aquesta va ser culminació d’altres organitzacions com la Taula Rodona que va sorgir arran de la Caputxinada (1966) o la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques (1969). A la ciutat aquest impuls unitari va tenir la seva expressió en l’Assemblea Democràtica de Sabadell (ADS).

El primer precedent que serví de punt de contacte entre les forces de l’oposició democràtica local es produí al voltant de l’escola de formació sindical al carrer de les Tres Creus. Allí, des del 1971, impartiren classes Lluís Brunet (independent), Manuel Garriga (futur regidor socialista), Jesús Salvador (FOC), Álvaro García Trabanca (USO), Ginés Fernández (CC.OO i PSUC), o Antoni Farrés i Manuel Royes, futurs alcaldes de Sabadell i Terrassa per PSUC i PSC respectivament. L’èxit de l’escola va portar a que es traslladessin a les Escoles Pies. Aquesta escola, a banda de la seva tasca formativa, va ser el marc on es constituí el comitè local del PSUC del centre de Sabadell amb militants com Pere Ros, Tomàs Borras, Remi Bona, Isidre Creus, Pera Vila o Josep Maria Plans. Aquest és un fet molt significatiu ja que per primer cop ingressaven al partit comunista català persones que no eren de procedència obrera. A més, Lluís Brunet fou anomenat president de La Cooperativa Sabadellenca, al carrer del Sol, on ara hi és el Teatre del Sol, que es convertí en seu oficiós primer de l’Assemblea de Catalunya i posteriorment de l’ADS.

També 1971 es fundà la secció local d’Òmmium Cultural i va aparèixer la revista TS, en llengua catalana i editada per l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i Els Amics de les Arts de Terrassa. La publicació serà objecte de retirades clausures per les seves crítiques a la política cultural del règim i estava adreçada a les classes mitjanes progressistes a diferència de Can Oriach, dirigida a un públic obrer, més polititzada i més influent a la ciutat. Així mateix algunes escoles com Nostra Llar comencen a introduir el català a les aules.

L’Assemblea Ciutadana

El març de 1973 es constituí aquest organisme, sobretot impulsat pel PSUC, PTE i Bandera Roja (BR)  que va plantejar-se presentar-se a les eleccions municipals, que es celebraren el 13 de novembre del 1973, pel terç familiar com va fer l’oposició a d’altres poblacions com Terrassa i Barcelona. Fins i tot, es va pensar en presentar a Manuel Garriga i Hermenegild Matí i sufragar la campanya amb els fons d’Òmmium Cultural. Al final, es va desestimar aquesta iniciativa per l’oposició del PSUC.

A les reunions de l’Assemblea Ciutadana solien assistir unes 70 persones, la meitat independents i l’altre meitat militants de partits. Una composició que generà tensions internes derivades del caràcter de les intervencions dels militants de les formacions polítiques doncs no estava clar si intervenien a títol personal o com portaveus del seus partits. Una altra qüestió polèmica fou la intenció del PSUC de transformar-la en la delegació local de l’Assemblea de Catalunya i que va desfermar l’oposició de BR, que volien crear l’entitat Amics de la Ciutat. Les discrepàncies arribaren a tal extrem que els militants de BR abandonaren temporalment la comissió promotora.

Tanmateix, el PSUC va impulsar l’any següent la constitució de l’Assemblea Democràtica de Sabadell. A parer de l’historiador Andreu Castells, “malgrat les seves limitacions” l’Assemblea Ciutadana fou el precedent de l’organisme unitari de l’oposició antifranquista a la ciutat.

La caiguda de l’Assemblea de Catalunya

El 8 de setembre de 1974 la ciutat es va veure sacsejada per la detenció de 67 membres del plenari de l’Assemblea de Catalunya a les Escolàpies de Sabadell al carrer Sant Josep. Es tractava d’una reunió d’urgència, convocada a les 11 del matí, amb la finalitat d’establir relacions amb la Junta Democràtica de España, organisme unitari de l’oposició liderat pel PCE,  i que comptava amb l’autorització de la seva mare superiora, Soletat Puig Roses.

La brigada político-social va tenir coneixement previ de la trobada i així ho comunicar al llavors governador civil i cap provincial del Movimiento, Rodolfo Martín Villa, a fi que fes les gestions per tal de demanar l’autorització episcopal per entrar en un edifici de l’Església, segons constava al Concordat. Sense a penes temps de començar la reunió, la policia encerclà el col·legi i pràcticament tot el centre de la ciutat. Tanmateix, l’entrada de la policia es demorava per la negativa de l’Església per a concedir el permís. Mentrestant els efectius policials van anar augmentant fins i tot amb un helicòpter.

A la tensa espera les religioses s’oferiren a amagar a la zona de clausura, on no podia penetrar la policia, als militants amb més antecedents com el dirigent del PSUC, Josep Solé Barberà, Agustí de Semir, Ricard Lobo, Joan Cornudella i Jordi Carbonell. Alhora, la resta de reunits preparen una coartada per quan entressin les forces de seguretat. Els hi dirien que es tractava d’una trobada de cristians progressistes que no tenia res a veure amb l’Assemblea de Catalunya. Per a fer-ho més versemblant van escriure a la pissarra un ordre del dia fictici sota el títol Conferència sobre el document Ministeri Pasqual-Acció Lliberadora de la Conferència Episcopal Catalana.

Les gestions de Martín Villa davant el bisbe auxiliar Josep Maria Guix per obtenir el permís d’escorcoll foren infructuoses. Finalment, el governador civil decidí que no es tractava de un recinte eclesiàstic sinó d’una escola i que podien entrar a l’edifici. A les cinc de la tarda uns 50 policies, sense ordre judicial, penetraren a les Escolàpies i procediren a detenir a tots els reunits que repetiren la coartada abans esmentada. La policia preguntà pels dirigents, especialment per Solé Barberà, però fou inútil davant la negativa tant de les religioses com dels detinguts a confessar que tenien res a veure amb l’Assemblea de Catalunya. Segons Antoni Batista i Josep Playà, “en cap moment no va haver-hi violència en l’interrogatori, ni física ni verbal, potser perquè, (…) la Revolució dels Clavells portuguesa era molt pròxima, arribaren notícies de linxaments dels seus col·legues de la PIDE, i ells es començaren a cobrir la retirada am minses demostracions de democràcia”.

El 67 detinguts va ser posats a disposició del jutjat d’instrucció número 2 de Sabadell, on van declarar fins a les 21 hores. Entre ells cinc sabadellencs, hi havia Lluís Brunet, l’advocat Ramon Vallbé, Manel Pagès, Hermenegild MartíEmili Ferrer. El magistrat Guillermo Vidal Andreu els va posar en llibertat, tret dels 17 que tenien antecedents i que foren traslladats al Tribunal de Orden Público (TOP), entre ells quatre, Jordi Duch, Alexandre Mesa, Josep Maria Vidal Villa i Ferran Fullà foren multats amb 150.000 pessetes. Antoni Farrés evoca l’episodi a l’entrevista que va concedir-li a Xavier Domènech referint-se al jutge:

Don Guillermo Vidal, i que ara es diu Guillem Vidal i és el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya! Més d’una vegada n’hem parlat, d’aquest tema, perquè per ser just, dit així queda molt malament, però del jutges que hi havia era dels més progre. Alguna vegada se li havia demanat alguna col·laboració i l’havia fet. Tinc algun document assegurant que la policia, Governació –el governador-, li havia denegat la possibilitat de fer una conferència sobre la pena de mort, eh! És a dir,  que tenia un compromís. Ell em deia: ‘Home, és que jo també estava condicionat per les lleis. No podia deixar anar a tothom, perquè és clar, els que tenien antecedents, amb la llei a la mà..’ No es va portar malament, però no deixa de ser una paradoxa”.

L’articulació de l’oposició antifranquista a Sabadell va arribar el 27 d’octubre de 1974 amb la constitució al bosc de Togores de l’Assemblea Democràtica de Sabadell. La policia estava avisada de la iniciativa i va donar ordres de vigilar les parròquies i esglésies de la ciutat per tal d’impedir-la; per això es va fer al bosc amb el pretext d’anar buscar bolets. A la reunió hi participaren 307 persones, així com periodistes dels mitjans de comunicació nacionals i estrangers. A la seva declaració programàtica es pot llegir:

L’Assemblea Democràtica de Sabadell intenta ser un òrgan unitari de masses, que faciliti la convergència dels partits polítics, moviments de masses, organitzacions i grups de caràcter democràtic, grups professionals, moviments de barris, institucions culturals i tota mena d’entitats, de nuclis i de persones rellevants, susceptibles de recolzar des del seu camp d’acció, amb formes i mètodes propis, els punts programàtics de l’Assemblea (…)”.

Els punts principals que planteja l’Assemblea són: “la unitat d’acció de totes les forces democràtiques. La solidaritat en la lluita en favor dels represaliats. I finalment l’acabament de la repressió i la consecució de l’amnistia (…)”.

I els seu objectius són literalment els següents:

  • “La ruptura democràtica passa per una línia d’acció de masses. La dictadura no acabarà per si mateixa. Al contrari; sense l’acció de masses progressivament enfortida per mitjà d’una unitat política rotundament expressada i secundada, no serà possible la ruptura democràtica. Enfortir aquest procés vol dir per a l’Assemblea fer costat a les iniciatives que tendeixen a la generalització constant de la lluita que, pel seu caràcter, se situen dins del marc dels objectius unitaris”.
  • “Impulsar especialment tots els aspectes de la lluita solidària”.
  • “Impulsar iniciatives de lluita pròpies, capaces de trobar un ampli ressò en la nostra ciutat, per exemple: en aquests moments, la Gran Via, Residència Albada, Hospital Comarcal, augment del cost de la vida, repressió i violència, problema escolar, etc.”

La declaració anava signada per Front Nacional de Catalunya, PSUC, JCC, PCE (i), PTE, Jove Guardia Roja, Grup de no Alineats, OCE-BR, MSC, MCE, Coordinadora Local de CC.OO, CC.OO del Metall, Tèxtil, Construcció, Bancs i Caixes d’Estalvi, Moviment d’Ensenyants, Comitè de Solidaritat de Sabadell, Comissions d’Estudiants Universitaris, Comissions d’Estudiants de Batxillerat i Escola Industrial, ADS Sud, Grup de Cristians, Associacions de Veïns, Grup de Comerciants i Empresaris, Grups pro Assemblea de les entitats artístiques, científiques, esportives i d’esplai de Sabadell, professionals demòcrates. Posteriorment s’anirien afegint altres partits polítics i entitats cíviques per abastar pràcticament tot el ventall de l’oposició democràtica sabadellenca.

L’ADS s’organitzà en un secretariat que convocava els plenaris o les reunions generals i estava format per militants del PSUC, PTE, PCE(i), JCC, FNC, Independents de Torre-romeu, no alineats, un capellà, un cristià i una entitat cultural. Manuel Pagès (PSUC) fou elegit president i secretari Feliu Crespí (PTE). Es formaren nou comissions de treball: qüestió nacional, ensenyament, urbanisme, sanitat, propaganda, finances, relacions exteriors, joventut i reestructuració tèxtil.

A finals de 1974 l’ADS va donar suport a la campanya per l’amnistia i va difondre els punts de l’Assemblea de Catalunya. Així mateix va portar al ple municipal temes de gran actualitat amb l’aval de les entitats com ara l’amnistia, sanitat, Gran Via, detencions…També aprofità el Congrés de Cultura Catalana per plantejar diverses alternatives sectorials.

L’ADS va donar suport als múltiples conflictes laborals i socials d’aquells anys com ara el de la Residència Albada, Roca o la Caixa d’Estalvis, així com les mobilitzacions estudiantils i que confluiran al Vaga General Política de febrer de 1976. L’ADS es va presentar públicament en un acte massiu a La Faràndula el 24 de juny de 1976 on parlaren dos representants per cada un dels partits i grups representats a l’Assemblea de Catalunya. Ho recorda de nou Antoni Farrés:

Una persona que té certa participació activa a l’Assemblea, per exemple, és Xavier Bigatà, i per tant Convergència ja hi és. Quan es fa la presentació a La Faràndula hi ha gent del PSUC, dels socialistes, de Convergència, em sembla recordar que del Front Nacional de Catalunya, i no hi havia Esquerra que jo recordi (…) Cada partit tenia la seva activitat, el que passa és que una de les activitats de tots els partits era impulsar l’Assemblea de Catalunya i sumar-se a les convocatòries de mobilització, a les campanyes de ‘Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia’ que cada partit s’havia fet seves (…) Hi havia reunions a La Cooperativa, que feien les funcions de comissió de coordinació, d’opinió i d’impulsar alguns actes”.

A l’igual que l’Assemblea de Catalunya, l’ADS va desaparèixer quan l’oposició abandonà la ruta de la ruptura democràtica i apostà per la reforma pactada amb el govern d’Adolfo Suárez.

Bibliografia

COLOMER, Josep Maria. L’Assemblea de Catalunya. Ed. Avanç, Barcelona, 1976.
BATISTA, A. i PLAYÀ MASET, J. La gran conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya, Ed. Empúries, Barcelona, 1991.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Edicions Riutort, Sabadell, 1983.
DOMÈNECH SAMPERE, Xavier. Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002.
DOMÈNECH, X. i SERRANO, J. Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament. Angle Editorial, Barcelona, 2015.

Foto portada: constitució de l’ADS al bosc de Togores.

Comments are closed.