La restauració dels frescos del Santuari de la Salut resulta un bon motiu per traçar una semblança biogràfica d’un dels artistes més importants, versàtils i prolífics del segle XX que ha donat la ciutat. Un artista de projecció internacional que excel·lí en el camp de la pintura mural.
Antoni Vila Arrufat va néixer el 20 d’octubre de 1894 al carrer Escola Pia de Sabadell. Fou el tercer dels cinc fills del matrimoni format pel pintor i fundador de l’Acadèmia de Belles Arts, Joan Vila Cinca, i la modista i directora de l’acadèmia de confecció Josefina Arrufat Puig.
Va ser un nen malaltís raó per la qual va romandre la major part de la seva infantessa al domicili familiar, sent la seva mare qui li ensenyà a llegir i escriure i les quatre regles; el pare li proporcionà les nocions bàsiques de dibuix i pintura, així com els rudiments de piano i guitarra. Posteriorment, va estudiar a les Escoles Pies de Sabadell i continuà la seva formació a l’Escola Industrial de Sabadell on va tenir com a professors al seu pare, a Pere Gorro, aquarel·lista i escultor o al pintor i fotògraf Joan Vilatobà.
Una prova del seu talent artístic rau en que sent adolescent va guanyar, als anys 1911 i 1912, els premis al millor cartell de la Festa Major de Sabadell. L’any 1911, amb 17 anys, ingressà en l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, coneguda com la Llotja, on estudià sota el mestratge dels pintors Vincent Borràs, deixeble de Joaquim Sorolla i Josep Calvo i del professor d’Història de l’Art Lluís Folch i Torres. Allí fou condeixeble i va fer amistat amb l’escultor Enric Monjo.
L’any 1915 es desfermà una polèmica artística que traspassà les fronteres de la ciutat. Amb motiu de la Festa Major d’aquell any s’organitzà l’exposició Art Nou Català muntada pel jove poeta Joaquim Folguera, fill del empresari catalanista Manuel Folguera i del marxant Santiago Segura, nebot de Marian Burguès amb el suport de diversos artistes i intel·lectuals. Aquesta exposició, molt crítica amb el conservadurisme estètic, va provocar les ires de l’Acadèmia de Belles Arts, liderada per Joan Vila Cinca que la considerà una provocació. Així va organitzar a corre-cuita una exposició alternativa a l’antic teatre de la Lliga Regionalista que s’inaugurà a les deu de la nit del mateix dia, 12 hores després que s’havia obert l’altre exposició.
El jove Vila Arrufat es trobà en una posició molt incòmoda. En principi es va comprometre amb els promotors de l’Art Nou Català a exposar alguna de les seves obres com a expressió dels joves pintors sabadellencs. Tanmateix, al copsar que el seu pare encapçalava l’oposició a l’Art Nou Català i que era objecte de dures crítiques va canviar de bàndol, recolzà al seu pare i portà les seves obres a l’exposició de l’Acadèmia de Belles Arts.
Anys de formació
Acabada la seva formació a Barcelona, l’any 1916, com el seu pare 36 anys abans, va rebre una beca de l’Ajuntament de Sabadell per completar els seus estudis a la Escuela de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Així mateix, per oposició, entrà a les classes nocturnes de Dibuix i Pintura del Natural del Círculo de Bellas Artes. La rigidesa acadèmica de San Fernando no li complagué; fins i tot va arribar a dubtar de dedicar-se professionalment a la pintura, com va manifestar a la correspondència amb els seus pares.
Durant les vacances d’estiu retornà a Sabadell i col·laborà amb alguns dibuixos satírics a la revista L’Esquella de la Torratxa. De nou a Madrid, participà en l’exposició col·lectiva del Círculo de Bellas Artes. Acabada la seva formació a Madrid tornà a Sabadell on participà en l’exposició col·lectiva de Pintura Local i va decorar amb motius ornamentals el sostre de l’Acadèmia de Belles Arts juntament amb Joan Vila Puig, Rafael Durancamps i Enric Palà. A Barcelona va poder veure les obres de la pintora polonesa de nacionalitat francesa, llavors radicada a Catalunya, Mela Mutermilch que exercí una gran influència en la seva evolució artística.
La Colla de Sabadell
L’any 1918 es produí un ingrés massiu de joves artistes i intel·lectuals a l’Acadèmia de Belles Arts on es formaria el nucli del que seria la Colla de Sabadell impulsada en un primer moment per Joan Oliver (Pere Quart), Francesc Trabal, Ricard Marlet, Lluís Parcerisa i el mateix Vila Arrufat. Posteriorment s’ampliaria amb la incorporació de Armand Obiols, Joan Vila Puig, Rafael Durancamps i Miquel Carreras. Vila Arrufat fou un dels qui participà l’estiu del 1919 a la mítica excursió a la Font del Saüc, al massís de Sant Llorenç del Munt, considerat un dels actes fundacionals de la Colla.
D’altra banda, el març de 1919 va fer la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes de Barcelona amb un gran èxit. Fins i tot, el Diari de Sabadell va fer un recull de les crítiques elogioses publicades a la premsa barcelonina. Probablement aquest fou un factor important per tal que l’Ajuntament de Sabadell li concedís un beca per viatjar a París on arribà els primers dies de gener de 1920.
A la capital francesa, on coincidí amb els artistes sabadellencs Antoni Ugas i Josep Molins i amb el seu amic Monjo, assistí a l’acadèmia La Grande Chaumière i va fer molts dibuixos i olis sobre el París urbà, així com una sèrie de dibuixos sobre els escenaris dels fronts de la Primera Guerra Mundial. Allí va conèixer a la seva admirada pintora Mela Mutermilch, però va quedar decebut pel dogmatisme de les seves opinions estètiques. Tanmateix, el juliol de 1920, retornà a Sabadell quan s’assabentà que l’Ajuntament no li renovà la beca, també per l’anul·lació de certs encàrrecs pictòrics. Va deixar París amb la intenció de tornar l’any següent, però no ho va fer. Els seus amics que romangueren a la capital francesa l’enviaren els materials, els dibuixos i pintures que havia guardat al seu estudi.
A Sabadell va ajudar al seu pare en les classes de pintura a l’Escola Industrial i reprengué les seves activitats amb la Colla de Sabadell. També, el seu amic i company Ricard Marlet l’introduí en la tècnica del gravat i ell mateix dissenyà unes eines especials i experimentà amb diversos tipus d’àcids i resines. A començaments de 1921 descobrí la pedania de Sant Sebastià de Montmajor (Caldes de Montbui), que seria molt important a la seva vida. Primer s’instal·là de lloguer i més tard va comprar una casa, Can Pastor, on passaria llargues estades amb la família. Anys més tard pintaria al fresc l’església romànica del poble, considerada com una les millors de les seves obres murals.
El maig de 1922 exposà a Barcelona i l’agost de 1923 a Sabadell amb un èxit considerable de vendes que li permeteren finançar un viatge de dos mesos a Itàlia acompanyat pel pintor terrassenc, Jaume Bassa Ribera, a la tardor de 1923. Allí va visitar els mosaics bizantins de Ravenna, la galeria dels Uffizi a Florència, les catedrals i museus de Venècia, Milà, Roma i Nàpols. Li impressionaren particularment les pintures dels primers pintors religiosos del Renaixement, un coneixement que seria fonamental pel seu creixent interès per la pintura religiosa. Aquest viatge pot ser considerat com el final de la seva formació artística.
Un altre cop a Sabadell participà en la Exposición Nacional de Bellas Artes, al 1924, on obtingué la tercera medalla per l’oli Maternitat. També, il·lustrà, el 1925, el llibre de Francesc Trabal L’any que ve, que aixecà un cert escàndol en els medis conservadors de la ciutat.
Inicis a la pintura mural
Llavors començà el seu treball de pintures murals religioses que constitueixen una part molt important de la seva obra artística. Així, el 1925, va participar i guanyar el concurs de restauració de la parròquia de Sant Just i Pastor de Barcelona, encara que finalment el projecte no va tirar endavant. Tanmateix, el mateix any, va rebre l’encàrrec de decorar l’altar de Sant Sebastià i Sant Roc de l’església de Sant Fèlix de Sabadell que fou destruït a la Guerra Civil. El desembre de 1925 participà en la Primera Exposició General d’Art Litúrgic celebrada a la Sala Parés de Barcelona.
Entre 1925 i 1929 treballà en l’altar de la Mare de Déu de Montserrat de l’església de la Puríssima Concepció de Sabadell i l’any 1927 participà a Madrid en el Congreso Nacional de Artes Decorativas amb frescos i obres dibuixades per ell i xilografiades per Marlet.
El trasllat a Barcelona
El 16 de juliol de 1928, després d’un llarg nuviatge, va contraure matrimoni a l’ermita de Sant Julià d’Altura amb Josefina Grau Molins, filla de Joan Grau Molins, industrial sabadellenc i mecenes de l’art, amb qui tindria dos fills. Teresa i Joan. Els seus contactes amb el món artístic i intel·lectual barceloní li decidiren a traslladar-se a la capital catalana, poc després del casament, en un estudi que acabava de deixar el seu amic Monjo al carrer Septimània, prop de la plaça Lesseps. L’any 1932, la família es traslladà al carrer Ganduxer de Barcelona, amb els pares del pintor i la seva germana Teresa, alhora que estiuejava a Sant Sebastià de Montmajor.
Al poc d’instal·lar-se a Barcelona rebé l’encàrrec de dissenyar una sèrie de plafons murals i l’estand del Gremi de Fabricants de Sabadell per l’Exposició Internacional de Barcelona (1929) amb col·laboració amb l’arquitecte Santiago Casulleras. Vila Arrufat dissenyà uns plafons amb collage tèxtil que foren premiats amb una medalla d’or. L’any 1930 va realitzar una sèrie de gravats amb temes urbans sabadellencs que fou exposada amb gran èxit a la galeria del seu cunyat, Josep Vives.
El pintor sabadellenc rebé diversos encàrrecs de murals de naturalesa religiosa. L’any 1930 pintà l’altar de la Pietat de l’església de Sant Vicenç de Jonqueres, destruït durant la Guerra Civil, i un retaule pel seu amic i company Joan Garriga Manich, dedicat a sant Cosme i Sant Damíà, patrons dels farmacèutics.
Els anys de la República
Durant l’etapa republicana, l’any 1931, la seva col·lecció de gravats fou guardonada per la Diputació de Barcelona en el concurs Montserrat vist pels artistes catalans. També, va ser nomenat secretari del Museu de Sabadell. L’any següent participà, per invitació oficial, a la Biennal de Venècia en la que participà en diverses edicions, exposà a les Galeries Syra de Barcelona i donà classes a l’Escola Industrial. Així mateix, al 1932, va tenir una paper destacat en l’homenatge que Sabadell tributà al seu pare, Joan Vila Cinca. L’exposició dedicada a la seva obra en l’Acadèmia de Belles Arts fou visitada per Francesc Macià, president de la Generalitat republicana.
Així mateix participà, el 1933, en l’Exposició del Nu al Cercle de Sant Lluc de Barcelona, que desfermà una gran polèmica i, com a membre del Saló de Montjuïc, en l’Exposició de Primavera en la que participà en successives edicions. Al juny de 1934 fou premiat amb dues medalles en l’Exposició Nacional de Bellas Artes i al Palacio de Exposiciones del Retiro de Madrid. Aquell mateix any exposà col·lectivament al Saló d’Art Modern, en la VI Exposició de l’Agrupació d’Artistes Gravadors de Catalunya en què obtingué el primer premi. Al setembre de 1934 fou nomenat professor de la Càtedra d’Anatomia i Dibuix del Natural en Moviment de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts de Barcelona. També, fou designat director del Museu de Sabadell i secretari de la secció de Belles Arts.
A l’any 1934 pintà al fresc l’altar de l’església de la Santíssima Trinitat de Vilafranca del Penedès que es salvà de la destrucció gràcies a què un pintor de parets decidí tapar-lo amb una capa de pintura en compliment de les ordres del comitè de Vilafranca de fer desaparèixer les pintures. Així mateix, decorà l’oratori i els vitralls de la finca Rocabruna prop de Santa Maria d’Oló (Osona).
Guerra Civil a Sant Sebastià de Montmajor
Durant la Guerra Civil decidí traslladar-se amb la seva família a Sant Sebastià de Montmajor per fugir dels bombardeigs; també, per l’amenaça que va rebre a Sabadell la seva germana, Mariana, que fou advertida per un conegut en el següents termes: “Que vigili el teu germà, que ha pintat moltes esglésies!”. No obstant això, el 1937, participà en l’exposició col·lectiva organitzada per l’Ateneu Socialista de Catalunya, sota el lema Pro ajut permanent a Madrid. També, col·laborà amb l’Exposició d’Art Català por Víctimes del Feixisme destinada a Mèxic, però que fou incautada al ser capturat per la marina franquista del vaixell que la transportava. Posteriorment aquestes obres foren recuperades i exposades, al 1980, a la Sala de Exposiciones del Congreso a Madrid amb el títol 121 artistas catalanes de 1937 i al Saló Tinell de Barcelona.
A Sant Sebastià de Montmajor la seva família va passar per algunes privacions, malgrat que segons Gabriel Jackson no li mancaren encàrrecs de particulars que volien canviar els diners republicans per objectes materials. Allí, també va fer un sèrie de dibuixos de temàtica bèl·lica i va patir especialment per la mort del seu estimat pare el desembre de 1938.
La primera postguerra
Acabada la guerra, la família retornà a Barcelona on el maig del 1939 morí la seva mare a l’agonia de la qual dedicà dues teles considerades unes de les seves millors obres. A la primera postguerra, Vila Arrufat gaudí de la protecció del seu amic l’escultor Monjo, que va passar-se al bàndol franquista on va combatre amb el grau d’oficial. També, la del teòric del noucentisme, Eugeni d’Ors, esdevingut falangista i cap nacional de Belles Arts del primer govern de Franco. Una protecció que es perllongà quan el marquès de Lozoya el va substituir en el càrrec.
Sota el patronatge de d’Ors, va participar al juny de 1939 en la Exposición Nacional de Arte Sacro a Vitòria i el 18 de juliol del mateix any en la Exposició Nacional de Pintura y Escultura a la “Valencia del Cid”. En ambdues mostres l’exaltaren com un dels valors més sòlids de la pintura espanyola contemporània i el 1942 fou guardonat amb la medalla d’honor a la Exposición Nacional de Barcelona.
D’altra banda, el 1939 va pintar un retrat de Franco que durant el franquisme va estar penjat a la sala de plens de l’Ajuntament de Sabadell i que ara es troba al magatzem del Museu d’Art. Aquest fou un encàrrec de l’Ajuntament al poc de morir la seva mare i quan no tenia diners per afrontar les despeses del sepeli que va pagar Monjo. Una petició a la que no es va poder negar i per la qual va rebre 500 pessetes en concepte de gratificació. Així mateix, per encàrrec de Josep Maria Junoy, dissenyà la capçalera de Destino, la revista dels falangistes catalans. Aquesta no era la primera vegada que dissenyava logotips, el 1918 va fer el del Club Natació Sabadell i el 1928 el de l’Acadèmia de Belles Arts, encara vigents.
A parer de Jackson, l’homenatge dels governs franquistes a Vila Arrufat “formava part de la campanya del règim per demostrar al món que la gran tradició pictòrica d’Espanya es mantenia com sempre amb artistes de gran talla, un dels quals era Vila Arrufat”. Segon explica Josep Casamartina, tothom esperava que rebés la medalla de la Exposición Nacional de Madrid per dues obres Autoretrat amb fills i La modista; tanmateix, hi van haver pressions polítiques per evitar-ho.
Aquestes dues teles, adquirides pels germans Enric de Sabadell, foren exposades a finals de 1942 a Berlín. També segons Casamartina, el ministre nazi de propaganda, Joseph Goebbels, va manifestar el seu interès per comprar La modista, però malgrat les pressions del govern espanyol, Vila Arrufat s’hi va negar i les dues obres tornaren als seus propietaris.
Jackson opina que Vila Arrufat era un “demòcrata moderat” que rebutjà l’opció d’exiliar-se com la majoria dels seus companys de la Colla de Sabadell “a causa de la seva responsabilitat envers uns pares grans o uns fills petits, o bé, senzillament, pel seu amor a una geografia o una comunitat humana sense les quals no poden entendre la vida”.
Treballs de maduresa
Fins al final de la seva vida fou un treballador incansable. Entre 1940 i 1944 pintà el gran fresc de l’absis de l’altar major de l’església arxiprestral del Sant Esperit de Terrassa i participà en diverses exposicions col·lectives.
Entre 1944 i 1952 treballà en els frescos de l’absis de l’altar major del Santuari de la Mare de Déu de la Salut que combinà, entre 1945 i 1950, amb els esmentats frescos de l’església romànica de Sant Sebastià de Montmajor. El seu treball a la Salut es completà, entre 1958 i 1962, amb quatre grans plafons d’acrílic sobre tela a les naus del Santuari. El 1950 pintà l’altar de la Mare de Déu de la Mercè de l’església parroquial de la Puríssima Concepció de Sabadell.
L’any 1946 fou nomenat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. El 1949 va ser designat catedràtic de gravat de l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona i acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Aquest mateix any, pintà la sala de música de la residència de Josep Bartomeu, actualment Centre de Documentació de la Generalitat de Catalunya a Barcelona. També, realitzà un retaule de temàtica religiosa per la Caixa d’Estalvis de Sabadell. L’any 1950 participà en l’Exposició Internacional d’Art Sacre a Roma i pintà l’oratori particular de la família Gambús a Montmeló. L’any següent exposà en l’exposició Art Religiós Actual a Barcelona.
Vila Arrufat va exposar a Alemanya, Venècia, Estats Units i Amèrica Llatina, però només viatjà el 1954 durant quatre mesos a l’Argentina convidat per la prestigiosa Galería Velázquez de Buenos Aires on va gaudir d’un gran èxit que propicià una altra exposició al Museo Municipal de Rosario de Santa Fe. De fet, d’ençà el seu periple italià va viure entre Sabadell, Barcelona i Sant Sebastià de Montmajor.
Tanmateix, sempre mantingué una forta vinculació amb la seva ciutat natal com es comprovà en la seva intensa participació en la campanya ciutadana per salvar la Casa Duran.
De retorn a Sabadell, el 1955, Sevilla li concedí la Medalla Valdés Leal i Sabadell li atorgà la Medalla Vila Cinca. Entre 1957 i 1958 es desplaçà a Madrid, amb el seu fill Joan, també pintor, per pintar l’oratori de la residència d’Antoni Enrich Valls a San Lorenzo del Escorial. A les seves darreres obres murals va anar deixant el fresc, decantar-se per l’oli o l’acrílic sobre tela que li permetia treballar al seu estudi sense necessitat de desplaçar-se. Amb aquesta tècnica va fer els murals per la parròquia de New Rochelle a Nova York al 1960, les pintures murals de la Sala de la Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona, entre 1962 i 1963, l’oratori de la finca Las Marías a Corrientes (Argentina) el 1964 i el convent de les Germanes Benedictines de Manila (Filipines) el 1964.
Després de quasi 30 anys de no haver organitzat cap exposició individual, el 1971 la prestigiosa Sala Parés li dedicà una de Barcelona que fou molt elogiada per la premsa. També, la sala Francesc Armengol de Girona exposà una selecció de les seves obres.
A la dècada dels 80 s’organitzaren diversos actes i exposicions de caràcter antològic, retrospectiu i d’homenatge a la seva dilatada trajectòria. Com per exemple, l’antològica de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell al 1974, una entitat fundada pel seu pare, de la qual ell havia estat president i vocal en diverses ocasions.
Homenatges en vida
La mort de la seva dona, al 1982, li provocà un gran trasbals, temperat per la convivència amb els seus fills i nets. Aquest mateix any la Generalitat li concedí la Creu de Sant Jordi i l’any següent l’Ajuntament de Barcelona li atorgà la Medalla al Mèrit Artístic.
Al complir el 90 anys, el 1984, fou objecte d’una sèrie d’exposicions antològiques i d’homenatge al Palau de la Virreina, a la capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu a Barcelona; al Museu d’Art i l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i la sala Fiveller de Mollet.
L’any següent la Caixa de Terrassa organitzà una gran exposició antològica al seu Centre Cultural i el 1986 es muntà a Vilafranca del Penedès una altra de similars característiques al Fòrum Berger Balaguer de la Caixa del Penedès.
Malgrat la seva avançada edat va continuar pintant fins a la seva mort, com testimonien els dos autoretrats del 1987.
Antoni Vila Arrufat va morir el 18 de setembre de 1989, amb 95 anys d’edat, a la seva casa de Barcelona, rodejat pels seus fills i néts i fou enterrat al petit cementiri de l’església de Sant Sebastià de Montmajor, al costat de la seva esposa. Després de la seva mort s’organitzaren nombrosos actes, mostres col·lectives i individuals d’homenatge al pintor.
El 1993, l’Ajuntament de Sabadell li dedicà una cèntrica plaça.
Bibliografia
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Vila Arrufat a Sabadell. Fundació Caixa Sabadell, Sabadell, 1994.
CASTELLS i PEIG, Andreu. L’art sabadellenc, Ed. Riutort, Sabadell, 1961,
JACKSON, Gabriel. Els Vila. Una nissaga d’artistes del seu temps. Ed. Meteora, Barcelona, 2004.
VILA DELCLÒS, Eusebi. Antoni Vila Arrufat. Una vida dedicada a l’art. Ed. Meteora, Barcelona, 2004.
Foto portada: Vila Arrufat pintant al Sant Esperit de Terrassa (1940).
Pingback: [Història de Sabadell] La gènesi de l’Acadèmia de Belles Arts (1880)