Tracem una semblança biogràfica de qui fou el pintor sabadellenc amb més projecció internacional del segle XX que fa poc més d’un any va morir. Ara i fins el 18 de desembre es pot veure una exposició de la seva obra a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas a Barcelona.
Alfons Borrell Palazón va néixer a Barcelona el 3 de juny de 1931. A la Guerra Civil els seus pares van traslladar-lo a Blanes per protegir-lo. La seva família s’instal·là a Sabadell l’any 1940 on el seu pare treballà com mecànic de precisió per a l’aviació. Al 1949 la seva família va adquirir la rellotgeria El cronómetro a la Plaça Vella, n. 41, que va canviar de denominació per rellotgeria Borrell, al 1964. Posteriorment, al 1975, es traslladaren al número 22 del Passeig de la Passeig Major.
A la dècada de 1940, Martín Alberca, d’Acció Catòlica, va regalar-li la primera caixa de pintures i l’introduí a la música clàssica. També, li facilità els contactes amb pintors sabadellencs com ara Antoni Angle, Joan Bermúdez o Manuel Duque. Al mateix temps, va treballar com a passant d’un despatx d’advocats o conserge del Gremi de Fabricants, entre d’altres.
Durant el servei militar a Pollença (Mallorca), en una base d’hidroavions, va conèixer al pintor Hermen Anglada Camarasa a través del qual contactà amb altres pintors mallorquins. És un període d’una gran activitat artística on destaquen els dibuixos al natural. Al 1950 guanyà el primer premi de pintura de la Setmana de la Joventut de Sabadell.
Acabat el servei militar, al 1952, es formà com a rellotger i començà a treballar en la rellotgeria famíliar. Un any després inicia els estudis a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona i instal·là el seu primer estudi al primer pis de la rellotgeria de la seva família. També, coneix a Rosa Sastre, amb qui contraurà matrimoni el 1960 i amb la qual tindrà tres fills Jordi, Ricard i Anna. El 1955 és un any de gran agitació artística evolucionant de la figuració realista a l’expressionisme abstracte i participa amb Joaquim Montserrat en la creació de la Sala d’Art Actual de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (més informació: ‘La gènesi de l’acadèmia de Belles Arts (1880)‘. L’any 1957 col·labora amb la revista Riutort dirigida per Andreu Castells.
El 1960 forma part del Grup Gallot amb qui realitza una sèrie d’intervencions als carrers de Barcelona i Sabadell en la línia de les teories de l’action painting. El Grup Gallot, d’efímera existència, estava format pels pintors sabadellencs Antoni Angle, ànima del grup, Llorenç Balsach, Joan Bermúdez, Josep Llorenç, Joaquim Montserrat i Lluis Vilaplana als quals s’hi afegiran posteriorment Gabriel Morvay i Vladimir Stepian. En aquest context, Borrell fou convidat per Alexandre Cirici a exposar en la inauguració del Museu d’Art Contemporani, a la cúpula del Coliseum de Barcelona.
Després de la dissolució del Grup Gallot, comencen uns anys marcats per les dificultats i els dubtes sobre la continuïtat de la seva obra artística. Aquesta etapa d’aïllament finalitza al 1971. Aquest any participa en la creació de la Sala Tres de l’Acadèmia de Belles Arts que funcionarà com un aparador a la ciutat de les darreres tendències artístiques a Catalunya. Les seves obres d’aquest període, a parer de diversos crítics d’art, són un preludi de la seva evolució posterior marcada, dintre de l’abstracció, per l’ordre i la simetria, així com l’ús de nous materials substituint el tradicional oli per la pintura acrílica.
Projecció internacional
L’any 1976 fou convidat per l’Àmbit de Recerca de la barcelonina Fundació Joan Miró i participa en l’exposició Pintura 1. Aquest mateix any traslladà el seu estudi al número 60 del carrer Salut que un any més tard instal·larà al carrer Convent. Juntament aquí, Manuel Viñas li presentà a Lluís Maria Riera, director artístic de la Galeria Joan Prats de Barcelona on exposarà regularment (1979, 1982, 1986, 1990, 1992, 1994…). Així mateix Viñas acompanyà al poeta Joan Brossa al seu estudi. Una visita que serà l’inici de una llarga i fecunda amistat.
Al final de la dècada de 1970, la seva obra gaudeix d’una gran difusió internacional amb exposicions a França, Alemanya, Estats Units i Japó. El 1978 exposa a l’Espai 10 de la Fundació Joan Miró i és seleccionat per a l’exposició Seny i Rauxa. 11 artistes catalans, al Centre Georges Pompidou de París. Així mateix, col·laborà amb la revista Èzcema, dirigida pel poeta sabadellenc Vicenç Altaió. L’any 1982 composà tres escenografies per al Teatre Estable de Sabadell i traslladà el seu estudi al carrer Concepció n. 78. L’any següent fou nomenat professor de pintura a l’Escola Municipal Illa de Sabadell, que mantindrà fins el 1996. D’altra banda, al 1993, dissenyà el logotip de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell.
Al 1986 treballá amb formants de grans dimensions com ara el teló metàl·lic del Teatre Municipal La Faràndula, així com en altres pintures murals. Un any després, per iniciativa de Joan Roma i Perejaume, realitzà la carpeta titulada Pintors. La mort de la dona, Rosa Sastre, a la qual estava molt unit, li provocà una profunda crisi personal que desemboca en una obra pictòrica de major radicalitat formal i on trobà el suport del seu amic Joan Brossa. La dècada de 1990 s’enceta amb el trasllat del seu estudi al carrer Borgonyó n. 46, i amb exposició a la Galeria Joan Prats. El 1993 realitzà, juntament amb Joan Brossa, el llibre Trasllat. Manuel Guerrero, amb que l’unirà una gran amistat, va ser el comissari, al 1996, de l’exposició itinerant Alfons Borrell o l’aura de la pintura.
Amb motiu del 25è aniversari de la Fundació Joan Miró, participa, al 2003, en la carpeta de gravats editada per aquesta. Una any més tard fou convidat per l’Ajuntament de Sabadell a formar part de la comissió del Pla Especial d’Intervenció del Paisatge Urbà (PEIPU). Així mateix, al 2005, realitzà el cartell per a La Passió d’Olesa de Montserrat per a l’edició del 2006. Justament aquest any s’inaugurà al Centre Cultural Metropolità Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat l’exposició Alfons Borrell o la celebració del color que també podrà veure’s al Museu d’Art de Sabadell.
La Galeria Sis de Sabadell va fer, el 2008, una revisió de la seva’obra sobre paper entre els anys 1960 i 1980. El 2010 el pintor exposà a la Galeria Joan Prats, on es presentà el llibre Vocals, amb poemes d’Artur Rimbaud i editat per Edicions Origami. El MACBA adquirí, per a la seva col·lecció, un conjunt de dibuixos de Borrell de finals dels anys 70, els quals formaren part de l’exposició sobre els seus fons que es presentà a Barcelona i Corea del Sud. Aquest mateix any, va composar un mural de 6 x 3 metres per al vestíbul de la Sala Oriol Bohigas de l’auditori de l’Ateneu Barcelonès en commemoració del seu 150è aniversari.
El 2011 realitzà Trànsit boreal amb Josep Maria Mestres Quadreny, un nou projecte editorial de tinta invisible. Coincidint amb el seu 80è aniversari, la Fundació Palau de Caldes d’Estrac presentà una revisió de l’obra sobre paper del 1956 al 2010. Aquesta mostra s’exposà al Museu d’Art de Sabadell el 2013.
Darreres exposicions i homenatges
Els darrers anys de la seva vida van estar marcats per diverses exposicions retrospectives i homenatges com ara l’any 2015 a Belles Arts i al Museu d’Art de Sabadell. Aquest mateix any La Fundació Joan Miró li dedicà la gran exposició retrospectiva, amb 200 quadres, titulada Alfons Borrell. El treballs i els die (més informació: ‘Belles Arts i el Cine Club reconeixen l’obra de Borrell‘). L’any 2012 va ser un dels autors, juntament amb els pintors sabadellencs Fina Miralles, Xavier Oriach i Agustí Puig i el ceramista Lluís Clapés, d’un plat d’art per al Memorial Àlex Seglers. El 2014, dins la VII Nit del Galerisme, va rebre el Premi GAC organitzat per les tres associacions de galeries del país: el Gremi de Galeries d’Art de Catalunya, l’Associació Art Catalunya i l’Associació Art Barcelona. Un guardó honorífic en reconeixement a la seva trajectòria i pel seu “paper clau” en la difusió de l’art. D’altra banda, al 2013, va protagonitzar el documental Reconèixer Borrell dirigit per Aleix Gallardet i produït per Pirinaigua Audiovisuals, on repassa la biografia d’Alfons Borrell a través del seu testimoni i la seva obra pictòrica.
Alfons Borrell fou un artista infatigable que treballà pràcticament fins al darrer dia de la seva vida. Un dels seus darrers projectes fou, per encàrrec de l’efímer l’alcalde socialista Juan Carlos Sánchez, d’una pèrgola de 380 metres quadrats al Passeig de la plaça Major i que Borrell defensà com una aposta pel color: “Sabadell sempre ha estat, sobretot fins fa 10 i 15 anys, una ciutat molt grisa”. El projecte no va reeixir i el quatripartit el va deixar de banda (més info: ‘La pèrgola Borrell, aparcada de moment‘).
Alfons Borrell va morir a casa seva de forma sobtada el 6 d’octubre de 2021 (més informació: ‘Mor Borrell‘). Justament, la setmana abans de morir va presentar el seu darrer projecte, la Capella Blava, a l’antic monestir de les Carmelites del carrer de Quevedo, al barri de Covadonga. La seva darrera exposició fou a Belles Arts, la qual es va desmuntar la vigília de la seva mort.
Des del 9 de setembre fins al 22 de desembre de 2021, a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas es pot veure una exposició de l’obra d’Alfons Borrell.
Bibliografia
ALTAIÓ, Vicenç i SALA-SANAHUJA, Joaquim. Alfons Borrell. Fundació Municipal Joan Abelló, Mollet del Vallès, 1999.
CAMPS, Jaume, CASTELLS, Marc i FERNÁNDEZ, Ana. El Grup Gallot. Museu d’Art de Sabadell, 1981.
DD.AA. Alfons Borrell. Els treballs i els dies. Fundació Joan Miró, Barcelona, 2015.
– Alfons Borrell. Antològica. Museu d’Art de Sabadell, 1990.
GUERRERO, Manuel (ed.) Alfons Borrell o l’aura de la pintura. Eumo Editorial. Vic, 1996.
PERNA, Antoni (dir.). Alfons Borrell o la celebració del color. Edicions de l’Eixample, SL, Barcelona, 2007.
VILAPUIG, Oriol. Alfons Borrell. Els treballs i els dies: notes per a una exposició. Quadern de les idees, les arts i les lletres, novembre/desembre 2015