Descrivim un episodi de la primera postguerra que no solament resulta revelador del clima moral de l’època, sinó també de l’estil de govern i del tarannà de l’alcalde Marcet que va governar la ciutat durant dues dècades.
La victòria de Franco a la Guerra Civil espanyola (1936-1939) comportà no només la repressió física contra els membres de les organitzacions polítiques, sindicals o culturals que havien donat suport a la Segona República, sinó la restauració de la moral catòlica enfront del laïcisme dels republicans.
A Sabadell, el juliol de 1936 totes les esglésies i temples catòlics havien estat cremats, les escoles i les propietats de l’Església havien estat expropiades i un bon grapat de sacerdots i fidels foren assassinats. Els tres anys de la guerra la pràctica del culte catòlic havia estat prohibida. Per tant, des del 27 de gener de 1939 la revenja estava servida. Especialment, a Sabadell d’on havia sortit la figura de l’integrista Fèlix Sardà i Salvany i la seva Acadèmia Catòlica, autor del best-seller reaccionari internacional El liberalismo es pecado (1884), considerat un precedent del nacional-catolicisme triomfant.
Sens dubte, les dones foren les més damnificades. La dictadura franquista abolí la legislació de la Segona República, després de molts anys de lluita feminista, que concedia el dret al vot, el divorci o la independència econòmica respecte al marit.
Moral i bons costums
L’exaltació de la figura de l’apòstol de l’integrisme va anar seguida -escriu Andreu Castells- per una severa reglamentació de la “moralitat pública” supervisada per l’Església catòlica. Es va prohibir el Carnaval i es redactaren veritables reglaments de decència. No sols foren prohibides mànigues massa curtes, escots massa oberts i mallots de bany masculins exigus, sinó “la blasfèmia, la difamación y la palabra soez” com es pot llegir al ban signat pel primer tinent d’alcalde Miquel Sala Vinyals el 10 de juliol de 1943. Així mateix, es creà un comissió per a la censura cinematogràfica formada per un eclesiàstic, un representant dels exhibidors, de l’Ajuntament, de la Falange i de l’Acadèmica Catòlica. Una mostra dels rigorosos criteris de la comissió va ser la prohibició de passar a Sabadell la pel·lícula Sor Angèlica.
Al 1951 es desfermà una gran polèmica arran de la prohibició d’actuar a l’Euterpe a la vedette sabadellenca, Matilde Montcusí, Maty Mont, que tenia espectacle a El Molino de Barcelona i venia d’actuar a la prestigiosa sala Olympia de París. Odiada pels sectors més integristes de la ciutat, resultaren inútils les gestions davant l’alcalde Marcet del seu marit, Agustí Prats, a qui tothom deia el Bòlits, falangista i membre del Cinquena Columna local. Finalment, llogaren el Teatre Principal on, durant dues setmanes, es representà, amb totes les entrades venudes, l’espectacle ¡Maty Mont al aparato! ¡Qué pequeña es Barcelona! La censura local l’obligà a actuar amb un mantell de Manila damunt el maillot per tapar les seves corbes. L’artista va donar-li la volta i es removia sensualment, mig destapant-s’ho, posant dempeus al públic masculí que omplia el teatre. Sembla ser que Marcet estava sotmès a la pressió conjunta d’un capellà, el pare Josep Maria Nolla -segons explicà anys més tard Bòlids- i algunes dames de l’alta societat local.
Tanmateix, en una mostra de la doble moral catòlica -indica Castells- tothom coneixia de l’existència de dues cases de cites. “Això se sabia, però es callava, per allò que pecat amagat és mig perdonat”. Tanmateix, el propietari d’un d’aquests prostíbuls, Villa Pepita, es va veure obligat al 1945 a treure el rètol fet amb dues majòliques. L’amo de l’altre, El Frontó, va ser advertit per ser més curós i evitar els escàndols que tenien lloc al seu establiment.
La qüestió de les esglésies protestants
Ara bé, no es pot dir que l’alcalde Josep Maria Marcet fos un integrista catòlic. Aleshores a Sabadell hi havia tres confessions protestants que, a diferència dels temples catòlics, no havien estat atacats a la Guerra Civil i eren objecte d’assetjament per part dels integristes. La cosa es va anar de mare amb les pedrades que trencaren les vidrieres de l’església protestant al carrer del Sol cantonada Duran i Sors, regentada pel pastor Antoni Estruch. L’alcalde els hi va garantir que aquest atacs no es repetirien i va insistir en pagar de la seva butxaca els danys ocasionats.
Així mateix, intercedí decisivament davant el governador civil Correa Véglison per impedir que Estruch fos desterrat, primer a la Guinea espanyola i després a 100 quilòmetres de Sabadell. A les seves memòries, reprodueix la carta d’agraïment que li va enviar Estruch per la seva protecció: “ha sido para nuestra Iglesia una bendición de Dios, que el honorable industrial José Maria Marcet Coll haya sido alcalde de nuestra ciudad, puesto que siempre y en todo momento he encontrado en él respeto, tolerancia y ayuda.” (més info: ‘La repressió franquista a les confessions protestants‘)
Escorcolls pistola en mà
En aquest asfixiant clima moral s’insereix la batuda contra el joc a la que Marcet dedica el capítol sisè de les seves memòries, Mi ciudad y yo. Primer de tot, exposa la seva postura sobre el tema i les seves experiències a la seva joventut.
“Me habían gustado mucho los juegos de azar y, por tanto conocía de antiguo los peligros que para la paz y bienestar de las familias entraña la pasión del juego”. Com a jugador penedit, distingeix entre les conseqüències entre la “gente adinerada” i “la gravedad que para un hombre de condición modesta supondría la pérdida de un dinero ganado con el propio esfuerzo y que, para la mayoría, representa el único sostén de la familia”.
L’alcalde va assabentar-se que, al rerefons d’alguns cafès de la ciutat, s’organitzaven partides de jocs prohibits. Això, malgrat els reiterats avisos sense èxit de la Policia Municipal i gràcies al sistema d’alarma muntat pels mateixos jugadors. Així les coses, va decidir “preparar una eficaz redada que actuase por sorpresa y sirviera de escarmiento y ejemplo para la ciudad entera” que es va dur a terme un dissabte a la nit. L’alcalde en persona va dirigir l’operatiu que comptà amb altres membres de la Corporació Municipal, dirigents de la Falange i agents de la Policia Municipal.
La batuda es concentrà en els tres cafès més importants de la ciutat: Euterpe, Cervantes i Español. “Conseguimos llegar a las salas de juego y coger desprevenidos a los encargados de poner sobre aviso a los jugadores, evitando la señal de alarma. Comparecimos pistola en mano ante los que jugaban y procedimos a la detención de todos ellos y a la incautación del dinero que hallamos sobre la mesa”. En l’escorcoll a l’Euterpe, es produí un gran pànic i segons la versió oficial un dels vigilants es tirà del balcó al carrer amb el resultat de ferides de consideració.
Espectacle matinal a la Via Massagué
Finalment, es van practicar 114 detencions i es recollirien més de 14.000 pessetes que l’alcalde repartí entre les entitats benèfiques de la ciutat. Al verificar les dades personals dels detinguts, es comprovà que “la mayoría eran padres de familia de condición modesta, en general buena gente”. En una mostra característica de paternalisme, ordenà, acabada la batuda a les tres de la matinada, que els majors de 60 anys marxessin cap a casa. La resta, com no cabien als calabossos de la Policia Municipal, foren retinguts fins al matí al pati de la Casa de Beneficència o de la Caritat (a l’antiga plaça Marcet, ara de les Dones del Tèxtil), que donava a la Via Massagué, amb l’objectiu de donar-los un escarment moral davant tothom.
“A la mañana siguiente millares de ciudadanos pudieron contemplar el insólito espectáculo de la presencia de tales individuos en aquel patio. El público se aglomeró ante las verjas y figuraban en primera fila las propias esposas de la mayoría de los detenidos, las cuales, no habiendo regresado sus maridos a casa la noche anterior, habían acudido al Ayuntamiento y a la Policía, interesándose por su paradero. Cuando se enteraron de la causa de su detención, lejos de infundirles aliento, les echaban públicamente en cara su mal proceder y la justicia de su escarmiento. La misma mañana, conseguido ya el objetivo propuesto, se dejó en libertad a todos los detenidos, para que pudieran compartir con sus familias el almuerzo dominical”.
L’alcalde es congratula de les nombroses cartes de felicitació que va rebre de les dones dels jugadors. També, es vanta que va tallar de soca-rel la proliferació de tota mena de jocs a la ciutat.
“Probablemente esta redada fue considerada una alcaldada más, pero no hay duda de que cumplí plenamente el objetivo propuesto, una de las múltiples facetas que comporta el buen gobierno de la ciudad”.
El comissari de la policia fou un dany colateral. “Esta actuación personal mía le costó el traslado. Sentí vivamente esta sanción, pues era un buen hombre, pero carecía de energía en el desempeño de su cargo”.
Autoritarisme paternalista
Aquest episodi ens permet copsar les característiques de l’estil de govern de Marcet. En opinió de Jordi Calvet, “aquesta anècdota és més il·lustrativa del seu tarannà que la freda relació de tots aquells càrrecs” que exercí al llarg de la seva dilatada carrera política que arrencà a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
A parer nostre, la batuda contra el joc posa de manifest la seva concepció de l’exercici del poder, d’una autoritat dura, però justa. Un poder que s’exerceix de manera paternal; és a dir, compressiu i magnànim amb els dèbils i amb els vençuts a la guerra i alhora exigent amb les responsabilitats socials i morals dels rics. Aquest paternalisme és una de les característiques típiques dels líders populistes de les dictadures i els règims autoritaris.
Aquest episodi revela un altre aspecte del seu tarannà polític: la pràctica de tirar pel dret quan s’havien d’entomar problemes importants com ara la carestia de queviures (l’anomenada Operación Marcet), les reformes urbanístiques al centre, l’annexió de la Creu de Barberà, la fundació de la Companyia d’Aigües, el problema dels infrahabitatges (l’anomenat Plan Marcet)… O els seus viatges a Madrid, pilotant la seva avioneta i saltant-se els conductes reglamentaris, per entrevistar-se amb els ministres del ram o amb el mateix Caudillo.
Bibliografia
ACHE, Josep. La batuda de l’alcalde Marcet, Diari de Sabadell, 1 octubre 2003.
CALVET, Jordi. Sobre el tarannà de l’alcalde Josep Maria Marcet dins Anecdotari sabadellenc històric, Ajuntament de Sabadell, 1984.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Edicions Riutort, Sabadell, 1983.
MARCET COLL, José María. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960, Duplex, Barcelona, 1963.
Foto de portada: dibuix de Josep Madaula a Anecdotari històric sabadellenc.