FES-TE SUBSCRIPTOR!

Si t’agrada iSabadell, ajuda’ns a créixer i fes-te SUBSCRIPTOR. A més, tindràs avantatges exclusius.

Consulta AQUÍ els avantatges i FES-TE SUBSCRIPTOR ARA, AQUÍ.

—————————————————————————–

Malgrat la clara hegemonia de la indústria tèxtil llanera, el sector del cotó va mantenir una notable presència a Sabadell al llarg de la història. Aquí ressenyem la seva evolució a l’inici del procés d’industrialització a través de l’empresa de la família Muntadas i el seu declivi davant l’empenta dels fabricants llaners.

A mitjans del segle XIX, Sabadell i Terrassa, esdevingueren els principals centres de la indústria tèxtil llanera a Espanya. Aquesta especialització s’havia iniciat al segon terç del segle XVIII introduint innovacions en els teixits de llana tradicionals. Ara bé, des de finals d’aquest segle també s’introduí la manufactura cotonera a la ciutat.

Maria Lluïsa Gutiérrez, seguint l’estela dels treballs de Josep Maria Benaul, ha estudiat l’ascens i declivi de la indústria cotonera a la ciutat, centrat en el cas de la nissaga dels Muntadas. Per aquesta autora, el cas d’aquesta família serveix no tant sols per mostrar l’evolució del sector cotoner a Sabadell a l’alba de la industrialització, sinó com un exemple paradigmàtic de les estratègies dels fundadors de la burgesia industrial catalana.

El llinatge industrial dels Muntadas

Els Muntadas eren naturals d’Igualada. Maties Muntadas, quan esclatà la Guerra del Francès (1808-1814), posseïa mitja dotzena de telers de roba de baixa qualitat. Va contraure matrimoni amb Francesca Campeny amb qui va tenir set fills: Joan, Pau, Bernat, Jaume, Ignasi, Isidre i Josep Antoni. Aquí és important destacar un model d’expansió capitalista a través d’un nucli familiar que anirà ampliant-se. Acabada la guerra napoleònica, cap al 1820, Maties envià a Barcelona el segon dels seus fills, Pau, on muntà el mateix número de telers que tenia el seu pare. Pau Muntadas va tenir èxit en els negocis, prova d’això és que fou nomenat representant del ram dels filats a la Junta General de Fabricats celebrada a Barcelona el 2 de juliol de 1829 i president del mateix ram al 1832.

Sense deixar de banda els interessos a Igualada, la resta de la família s’anirà traslladant a Barcelona. L’any 1825, Maties Muntadas consta com a fabricant al cadastre d’Igualada. Tres anys després, al 1828, figura constituint amb l’hereu Joan, l’empresa Muntadas e hijo, dedicada a la filatura i amb raó social al carrer de les Tàpies n. 9, molt propera a la fàbrica del seu fill Pau. La resta de germans constituïren diverses societats. Bernat a Igualada s’encarregava d’una fàbrica de carda al 1833 i a Barcelona estava associat amb el seu germà Ignasi, també Isidre muntà la seva empresa. Acabada la primera guerra carlista, per iniciativa de Pau, tots els germans s’uniren al 1839 en la societat Pablo Muntadas y Hermanos que gestionava nou establiments industrials: quatre de filats, tres de teixits (un dels quals a Sabadell), un de blanqueig i un darrer d’aprests.

“La família va passar per tots els estadis d’organització empresarial capitalista des del petit obrador patern fins a la societat més desenvolupada, que permet invertir sense cap responsabilitat jurídica que la que deriva de la gestió del capital invertit, la societat anònima”. Resulta un cas paradigmàtic, de “l’esperit capitalista burgès, emprenedor, capaç de vèncer obstacles, demostrant posseir durant aquest anys els trets que defineixen la figura de l’empresari: decisió i assumpció de riscos davant la incertesa, competència, perseverança, recursos materials per desenvolupar projectes, iniciativa i saber tècnic…”, assegura Lluïsa Gutiérrez.

L’obertura de Gran Bretanya a l’exportació de maquinària industrial afavorí la instal·lació de selfactines i els primers telers mecànics. A finals del 1839, Pau Muntadas viatjà a França i Gran Bretanya per conèixer el funcionament de la indústria i comprà paquets de cotó filats barrejat amb llana per a roba d’hivern. Arran d’aquesta expedició, els germans decideixen construir una casa-fàbrica al carrer de la Riereta de Barcelona on instal·laren una màquina de vapor de fabricació francesa. El 23 de juny de 1840, es constitueix la societat Muntadas Hermanos, quan Pau deixà la direcció de les empreses als seus germans menors Jaume, Isidre i Josep Antoni.

La fàbrica sabadellenca

El 28 d’agost de 1838, Pau Muntadas va comprar per mil lliures catalanes a Josep Illa i Manuel Verdaguer, comerciants de Barcelona, un solar al carrer Sant Josep de Sabadell de 38,86 metres de llarg i 16,36 d’ample amb un edifici construït per fàbrica i habitatge. Acte seguit s’encarregà al mestre d’obres sabadellenc, Jaume Viñas, la construcció d’una nau que costà 1.200 lliures.

La fàbrica començà a produir el gener de 1839 amb 135 telers manuals i va funcionar durant deu anys, fins al seu tancament al 1848. La seva major producció s’assolí l’any 1844 amb robes molt variades. Tanmateix, a la dècada de 1850 començà la davallada del sector cotoner que coincideix amb el gran creixement de la indústria llanera amb la pràctica totalitat de mecanització de la filatura i l’avenç de la mecanització del tissatge. També foren anys d’una gran inestabilitat política i social. A Sabadell, el març de 1864, s’organitzà la primera vaga general, coneguda com la vaga de les “paperetes”. Els dies 6.7 i 8 de juliol de 1845 esclatà la revolta de les quintes contra el reclutament dels joves obrers que no podien pagar un substitut. Aquests també són els anys de formació de les primeres organitzacions del moviment obrer sabadellenc com la Asociación Mutua de Tejidos del Algodón (1839), la Asociación Mutua de la Industria de la Lana (1839) i la Sociedad de Tejederos de Lana (1843).

Com ha estudiat l’historiador sabadellenc Albert García Balañà, la mecanització dels telers, no només significà una gran transformació tecnològica, sinó que comportà desaparició de la figura del teixidor de mà, un treballador qualificat, base social de la revolució liberal i democràtica i de la tropa de la Milícia Nacional. Llavors, com indica Garcia Balañà:

“Centenars de teixidors a mà de la ciutat s’adonaren que el teler mecànic era un futur absolut i irreversible, que arribaria més aviat que tard i amb això s’adonaren també que aquest futur tecnològic i empresarial podia amenaçar no només l’ofici que els era propi sinó també, i sobretot, un seguit de pautes i practiques socials que se li associaven, i que alimentaven el prestigi col·lectiu de que gaudien ells mateixos dins la comunitat ciutadana”.

Es verificava el passatge de la manufactura a la fàbrica i a la formació de la classe obrera. La mecanització provocà un excedent de mà d’obra al cotó que en part fou absorbit per la indústria llanera. Una sèrie de circumstàncies s’aplegaren per agreujar la crisi del sector. Les males collites de cotó al sud dels Estats Units al 1846 i 1847 provocaren una important increment del preu de la matèria prima que els fabricants intentaren compensar rebaixant els salaris i acomiadant obrers. Durant gairebé tres mesos la fàbrica de Sabadell estarà tancada per manca de feina.

A començaments de 1847, els Muntades constituïren la societat anònima La España Industrial. Les diferents seccions de la fàbrica de Sabadell es tancaran progressivament. Primer, la secció d’empeses els  motius de la qual estan exposats a l’informe del secretari interventor de l’empresa adreçat al president del consell d’administració:

“Las circunstancias particulares de Sabadell, y la organización de la Junta de tejedores, nos privaban de buenos oficiales y sólo dejaban a nuestra disposición, mujeres, niños o tejedores inhábiles. Además, la mano de obra es más cara en ese pueblo que los circunvecinos. La elaboración de las empesas nos sale al menos dos pesetas más baratas por pieza en estos que en aquel. Por esa razón será acaso imposible utilizar nuestra fábrica de Sabadell aún cuando tengamos de nuestros propios productos, suficiente hilo. La dirección desea encontrar quien compre o alquile la fábrica y los enseres y disponer de ese capital para otros objetos”.

La secció de colors va continuar funcionant a baix rendiment, fins al tancament total al 1848. Els telers mecànics instal·lats a la nova fàbrica de Sants produïen un teixits tan perfectes que feien obsolet el treball dels teixidors a mà sabadellencs. Després de romandre altres 10 anys en desús, els terrenys i els edificis foren adquirits per l’industrial Josep Badia, l’abril de 1859.

Justament, aquest anys foren d’expansió de la indústria llanera, amb la construcció de vapors, implantació de la mecanització de la filatura i posteriorment del tissatge. La España Industrial tornarà a Sabadell cap finals de la dècada de 1920 per muntar una empresa de transformació de fibres especials de llana.

Tot i l’hegemonia de la indústria llanera enfront de la cotonera, aquest sector no va desaparèixer de la ciutat. Al 1844 començà la producció mecanitzada al Vapor Gran de Cotó que al 1945 passà a ser propietat de SAIDA i successors (1854-1970). A més arrelaren altres tres grans empreses cotoneres: Brutau (1836-1978), Manufacturas Carol SA (1850-1967) i  Tomás Gorina y Compañía (1890-1990).

Bibliografia

BENAUL BERENGUER, Josep Maria (dir). El Gremi de Fabricants de Sabadell. 1559-2009. Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
CASTELLS. Andreu. Sabadell, informe de l’oposició, VoI I. Prolegòmens,1788-1868, Ed. Riutort, Sabadell, 1975.
GARCIA BALAÑÀ, Albert. Ànimes i telers. Canvis materials, malestars socials i combats culturals al Sabadell de l’últim terç del segle XIX (1868-1890), Recerques n. 47-48, 2003-2004.
GUTIÉRREZ, M. Lluïsa. El declivi del sector cotoner a Sabadell: el cas de “La España Industrial”. Arraona, revista d’història, 1996, n. 19.

Foto portada: interior d’una fàbrica cotonera, el Vapor Gran del Cotó, l’any 1922.