Tracem la semblança biogràfica d’un dels protagonistes més destacats de la industrialització, així com de la revolució liberal a la ciutat: Antoni Casanovas i Bosch. Casanovas representà els valors progressistes de la burgesia sabadellenca, enfront Pere Turull, qui encarnà els de la burgesia moderada, avui diríem conservadora.
Antoni Casanovas Bosch va néixer a Sabadell el 13 de maig de 1795. Fou fill d’Antoni Casanovas Fontanet i Tecla Bosch Vallhonrat, neboda del metge i primer cronista de la ciutat, Antoni Bosch i Cardellach. Quant era molt jove abandonà les feines agrícoles de la seva família pagesa per dedicar-se a la indústria tèxtil. Així entrà a treballar d’aprenent a l’empresa de Maties Salas, on adquirí una sòlida formació en la manufactura tèxtil. L’any 1821 va contraure matrimoni amb Rosa Ferran Franci, amb qui tingué tres fills: Antoni, Francesc i Joaquim. Ben aviat, Casanovas s’instal·là pel seu compte com a teixidor de panyeria a la seva llar. En aquella època es desplaçava dos o tres cops a l’any a Saragossa en un carro carregat amb les seves peces de panyeria. Amb el producte de la venta adquiria llanes que revenia als fabricants de Sabadell.
D’aquesta manera, aconseguí un capital respectable, que Andreu Castells estima en 7.000 lliures catalanes, i va guanyar-se una certa fama com industrial emprenedor. Tant és així que, l’any 1824, els fabricants barcelonins Marc, Riu, Soler i Torres li proposaren crear una societat industrial, proporcionant-li la llana per produir a gran escala i garantint-li el 50 per cent dels beneficis. L’any 1826, es formalitzà l’empresa Antonio Casanovas y Compañía, on posseïa la meitat del capital, de manera que al 1828 ja era el fabricant més important de Sabadell, condició que mantindria durant molt de temps.
A partir de 1837 va començar a fabricar en solitari, el 1848 va iniciar la construcció del Vapor Rovira al carrer de la Concepció que va inaugurar-se el 1851. Aquest fou un dels establiments tèxtils més puixants i importants de l’època, el qual amb la força motriu del vapor assolí un gran increment de la producció i el situà al capdavant de la indústria tèxtil sabadellenca. El 1857 va associar als seus fills en la gestió de l’empresa que disposava del cicle complert de producció, un magatzem i casa comercial a Barcelona, així com rentadors de llana a Sevilla.
L’any 1859 va edificar la seva mansió senyorial, al carrer de Sant Antoni número, actual seu del Museu d’Història que anteriorment havia acollit el Jutjat de Primera Instància, la Caixa d’Estalvis de Sabadell i l’Escola Industrial.
Trajectòria política
Antoni Casanovas milità en les files del liberalisme progressista. Durant la primera guerra carlina (1833-1840) fou comandant de la Quarta Companyia Local de la Milícia Nacional. Posteriorment fou capità de la Tercera Companyia de Fusellers i primer ajudant de la plana major de les diverses unitats de la Milícia Nacional sabadellenca.
Casanovas fou regidor en diverses ocasions i tres vegades alcalde de Sabadell (1839-1841, 1854-1856 i 1859). El 13 de setembre de 1835 es celebraren les eleccions municipals en règim censatari on només tenien dret a votar i ser elegits els majors de 25 anys, amb un mínim de quatre anys de residència a la província i dos a la vila, a més de pagar una elevada contribució per ingressos. El resultat fou favorable al reaccionari, partidari de l’absolutisme, pagès i terratinent, Joaquim Puigjaner. Malgrat això, Antoni Casanovas, amb 26 vots, fou nomenat procurador del comú.
A l’octubre de 1836 s’aprovaren unes noves lleis municipals que ampliaren el dret al sufragi a tots els ciutadans que triaven uns compromissaris que, a la seva volta, elegien l’alcalde i els regidors. Per aquest procediment fou elegit el progressista Francesc Viladot, qui va dimitir en favor de Pere Turull l’octubre de 1838 qui, a la seva volta, va cedir el càrrec a Antoni Casanovas l’11 d’agost de 1839 i que ostentaria l’alcaldia fins el 1841.
Aquí hem d’observar que Turull i Casanovas, els dos fabricants més importants de la ciutat, representaven a les faccions moderada i progressista respectivament de la burgesia sabadellenca. Tots dos havien estat oficials de la Milícia Nacional i en diverses ocasions s’alternaren en l’alcaldia. Ara bé, aquest antagonisme fou més aparent que real. Turull i Casanovas compartien nombrosos interessos econòmics en comú; així també van alternar-se en la presidència del Gremi de Fabricants o de la Caixa d’Estalvis i foren cofundadors de l’Institut Industrial de Sabadell que aplegava als grans fabricants de la ciutat. D’altra banda, hi existien vinculacions familiars, ateses les pràctiques endogàmiques de la burgesia, així un fill de Casanovas va casar-se amb una neboda de Turull.
Al 1843, participà en la insurrecció progressista, denominada Jamància, que esclatà al mes de setembre a Barcelona i que a Sabadell prengué la forma de la Junta Revolucionaria Auxiliar de la Barcelona que aplegà a les principals figures del liberalisme progressista de la ciutat i que ocuparen l’Ajuntament foragitant l’alcalde conservador Josep Salvany. El 19 de novembre capitulava la Junta Suprema de Barcelona després de durs combats i bombardeigs i el 27 del mateix mes ho feia la de Sabadell.
Durant el bienni progressista (1854-1856) -liderat pel general Baldomero Espartero, ídol de les classes populars, com ens ha explicat Marian Burguès – ostentà de nou l’alcaldia després de vèncer a les eleccions municipals. Entre les seves mesures destacà l’eliminació dels odiats impostos al consum que gravaven a les classes populars i la reconstitució de la Milícia Nacional per combatre les partides de guerrillers carlins que assolaven la comarca en el marc de la segona guerra carlista (1846-1849). Casanovas, al front de la reconstituïda Milícia Nacional, va comandar el batalló que atacà als carlins, superiors en número, que assetjaven Castellar del Vallès. L’acció resultà un fracàs militar i Casanovas va poder salvar la vida gràcies a un pagès que l’ajudà a amagar-se al torrent de Can Moragues.
Com alcalde i fabricant va haver d’entomar la crisi econòmica i fer grans esforços per evitar que els fabricants acomiadessin als seus treballadors o que rebaixessin excessivament els salaris. De fet, en aquest període es produí una eclosió d’associacions obreres i, al juliol de 1855, es declarà la primera vaga general a la ciutat.
D’altra banda, va prendre una sèrie de mesures de caràcter anticlerical. Així va ordenar que l’ermità de la Salut es vestís de paisà i deixés de portar la sotana; també, que el campaner de Sant Fèlix s’abstingués de tocar la campana pels carrers per avisar dels decessos “por ser en concepto del Ayuntamiento una costumbre contraria a los adelantos del siglo y por considerarlo de ninguna necesidad”.
També -com explica Miquel Carreras – va aprovar una revisió del nomenclàtor. Així va canviar el nom d’onze carrers de la ciutat que va dedicar a pròcers de la revolució liberal com Argüelles, Gurrea, Lacy, Madoz, Mendizábal, Mina, Quiroga, Riego, Torrijos i Zurbano i al dirigent dels Comuneros de Castilla, Padilla. Tots aquests noms, excepte Gurrea i Zurbano i això per ignorància, es mantingueren fins el 1939 arran de la depuració del nomenclàtor de l’Ajuntament franquista.
Durant la seva alcaldia, el 10 de febrer de 1855, es posà en funcionament la línia Barcelona-Sabadell dels Ferrocarriles del Norte i s’inaugurà l’estació sens dubte un esdeveniments històric que transformà la vida de la ciutat. Així mateix, el 25 de març de 1854 s’inaugurà la Casa de la Caritat de la qual havia estat un dels principals fundadors i impulsors.
El mes de juliol de 1856, amb el suport de la reina Isabel II, es produí un cop d’Estat per enderrocar Espartero. A Sabadell, nombrosos grups dels seus partidaris es manifestaren exhibint el seu retrat. No obstant això, el 21 de juliol, davant el temor de l’arribada de forces militars per reprimir la revolta, l’alcalde Casanovas ordenà a la Milícia Nacional abandonar la ciutat i sortir a camp obert. Una decisió que, segons Castells, no estava guiada per consideracions militars, sinó per preservar les propietats de la burgesia. La Milícia Nacional sabadellenca s’uní a les de Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals i Sarrià que destruïren la torre de telègraf de Sant Pere Màrtir. Els milicians foren derrotats per l’exèrcit el 23 de juliol. Tanmateix, els vencedors prometeren el perdó si es presentaven a l’autoritat. L’endemà Casanovas telegrafià al capità general per informar-li que s’estava verificant el desarmament de la Milícia Nacional sense resistència.
El governador civil imposà als municipis rebels una multa de 3.809 reals i 20 maravedisos dels quals 1.000 rals correspongueren a Sabadell per pagar la reconstrucció de la torre telegràfica. El 28 d’agost de 1856, l’alcalde Casanovas era destituït per ordre del capità general i nomenà Pere Turull. Casanovas tornà a ostentar l’alcaldia, entre l’1 de gener de 1959 i el 30 d’octubre de 1859. Segons consta a les actes municipals el governador civil va acceptar la seva dimissió per motius de salut.
Acció cívica
A banda de la seva activitat política i empresarial, Casanovas va desenvolupar una intensa acció cívica. Així fou president del Gremi de Fabricants en tres ocasions (1845-1847, 1854 i 1866). També, fou un dels promotors de la construcció del Teatre Principal (1866), el primer president de la Caixa d’Estalvis de Sabadell (1859) i un dels fundadors de l’Institut Industrial de Sabadell (1863). Arran de la visita de la reina Isabel II a la ciutat (1860) fou nomenat president de la comissió que organitzà l’exposició de teixits manufacturats.
El 7 de gener de 1867, quan ostentava el càrrec de jutge municipal de Sabadell, va morir sobtadament a Barcelona, a l’edat de 71 anys, víctima d’una atac d’apoplexia. El seu cadàver fou traslladat a la ciutat i el seu enterrament va ser una impressionant manifestació de dol ciutadà. El 19 de juny de 1874, el ple municipal, sota l’alcaldia de Josep Maria Planas Borrell, acordà per unanimitat donar el nom de Casanovas a un cèntric carrer de la ciutat.
Bibliografia
BENAUL, Josep M, GARRIDO, Antoni i SUDRIÀ, Carles. Caixa Sabadell. Finances i acció social (1859-2009). Fundació Caixa Sabadell, 2008.
BENAUL, Josep M (dir). Gremi de Fabricants de Sabadell. Organització empresarial i ciutat industrial (1559-2009). Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent impressor, Sabadell, 1929.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens (1788-1868), Ed, Riutort, Sabadell, 1975.
SIMÓ i BACH, Ricard. 100 sabadellencs en els nostres carrers. Ed. Ausa, Sabadell, 1984.