Resseguim de manera panoràmica els alcaldes de Sabadell des del 1900. El rècord en la permanència en el càrrec, 20 anys, l’ostenten Antoni Farrés i Josep Mª Marcet, diferenciats per pocs mesos en favor de Farrés. Els dos van seguits per Manuel Bustos, amb gairebé 13 anys a l’alcaldia, Josep Burrull amb 11, Esteve Ma Relat amb gairebé set en dues etapes, i Antoni Llonch amb cinc. No tots van passar per les urnes.
Al tombant del segle XIX, com a la resta de Catalunya, la situació política estava determinada per la pugna entre les esquerres (republicana, laica, federalista i progressista) i les dretes que s’havien reconstituït a partir de la fundació de la Lliga Regionalista (1901) (monàrquica, catòlica, nacionalista i conservadora). A Sabadell, aquesta polaritat es materialitzava físicament en el Círcol Republicà Federal i el seu gran local, la Catedral Republicana del Vallès, inaugurada al 1888, i l’Acadèmica Catòlica, fundada al 1870 per Fèlix Sardà i Salvany. L’Obrera al carrer de l’Estrella, construïda al 1884 era la seu del potent moviment obrer sabadellenc amb múltiples lligams i connexions amb els federals.
A la Restauració borbònica (1875-1931) les eleccions municipals se celebraven cada dos anys per sufragi universal masculí. L’alcalde no era elegit entre els regidors, sinó designat pel governador civil que tenia la facultat de destituir-lo. Fins a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1931), els alcaldes de Sabadell romangueren poc temps en el càrrec, alguns només durant uns mesos. Entre 1900 i 1923 desfilaren més d’una vintena d’alcaldes. Un dels qui va aguantar més fou Pere Pascual Salichs de la Lliga que ho fou entre desembre de 1918 i abril de 1922.
La dictadura de Primo de Rivero dissolgué els ajuntaments constitucionals i nomenà alcalde de Sabadell al metge monàrquic Esteve Maria Relat Corominas, qui ostentà el càrrec de l’1 d’octubre de 1923 al 7 de febrer de 1930. A aquests gairebé set anys de mandat, s’haurien d’afegir els nou mesos que ho va ser al 1939 a la dictadura de Franco. Fins a la proclamació de la Segona República el 14 d’abril de 1931, l’anomenada dictablanda, l’alcaldia fou ocupada breument per l’alcalde monàrquic Joan Marí Corominas i que també ho seria efímerament el 1939 i el lligaire Joan Farreras Grané.
Als anys de la Segona República fins a la Guerra Civil, l’alcaldia fou ocupada per dos republicans federals, Salvador Ribé García i Magí Marcé Segarra, que foren elegits democràticament en les eleccions municipals d’abril de 1931 i gener de 1934, respectivament. Ribé va ser alcalde entre el 14 d’abril de 1931 i el 2 de febrer de 1934.
Marcé va protagonitzar una alcaldia molt accidentada i amb pocs temps de mandat efectiu. Quan portava sis mesos al càrrec, fou destituït arran de la insurrecció del 6 d’octubre de 1934, i substituït per designació de l’autoritat militar pel republicà radical i fabricant de licors, Josep Germà Homet, que ostentà el càrrec fins al 16 de febrer de 1936 i va ser assassinat a Can Pagès l’agost del mateix any. La victòria del Frente Popular menà a la reposició dels ajuntaments democràtics i de l’alcalde Marcé. Tanmateix, l’operació que desplegà contra ell Josep Moix Regàs, líder de la poderosa Federació Local de Sindicats (FLS), l’obligarà a dimitir l’1 de juny de 1936. Fou substituït pel republicà federal Joan Miralles Orrit, que només estaria poc més d’un parell de mesos a l’alcaldia (més info: ‘Marcé vs Moix‘).
La revolució social que esclatà amb el cop d’Estat del general Francisco Franco, el 18 de juliol de 1936, comportà la dissolució de l’ajuntament democràtic, substituït pel Comitè Local de Defensa, presidit per Josep Moix -fundador del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) d’obediència estalinista- en funcions d’alcalde. Moix ostentà el càrrec fins el 26 d’agost de 1938, que abandonà al ser nomenat ministre de Treball de la República. Va ser substituït fins a l’entrada de les tropes franquistes, al gener de 1939, per Manuel Farràs Baró, persona de la seva confiança de Moix i militant del PSUC i darrer alcalde republicà de Sabadell.
20 anys a l’alcaldia de Marcet
Atenent-nos al criteri de major permanència en el càrrec, el segle XX ha estat dominat per l’acusada personalitat de dos alcaldes. Josep Maria Marcet Coll i Antoni Farrés Sabater, cadascú dels quals amb vint anys a l’alcaldia. El primer entre 1940 i 1960; el segon, entre 1979 i 1999. Amb una diferència essencial: Marcet mai va passar per les urnes i Farrés va guanyar cinc eleccions municipals, quatre d’elles per majoria absoluta.
Malgrat les radicals diferències polítiques i ideològiques -un falangista i l’altre comunista- ambdós provenien del mateix reduït cercle de les famílies de l’alta burgesia sabadellenca. Marcet inicià la seva carrera política a l’ombra del seu pare, com dirigent de la Unión Patriótica, el partit únic de la dictadura primoriverista, i regidor de l’Ajuntament de Sabadell amb l’alcalde Relat. A l’esclatar la guerra va passar-se al bàndol franquista, on combaté amb grau d’oficial i ingressà en la Falange. A Sabadell, als primers mesos de la postguerra, assistí a un període de lluites pel poder entre les diverses faccions del bàndol guanyador. Relat tornà a ser alcalde, entre el 4 de febrer i el 20 d’octubre de 1939, quan va dimitir víctima d’una operació contra ell liderada per falangistes i excombatents.
L’arribada a l’alcaldia de Marcet significà l’estabilització política del règim i encetà la represa econòmica de la ciutat. Marcet exercí el càrrec amb un estil autoritari, personalista i paternalista amb iniciatives com el Plan Marcet de Viviendas per acabar amb els coves i les infrahabitatges, la construcció de la Faràndula o per iniciativa de la seva dona la construcció de la clínica infantil del Neñ Jesús a Ca n’Oriac. Tant és així que quan hi havia problemes grossos, no dubtava en saltar-se els conductes reglamentaris, agafar la seva avioneta i pilotar fins a Madrid per entrevistar-se amb el Caudillo. Al final del seu mandat va intentar deixar l’alcaldia i culminar la seva carrera política sent ministre. Tanmateix, el memoràndum que va lliurar personalment al Generalísimo l’any 1957 no va agradar en els cercles de poder de la dictadura. En aquest document, criticava la política errònia del règim amb Catalunya i plantejava una sèrie de mesures en matèria d’economia, energia, infraestructures, transports, alimentació, fiscalitat, comerç exterior, habitatge, salaris, seguretat social, banca, educació, ordre públic…Fins i tot en el futbol, on denunciava el greuge comparatiu al Barça.
A les seves memòries apunta com causa immediata de la seva destitució l’anomenat Plan Marcet, que cercava abaratir el preu dels queviures a través de la liberalització de la compra als proveïdors dels mercats municipals. Això va provocar l’oposició dels majoristes del Born de Barcelona que monopolitzaven la distribució.
Sens dubte, Marcet fou un polític que deixà una fonda empremta a la ciutat. A la restauració de la democràcia, fou l’únic dirigent franquista que conservà el seu nom a la cèntrica plaça i en una escola de Can Puiggener. La seva eliminació del nomenclàtor va provocar una polèmica on historiadors com Josep Maria Benaul criticaren aquesta decisió de l’alcalde d’ERC, Juli Fernàndez Olivares.
Marcet, falangista, fou substituït pel fabricant catòlic Antoni Llonch Gambús, en un moment d’ascens dels tecnòcrates de l’Opus Dei, de la mà d’almirall Carrero Blanco i el superministre català Laureano López Rodó. Llonch era catòlic practicant, membre d’Acció Catòlica i de l’influent Asociación Catòlica de Dirigentes que aplegava empresaris cristians amb consciència social com Antoni Forrellad o Jesús Farrés, pare del qui seria alcalde de Sabadell. Llonch ostentà l’alcaldia durant cinc anys, entre el 29 d’abril de 1960 i 8 de gener de 1965 quan presentà la seva dimissió al·legant problemes de salut i dificultats empresarials. Al seu mandat va donar entrada al Consistori a dirigents catòlics de la ciutat. Entre ells el seu amic el doctor Joan Argemí Fontanet, prominent membre l’Obra a Sabadell, que fou entre 1958 i 1964, regidor de Cultura i encarregat de la construcció d’escoles públiques als barris de Ca n’Oriac, Can Puiggener i Merinals. Com alcalde va haver d’entomar les riuades i la gran nevada, així com les dues visites de Franco a la ciutat. La vaga d’autobusos de 1964, muntada per organitzacions catòliques progressistes, afeblí notablement la seva autoritat davant el nucli dur dels falangistes comandats per l’empresari paperer Josep Burrull Bonastre, format al Frente de Juventudes, regidor des de 1954, segon tinent d’alcalde amb Marcet des de 1958 i líder del Club San Fernando on s’aplegaven els falangistes. La seva designació a l’alcaldia fou la culminació de la seva carrera política. Entre 1967 al 1976 va ser diputat provincial i el 1971 accedí a la vicepresidència de la Diputació de Barcelona on va estrènyer relacions amb Joan Antoni Samaranch.
Burrull, que ostentà l’alcaldia durant 11 anys, encarnà l’arrogància del poder. Partidari de la mà dura contra l’oposició i del ordeno y mando, no va tenir la capacitat política d’entomar el període de grans mobilitzacions contra la dictadura que s’encetà a la dècada de 1970. Va haver de dimitir forçat per la Vaga General Política el 28 de febrer de 1976. Formalment, Burull no renuncià a l’alcaldia, sinó que demanava excedències cada 15 dies. Fins a les eleccions municipals de 1979, exercí com alcalde accidental Ricardo Royo Solé, fabricant tèxtil vinculat al Gremi de Fabricants i que havia estat primer tinent d’alcalde de Burrull.
Les dues dècades d’Antoni Farrés
Antoni Farrés, d’una família de la burgesia sabadellenca, milità des de ben jove en l’oposició franquista d’esquerres. Primer al FOC, des de 1965 al PSUC i al sindicat CC.OO on destacà com advocat laboralista al conflicte de la Residència Albada o en la defensa dels detinguts a la Vaga General Política. A les municipals democràtiques de 1979, obtingué una gran victòria amb 13 regidors, a només una la majoria absoluta que aconseguí amb un govern de coalició amb els sis edils del PSC. Les circumstàncies polítiques que envoltaren les municipals de 1983, on assolí la primera de les seves majories absolutes, l’avalaren com alcalde més enllà de les sigles del seu partit. En efecte, al gener de 1981 s’havia produït la implosió del PSUC que menaria a la seva davallada electoral i la consolidació del PSC com força hegemònica de l’esquerra catalana. Malgrat haver-se quedat pràcticament sense partit, aconseguí la majoria absoluta en totes les municipals a les que es presentà. La comparació entre els resultats entre ICV als comicis locals i a la resta de convocatòries electorals demostrà que Antoni Farrés era el factor decisiu de les victòries de la formació ecosocialista. Això li va permetre una gairebé completa llibertat d’acció a l’alcaldia i enverinà les seves relacions amb Rafael Ribó, aleshores líder d’ICV, especialment quan va ser diputat al Parlament.
Unes circumstàncies que contribueixen a explicar les raons per les quals Antoni Farrés no projectà una operació successòria coherent, cosa que facilità extraordinàriament l’ajustada victòria de Manuel Bustos Garrido del PSC a les municipals de 1999, les darreres del segle XX que empatà a 10 regidors a la candidatura d’Entesa per Sabadell, liderada per Maria Dolors Calvet i que aplegava a totes les forces a l’esquerra dels socialistes.
En qualsevol cas, com, amb matisos. en el cas de Marcet, al voltant de la figura d’Antoni Farrés s’ha construït el relat simbòlic del bon alcalde, de ser el millor batlle que ha tingut la ciutat. És a dir, aquell que posa els interessos de la ciutat per a sobre dels interessos del seu partit, fonament del més pur sabadellenquisme.
Quatre alcaldes i una alcaldessa al segle XXI
Bustos va estar 13 anys al front de l’alcaldia des de juny de 1999 fins al 5 de març de 2013 quan va haver de dimitir obligat per les revelacions del cas Mercuri. Provinent de la classe treballadora i de llengua materna castellana, va trencar un cert tabú en la mesura que l’alcaldia semblava reservada, més enllà de l’adscripció partidista, a fills de la burgesia de parla catalana com Marcet i Farrés. Sense majoria absoluta, va formar al seu primer mandat un govern municipal de coalició amb CiU i ERC, al qual s’afegí posteriorment Paco Fernàndez d’ICV.
Al 2003, assolí la seva única majoria absoluta amb 15 regidors, entre ells el seu germà Paco Bustos, però repetí la gran coalició amb els mateixos partits en la que només restaven a l’oposició dos regidors d’Entesa i 2 del PP. El cas Bemba i la crisi de la pegatina, Estil Bustos, no gràcies, menaren a la sortida dels socis i la formació de governs en solitari que mantindria fins al final dels seus mandats. L’alcaldia de Bustos es caracteritzà per les formes autoritàries, el nepotisme, el clientelisme, l’adulació al líder, el ferri control dels mitjans de comunicació i les pràctiques suposadament irregulars en l’adjudicació de contractes públics que conduïren a la intervenció de la justícia i el seu ingrés a presó una dècada després d’iniciat el procediment judicial.
Bustos fou substituït per Juan Carlos Sánchez Salinas que ostentà el càrrec durant un parell d’anys, fins a les municipals de 2015, d’una manera semblant a la de Royo respecte a Marcet. És a dir, esperar que arribessin les eleccions. En aquelles municipals es verificà la forta caiguda del PSC que passà de 13 a 5 regidors i cedí l’alcaldia a un govern quatripartit amb dues formacions independentistes i dues a l’esquerra del PSC. Un mandat que, a més de gestionar el postbustisme, va coincidir amb els moments àlgids del procés sobiranista com l’1 d’octubre de 2017, l’aplicació del 155 i l’empresonament o fugida dels líders independentistes. En aquest mandat, Juli Fernàndez d’ERC fins al 25 de juliol de 2017 i Maties Serracant Camps de la Crida per Sabadell, hereva de l’Entesa, fins al juny de 2019 es repartiren l’alcaldia, enmig de fortes tensions internes.
La victòria de la socialista Marta Farrés Falgueras en les municipals del 2019 comportà que per primer cop l’alcaldia fos ocupada per una dona i la ciutadania donés per amortitzat el cas Mercuri. Farrés amb 10 regidors, a quatre de la majoria absoluta, va tancar un pacte de govern amb Marta Morell, l’única regidora de Podem, que seria expulsada del partit i un pacte de legislatura amb Junts per Sabadell, primer amb Lourdes Ciuró i després amb Lluís Matas. La recent majoria absoluta de l’alcaldessa de Sabadell permet suposar que podrà complir la seva promesa d’ostentar durant tres mandats, 12 anys, la màxima magistratura de la ciutat.
Bibliografia
CASTELLS. Andreu. Sabadell, informe de l’oposició, VI. El franquisme i l’oposició sabadellenca, (1939-1976), Ed, Riutort, Sabadell, 1983.
MARCET COLL, José Mª. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia. 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963.
MARÍN, Martí. La Política dins Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
SANTAMARÍA, Antonio i DE ARRIBA, Jordi. El final de la era Bustos. Sabadell más allá del caso Mercurio. iSabadell, 2013.
SERRANO, Jordi i DOMÈNECH, Xavier. Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament, Angle Editorial. Barcelona, 2015.
Foto portada: Farrés, Marcet, Bustos, Burrull, Relat i Llonch.