Interior del taller metal·lúrgic de Ferran Casablancas SA, on es construïa maquinària per a fil·latura. Autor: F. Casañas /AHS

L’impacte de la Primera Guerra Mundial (1914-1918)

Aquest mes de novembre es compleixen 98 anys de la fi de la Primera Guerra Mundial. Repassem els efectes que va tenir sobre la indústria de la ciutat i les passions polítiques que aixecà el conflicte bèl·lic.

La indústria llanera sabadellenca havia patit una forta crisi a començament del segle XX, en el context d’una situació depressiva general de l’economia espanyola. Fins al 1910 no hi va haver senyals de creixement en la indústria local de la superació del llarg període d’estacament que havia caracteritzat la primera dècada d’aquest segle, en part degut a la caiguda de les exportacions a les colònies perdudes de Cuba i Filipines, a una successió de males collites i a la inestabilitat política i social.

Entre 1910 i 1913 augmentà un 10 per cent la maquinaria instal·lada, un 24 per cent el nombre d’obrers ocupats i un 37 per cent la producció de filats. Unes dades que mostren el creixement de l’aparell productiu i la intensificació del seu ús. D’altra banda, en aquest escenari expansiu, es revisaren a l’alça els salarials, pràcticament no modificats des de feia una dècada,  es va establir la setmana anglesa amb l’acabament de la feina el dissabte al migdia i es reduí l’horari laboral, primer a 62 i després a 60 hores setmanals. Al iniciar-se l’any 1914, sobre una població activa de 11.303 treballadors, la indústria llanera ocupava a 5.156 homes, 2.750 dones i 456 infants. El telers mecànics ascendien a 2.645.

En aquest període, els industrials sabadellencs eren ferms defensors del proteccionisme. Abans de l’esclat de la conflagració, l’aparell productiu havia augmentat, però s’havia modernitzat poc, llevat del procés de substitució de l’energia de vapor i gas per l’electricitat.  Tot això havia afavorit que els articles llaners locals penetressin cada cop més en el mercat espanyol, mentre que la seva capacitat exportadora era gairebé insignificant.

Això va canviar de manera sobtada entre 1914 i 1920 amb la Primera Guerra Mundial. Segons les dades recollides per Esteve Deu de quatre grans empreses sabadellenques (Sallarès Deu, Garriga Hermanos, Manuel Corominas i Francisco Llonch y Hermanos), el 1913 les exportacions només aportaven un 2,5 per cent de la seva facturació, mentre que entre 1914 i 1918 van situar-se en el 22,1 per cent. A l’esclatar la guerra es produí un primer moviment de pànic. El 27 de juny de 1914 va tancar la Borsa de Barcelona, la banca restringí els crèdits i es generà un moviment especulatiu d’acaparament de matèries primeres. Ara bé, aquesta por va transformar-se ràpidament en una enorme activitat econòmica. Així, la revista barcelonina Economía y Finanzas, evocava a l’abril del 1919.

Una vez hubo pasado el primer momento de pánico y caos que casi vino a dar al traste con nuestro comercio exterior, bajando las cotizaciones de nuestras bolsas al compás de las de París y Londres, las naciones europeas se lanzaron a proveerse de cuantos productos, tanto agrícolas como industriales, podían ofrecerles nuestros mercados”.

El darrer trimestre de 1914 es verificà una gran demanda de productes tèxtils. En primer terme dels països directament implicats en la guerra, precisament les principals potències llaneres europees com França, Bèlgica o Alemanya. La caiguda de la capacitat productiva d’aquests països va deixar pràcticament desproveïts els seus mercats interiors i va fer desaparèixer quasi totalment la seva capacitat exportadora. Així els països neutrals, com  Espanya, supliren aquestes carències. Les fàbriques de Sabadell reberen llavors nombroses comandes. La majoria de les exportacions dels primers anys anaren cap a França i cap a Itàlia per equipar els exèrcits.

Esteve Deu distingeix dues etapes dins el període 1914-1919.

  • En els primers anys la producció de mantes i gèneres per a uniformes militars va tenir un paper essencial. L’any 1916 dues terceres parts dels teixits exportats eren mantes.
  • A partir del 1917, els gèneres militars passaren a ocupar un lloc secundari i la producció s’enfocà cap el consum de la població civil. També augmentaren les exportacions vers a Llatinoamèrica, principalment Argentina, que es proveïen dels països bel·ligerants.

Passats els primers moments de desconcert, no van desapareixer del tot les dificultats. Cada vegada fou més difícil la importació de llanes de qualitat, de primeres matèries per a les indústries d’acabats i tints i de carbó. Aquesta dificultat provocà una contínua elevació d’alguns costos productius que no sempre van poder repercutir-se sobre el preu final dels articles acabats. D’altra banda, es generà un procés d’acaparament i especulació de preus que, a partir del 1918, va fer disparar alguns costos de manera espectacular. A més, per optimitzar els beneficis i en un context de matèries primeres escasses i cares, s’empraren materials de baixa qualitat la qual cosa passà factura quan acabà la guerra. Segons Andreu Castells, fins i tot algunes partides de mantes es saturaren de sal per que pesessin més, provocant que no escalfessin adequadament al retenir l’humitat.

Orgia de beneficis

A les seves memòries, Pedro Gual Villalbí, catedràtic de política econòmica i legislació duanera, membre honorari del Gremi de Fabricants de Sabadell,  fundador de la Unión Textil Exportadora de Sabadell i ministre sense cartera de Franco entre 1957 i 1965, proporciona un valuós testimoni de l’ambient empresarial d’aquells anys:

Llovían los pedidos muy superiores a nuestra capacidad productora, y, a causa de los impedimentos a los que se sometía a los compradores para poder entregarles los pedidos, éstos se avenían a todas las condiciones, ofrecían espontáneamente mejores precios, a fin de que se les sirviese, y los precios emprendieron de seguida una carrera ascensional desenfrenada. Fue una época fantástica, un sueño portentoso en que todos los negocios fueron prósperos y fáciles, y en que hubo una verdadera orgía de beneficios (…) Acostumbrados a la fabricación individualista y reducida de los años anteriores nos asustaba escuchar la cifra de cantidades en mantas y tejidos para uniformes y recelábamos de poder cumplir el pacto (…) No faltaron hombres audaces y confiados que se arriesgaron a todo y supieron vencer todas las dificultades (…) Se puso en movimiento toda la maquinaria de que disponíamos, se resucitó el antiguo telar de mano, que se había arrinconado (…) De esta manera la producción adquirió proporciones desmesuradas, se cumplieron todos los compromisos y se dio a conocer a todo el mundo nuestra existencia e importancia industrial”.

En els primers anys de guerra es necessitava servir amb urgència les comandes que obligaren a posar en funcionament manera intensiva tot l’aparell productiu i es crearen noves empreses. Després, la producció va entrar en una fase de més normalitat. Això va provocar, en moltes empreses, la reducció de la gamma d’articles, substituïda per la producció en sèrie de mantes i gèneres militars. Els preus dels teixits augmentaren considerablement a causa de la contracció de l’oferta i pel fet que els ministeris de Defensa i els proveïdors dels exèrcits estaven disposats a pagar qualsevol preu.

Tot plegat generà un important augment dels beneficis empresarials, sobretot en aquelles empreses que tenien la capacitat d’acaparar matèries primeres. Les vendes de teixits a l’estranger, que el 1913 es situaren entorn als 300.000 quilos, van superar  entre 1915 i 1919 cada any els sis milions de quilos, amb uns màxims de 12,2 i 19,5 milions el 1915 i 1916, respectivament. Les exportacions de filats superaren el milió de quilos en els anys de la guerra; en canvi, el 1913 no arribaven als 50.000 quilos. La Cambra de Comerç de Sabadell va estimar que en aquest període les exportacions representaren més d’un 40 per cent del total de les vendes, quan mai abans havien assolit ni una desena part.

Magatzem de llanes i paques de llanes pentinades, posiblement a SA Cuadras y Prim (1920). Autor: Francesc Casañas/AHS
Magatzem de llanes i paques de llanes pentinades, posiblement a SA Cuadras y Prim (1920). Autor: Francesc Casañas/AHS

Segons les dades recollides per Esteve Deu, tres empreses com SA Marcet, SA Sucesora de Cuadras y Prim i Manuel Corominas van sumar beneficis d’un 92,7 per cent entre 1913 i 1918. Un altre indicador significatiu són els guanys del Banc de Sabadell. Entre 1913 i 1918, amb un mateix capital, els beneficis van augmentar de forma més accelerada fins el 1916 i més moderada a partir del 1917. El 1919 ja disminueixen els guanys en relació amb l’any anterior. El 1920 es tornen a incrementar i el 1921 es produí una important disminució dels beneficis malgrat l’ampliació de capital d’aquell any.

Ara bé, aquests beneficis no es dedicaren a modernitzar l’aparell productiu per poder consolidar els nous mercats quan es retornés a una situació de normalitat i els països bel·ligerants recuperessin la seva capacitat productiva. Encara que es procedí al canvi energètic, la maquinaria que s’adquirí era molt semblant a la que ja funcionava. Una part important dels beneficis es destinaren al consum sumptuari com mansions, automòbils, joies o compra de terrenys. De fet, en aquest període es construïren alguns dels mausoleus més espectaculars del Cementiri Municipal. També, una part del guanys anaren cap operacions d’especulació en moneda estrangera que resultaren ruïnoses quan moltes d’aquestes divises es devaluaren.

Mercat interior i condicions laborals

La gran demanda exportadora va generar una caiguda de les vendes al mercat interior motivada pel fort increment dels preus que va reduir el poder adquisitiu dels consumidors. Així, moltes empreses sabadellenques no donaven l’abast per cobrir l’allau de comandes a l’estranger i abandonaren els seus clients habituals de la resta d’Espanya.

La guerra va provocar una gran inflació dels preus com succeí amb matèries primeres com ara el carbó, la llana o els productes químics. També per l’increment del diner en circulació. Els salaris nominals van créixer, però no el seu valor real. Així mentre el cost de la vida va pujar un 90 per cent entre 1913 i 1919, el sous només van fer-ho en un 54,5 per cent. A més d’aquesta pèrdua de capacitat adquisitiva, s’intensificaren els ritmes de treball i s’allargà la jornada laboral amb moltes hores extraordinàries. Així no resulta estrany que s’incrementaren els accidents de treball. Així mateix es produí una curiosa corrent immigratòria, mentre arribaren de zones rurals treballadors desqualificats, una part dels obrers especialitzats emigraren a França cercant millors salaris. Un conjunt de circumstàncies que estan  en l’arrel de la Vaga General Revolucionària del 1917.

La ressaca

A partir de 1917 els marges de beneficis van començar a minvar i s’esvaïren el 1921 quan esclatà la crisi. L’activitat industrial va disminuir notablement, les taxes d’atur creixeren de manera espectacular i es perderen els mercats exterior tant europeus com sud-americans. Algunes empreses van utilitzar els beneficis dels primers anys per superar les dificultats financeres dels anys següents. Altres van haver de tancar en els primers moments de crisi. Les més importants, que havien acumulat estocs de primeres matèries, van poder resistir l’increment dels costos productius, però també patiren una severa reducció dels seus beneficis l’any 1921.

Els empresaris optaren per demanar al govern el retorn a les polítiques proteccionistes per conservar el mercat interior. De fet, l’aranzel del 1921 va ser un dels més elevats d’Europa. De manera que, a partir d’aquesta data, el mercat espanyol tornà a ser l’únic destí del tèxtil llaner sabadellenc en una proporció encara més elevada que abans de la guerra. Així es va perdre un gran oportunitat per conservar, encara que fos parcialment, la demanda externa.

Durant la dècada de 1920 el volum de la producció es va mantenir estancat a nivells semblants als anteriors a la guerra. No fou fins al final de la dècada que es detectà un important increment de la producció derivat de l’increment de l’ocupació, la pujada dels salaris i una disminució dels preus dels teixits que es mantindrà fins el 1934.

Germanòfils contra aliadòfils

Com a la resta d’Espanya la guerra va aixecar passions. En termes generals, els sectors més reaccionaris de la burgesia recolzaren als alemanys. El seu portaveu fou la Revista de Sabadell, dirigida per Manuel Ribot i Serra. Fins i tot, en el cas de fabricants que s’havien enriquit venen als aliats. Entre els més ardents germanòfils trobem a Enric Serradell, carlí i membre de l’Acadèmia Catòlica, que posteriorment seria un destacat membre dels sindicats grocs a l’època del pistolerisme i un dels homes forts a la dictadura de Primo de Rivera.  En aquells moments era membre actiu de la Deutsche Warte revista que defensava els interessos alemanys a Espanya i Portugal. A la seu de la Agrupación Carlista tenia una oficina on venia aquesta publicació i efigies del mariscal Hindenburg.

Inauguració de la placa del carrer Bèlgica en substitució del carrer Jardí el novembre de 1918. Autor: Francesc Casañas/AHS
Inauguració de la placa del carrer Bèlgica en substitució del carrer Jardí el novembre de 1918. Autor: Francesc Casañas/AHS

La causa dels aliats va ser defensada pels republicans radicals de la Fraternitat Republicana Radical i els federals del Círcol Republicà Federal (CRF). Amb motiu del signatura de l’armistici, l’11 de novembre de 1918, onejaren a les seves seus les banderes dels aliats. A més, el vestíbul del CRF, al carrer Jardí, es decorà amb grans retrats del president nord-americà Wilson, el primer ministre britànic, Lloyd George, del president francès Clemenceau i del mariscal Foch. Així mateix penjaren al balcó una gran bandera dels Estats Units.

El ple municipal del 14 de novembre, a proposta de la majora republicana, va aprovar una moció per donar el nom d’11 de novembre al carrer Nou de Jonqueres (actual avinguda 11 de setembre, a la Creu Alta). Així mateix anomenar Rambla de Bèlgica a la Rambla, que posteriorment es canviarà pel carrer Jardí, en homenatge a la resistència d’aquest país contra el militarisme prussià.

Dibuix de Feliu Elias, Apa, titulat Misoginia, publicat a la revista Iberia 24 abril 1915.
Dibuix de Feliu Elias, Apa, titulat Misoginia, publicat a la revista Iberia 24 abril 1915.

També s’acordà trametre un telegrama de felicitació al mariscal Foch i al president Wilson. Finalment, traslladar al govern espanyol que donés satisfacció a les aspiracions de totes les nacionalitats espanyoles concedint l’autonomia Catalunya. Aquella mateixa nit quatre individus despenjaren i cremaren la bandera dels Estats Units del balcó del CRF i s’acusà a Serradell i als carlins d’aquesta acció. L’endemà es va penjar altre cop la bandera proporcionada pel consultat nord-americà a Barcelona. Aquesta fou novament arrancada i cremada el 20 de novembre. Al dia següent es celebrà una turmentosa sessió a l’Ajuntament on s’aprovà posar durant 15 dies la bandera nord-americana al balcó del Consistori, flanquejada per les banderes espanyola i catalana. A més, es demanà la dimissió de l’alcalde, Joan Vidal Gambús, de simpaties germanòfiles, per la seva inactivitat en investigar els autors d’aquests fets. El 2 de desembre es va col·locar la bandera dels Estats Units i l’endemà, sota pressió dels republicans, va dimitir l’alcalde Vidal.

El pintor i caricaturista sabadellenc Feliu Elias, Apa, va haver d’exiliar-se a París condemnat per les seves vinyetes contra el militarisme alemany. Allí va col·laborar amb diverses publicacions com la revisa Iberia. Per la seva tasca va ser distingit, el 1919 pel govern francès amb la medalla de la Légion d’Honneur.

Per la seva banda, els anarquistes des del començament de la guerra editaren el periòdic Regeneración, dirigit per Eusebi C. Cardó. Aquesta publicació defensà l’antibel·licisme i la neutralitat sense definir-se a favor de cap dels bàndols en guerra.

Bibliografia

BENAUL, Josep Maria (director). El Gremi de Fabricants de Sabadell (1559-2009). Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978.
DEU i BAIGUAL, Esteve. Els beneficis industrials durant la Primera Guerra Mundial: el cas de la indústria llanera de Sabadell, Recerques, nº 20, 1988.
GUAL VILLALBÍ, Pedro. Memorias de un industrial de nuestro tiempo, SGPSA, Barcelona, 1922.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.

Foto portada: interior del taller metal·lúrgic de Ferran Casablancas SA, on es construïa maquinària per a fil·latura. Autor: F. Casañas /AHS.

Comments are closed.