Els primers anys de la postguerra estigueren marcats per la fam, les malalties i la misèria de les classes populars. Un període on proliferà el mercat negre i els especuladors que, sovint amb la connivència de les autoritats franquistes, amassaren enormes fortunes. També d’empresaris que van saber aprofitar-se de les oportunitats del moment.
El final de la Guerra Civil, l’abril de 1939, no significà una represa de la producció industrial. A diferència de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), que propicià una gran expansió industrial (més info: ‘L’impacte de la Primera Guerra Mundial‘), l’esclat de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), al setembre del mateix any, agreujà la situació de l’economia espanyola. A més de les destruccions ocasionades per la guerra, el país estava sotmès al bloqueig internacional que comportà la manca de matèries primeres, la penúria de recursos energètics i la precarietat dels mitjans de transport. De fet, el Producte Interior Brut (PIB) espanyol no va assolir els nivells d’abans de la guerra fins a mitjans de la dècada de 1950. En aquest context, la dictadura franquista endegà la política econòmica denominada autarquia que comportava un severa intervenció i reglamentació de l’Estat de les relacions econòmiques i laborals.
A Sabadell, la indústria llanera hegemònica a la ciutat va patir les conseqüències de la manca de la principal matèria primera, que abans de la guerra provenia en la seva major part de la importació. Les restriccions de subministrament elèctric menaren a moltes empreses a recuperar les velles calderes de les màquines de vapor o els motors de gasoil o gasolina. Els cupos de llana estaven estrictament reglaments a través de la Fiscalia de Tasas, creada el 30 de setembre de 1940, que establia els preus de les llanes, els teixits i els contingents de matèries primeres assignats a cada fabricant. Així mateix, contemplava dures sancions per qui incomplissin la normativa.
Per a la classe treballadora, derrotada a la Guerra Civil i privada de les seves organitzacions de classe, foren anys de fam, misèria i jornades laborals interminables que passaren, per exemple, de les 48 hores a les a les 65 en el cas dels teixidors. Segons les estimacions de Jordi Calvet, la capacitat adquisitiva dels salaris minvà en un 50 per cent respecte al 1936, devorada per la inflació. Esteve Deu ha calculat que els ingressos d’una família obrera amb dos fills només arribaven a cobrir entre el 86 i 87 per cent de les despeses bàsiques de la llar. Per poder subsistir havien de treballar tots dos i fer totes les hores extra que podien. Fins i tot havien d’incorporar al mercat laboral als seus fills menors de 14 anys, malgrat ser aquesta l’edat legal per començar a treballar. Una pràctica que es reflecteix en les elevades taxes d’absentisme escolar.
Les conseqüències socials foren devastadores, es difongueren velles malalties com el tifus, tracoma o la tuberculosi en proporcions alarmants. Fins i tot, va aparèixer una de nova, el latirisme, una malaltia neurovegetativa provocada per la mala alimentació i les llargues jornades laborals. La situació era tan greu que l’informe de 1941 de la Cambra de Comerç i Indústria de Sabadell advertia: “en cuanto al rendimiento de la mano de obra, tiende a decrecer en todas las industrias como consecuencia de la falta de alimentos, siendo más notable la disminución del trabajo en aquellas industrias que requieren un mayor esfuerzo corporal”.
D’altra banda, els sous no eren uniformes. El salari base es complementava per un sistema, anomenat popularment punts, segons les càrregues familiars del treballador. Alguns empresaris, de manera particular, incrementaren els magres ingressos dels seus treballadors mitjançant la concessió de setmanades extres al llarg de l’any, en concepte de “plus de vida cara”. Tanmateix, moltes vegades aquests sobresous estaven pensats per atraure a treballadors especialitzats, que anaven molt escassos, d’altres empreses en una mena de competència deslleial. També, algunes empreses complementaven els baixos salaris amb lots de queviures, un sistema que fou explicat al flamant ministre José Antonio Girón de Velasco en la seva visita a la ciutat, el 8 d’octubre de 1941, amb profusió de gràfics i estadístiques.
L’únic factor positiu, des del punt de vista dels treballadors, va ser la pràctica inexistència de l’atur en un context d’escassetat de mà d’obra, que segons les dades oficials només era del 0,5 per cent l’any 1944. Com escriu Deu: “en definitiva, un treball mal pagat, però segur, era el que tenien els assalariats durant aquests anys”.
La cartilla de racionament
El 18 de maig de 1939 es decretà el règim de racionament a tota Espanya per productes de primera necessitat com el pa, oli, sucre, farina, arròs, llegums, patates… que només podien adquirir-se mitjançant el cupons de les cartilles de racionament. S’establiren tres categories: primera, segona i tercera, que anaven de menor a major en la quantitat dels queviures. Ara bé, com que aquestes dotacions eren manifestament insuficients per a una correcta nutrició, proliferà el mercat negre, anomenat estraperlo, de productes de primera necessitat a preus exorbitants.
En aquells anys va aparèixer la denominada columna del sac, descrita per l’alcalde Josep Maria Marcet a les seves memòries:
“En los vagones que acarreaban comestibles ocultos bajo las tablas de los coches, desclavadas y vueltas a colocar cuidadosamente; cinturones de paquetes ocultos bajo las faldas llenaban los trenes de mujeres aparentemente gestantes y a punto de dar a luz (…) Hombres audaces o envalentonados por la escasez, mujeres angustiadas y por ello atrevidas y a veces heroicas, se lanzaron a engrosar esas columnas en busca de comestibles (…)Todos intentaban suplir con su propia iniciativa lo que la iniciativa oficial era impotente para resolver”.
Això malgrat el risc de ser detinguts, multats i les mercaderies requisades. Andreu Castells indica que un dels llocs ideals per esquivar els decomisos era la corba del tren a Can Puiggener on es llençaven els sacs que eren recollits pels seus còmplices.
Tanmateix, Marcet es vanta d’haver pres mesures radicals per combatre la gana: “acuciado por la escasez, cada vez más grave y persistente, decidí lanzarme por el camino de en medio, saltándome a la torera las disposiciones entonces vigentes y las órdenes gubernativas en materia de abastos. Tomé la decisión de que entraran en Sabadell toda clase de víveres, en la forma que fuera, como fuese y viniesen de donde viniesen. El celo represivo lo apliqué entonces a evitar que saliera de la ciudad comestible alguno. Esta alcaldada dio inmediatamente un buen resultado. La copiaron demasiados colegas míos y por su misma generalización, a la larga, perdió parte de su eficacia. Había sido una medida aplicada como remedio de urgencia y ante circunstancias verdaderamente excepcionales”.
Cinturó de xaboles
D’altra banda, a la dècada del 1940 s’inicià un corrent migratori cap a la ciutat que venia a cobrir la manca de mà d’obra a la indústria local. Al 1940, Sabadell comptava amb uns 48.000 habitants, al 1950 ja eren uns 60.000. Uns immigrants que s’instal·laren en unes condicions terribles en infrahabitatges, estades i barraques, molts d’autoconstrucció o en les ominoses Coves de Sant Oleguer (més info: ‘Les coves de Sant Oleguer‘). Com escriu Marcet:
“En los albores de ese año de 1952, el núcleo urbano estaba rodeado de un cinturón de míseras y anárquicas construcciones, un temible cinturón de barracas y cuevas con aire de campamento medieval donde malvivían, a veces en condiciones infrahumanas (…) mientras en el casco urbano se hacían sentir las consecuencias de la superpoblación con centenares de familias viviendo hacinadas en habitaciones alquiladas a precios tanto más exagerados cuando mayor era la penuria de viviendas.”
Mercat negre i corrupció
Per pal·liar aquesta situació de misèria i fam generalitzada, la Secció Femenina de la Falange va obrir tres menjadors infantils a la ciutat per donar frugals dinars i sopars als infants més necessitats. Per la seva banda, l’any 1941, els empresaris crearen l’Economat de la Indústria Tèxtil, un model al que s’adheriren empreses d’altes sectors. Es distribuïen lots de menjar en concepte de “sobreracionament” a preus baixos, a través de la distribució de tiquets al treballadors.
Així mateix, cada 18 de juliol, aniversari del cop d’Estat contra la República, declarat Fiesta de Exaltación del Trabajo, els empresaris estaven obligats a oferir als seus treballadors un banquet denominat Comida de Hermandad. Uns àpats als qual es refereix l’alcalde Marcet en aquests termes: “Esas comidas fueron languideciendo año tras año y desaparecieron totalmente. Hay que reconocer que, en el auténtico sentido de justicia social, estos actos tenían un sentido muy relativo y resultaban siempre forzados, muy pocas veces espontáneos y por lo general cumplían, como se dice, el expediente.”
El mercat negre provocà la proliferació del que Deu anomena “comerciants oportunistes” que venien a elevats preus productes que havien escapat dels controls dels mercats regulats o que oferien mercaderies adulterades. Al seu parer, “aquest mercat negre era quasi inevitable i, malgrat l’estricta legislació repressiva contra els especuladors, hi va haver una certa tolerància per part de les autoritats, perquè la corrupció arribava fins a les altes esferes del poder i només es castigava alguns estraperlistes de cinquena o sisena fila per fer veure que s’havia de complir la llei”.
Aquest autor ha analitzat les sancions imposades a 137 persones per la Fiscalía de Tasas a Sabadell que es publicaven per escarni públic a la premsa local. D’aquestes, un 46 per cent (63 casos) corresponen a particulars i un 54 per cent (74 casos) per cent a petits comerciants i uns pocs majoristes d’aliments. Les multes estaven en una forquilla d’entre 25 i 500 pessetes. En alguns casos eren per acaparar mercaderies que venien clandestinament, en d’altres per introduir il·legalment queviures comprats a altres pobles. De manera que la part veritablement important del mercat negre a càrrec dels majoristes va quedar impune. Alguns dels petits comerciants sancionats van ser forners per vendre pa per sota del pes estipulat o amb una composició de pitjor qualitat que, com diu Marcet, no se’l volien menjar ni els animals, o a vaquers per vendre llet rebaixada amb aigua.
En realitat on estava el gran negoci era en el mercat negre de primeres matèries industrials. Segons les estimacions de Francesc Tiana, recollides per Deu, només un 10 per cent de la llana consumida a les fàbriques era subministrada pels conductes legals. La majoria d’empreses es proveïen al mercat negre i portaven un sistema de doble comptabilitat, una real i altra fictícia amb ocultació de capitals i beneficis, falsificació dels inventaris d’existències, dels saldos deutors i creditors… Els jerarques locals de la dictadura podien pressionar i deixar-se corrompre pels empresaris amb l’amenaça de la Fiscalia de Tasas ja que tothom recorria al mercat negre.
Els nous rics
L’escandalós contrast entre l’ostentació impúdica de la riquesa que feien el nous rics, estraperlistes, enfront l’espantosa misèria de les classes populars menaren a diverses campanyes propagandístiques del règim de caràcter moralitzant i paternalista i val a dir, profundament hipòcrita. A l’única premsa permesa per la dictadura la ciutat, Tribuna, Boletín de Información Local de FET y de las JONS i Sabadell sovintejaren els articles amenaçadors contra els especuladors i contra els comerciants que cobraven preus abusius o adulteraven les mercaderies. El mateix alcalde Marcet va signar alguns d’aquests articles.
Andreu Castells ens ha proporcionat una vívida descripció de l’ambient d’aquests nous rics a través dels relats de Joan Vila Casas, Francesc Bernaldo i Josep Deu Amat. Així esmenta a “una colla de potentats que, en una torre versallesca de Sant Cugat, hi celebraven orgies amb vi, el qual regalimava cos avall de noies disfressades de nimfes del bosc. I no parlem de les aventures transcorregudes als locals nocturns de Madrid, com el Pasapoga...”
Els nous industrials
Alguns empresaris aprofitaren les oportunitats per aixecar en aquells anys de postguerra potents grups empresarials. La majoria d’ells amb excel·lents relacions amb la dictadura franquista.
En el sector tèxtil, Esteve Deu, menciona els casos de l’alcalde Marcet i Josep Maria García-Planas Cladellas, dues famílies que acabarien emparentades a finals de la dècada de 1940. Acabada la guerra, l’alcalde va recuperar la seva empresa Sociedad Anónima Marcet que experimentà un creixement impressionant. Entre 1939 i 1945 va ampliar el seu capital social de 510.000 a 5 milions de pessetes amb préstecs del Banc Sabadell. Al 1941 va construir una nova fàbrica, a la carretera de Rubí, al davant de la que ja posseïa. En aquest període, l’empresa va declarar uns beneficis de 1,6 milions de pessetes. Marcet va ser un dels pocs empresaris sabadellencs que participà sucós negoci de subministrament de roba a l’exèrcit.
Josep Mª García-Planas era soci des de 1929 d’una petita empresa de tèxtil amb Jaume Campmajó Alsina. L’any 1935 va deixar l’empresa a canvi d’una compensació econòmica. A la Guerra Civil va marxar al centre tèxtil de Béjar (Salamanca), on s’instal·laren no pocs sabadellencs, des d’on establí contactes amb ramaders d’Extremadura i Castella els quals, amb la pèrdua del seu principal mercat català, acumulaven els estocs de llana sense comprador. Josep Mª va tenir la visió comercial de comprar llanes a futur a preus baixos que després de la guerra multiplicaren extraordinàriament el seu valor, atesa la gran demanda existent. Amb els grans beneficis obtinguts en aquestes operacions comercials, adquirí el 1940 un terreny de 10.000 metres quadrats, a l’actual Gran Via, on construí una fàbrica. inaugurada el 12 d’octubre de 1944, Festa Nacional, pel governador civil de Barcelona i que al 1946 va passar a denominar-se Artextil SA. L’any 1948, el seu fill Josep Maria García-Planas Vilarrubias va contraure matrimoni amb Antònia Marcet Figueras, filla de l’alcalde, en una pràctica endogàmica característica de la vella i la nova burgesia sabadellenca.
En el sector metall descolla la figura de Josep Súñer Martínez. Nascut a Sabadell el 1913, procedia d’una família humil. El seu pare era porter de la fàbrica de Llorens i Torra. Josep es guanyava la vida de comissionista de diversos negocis del comerç de ferralla. A l’esclatar la Guerra Civil va marxar a la zona franquista d’Astúries on va conèixer a importants industrials metal·lúrgics. De retorn a Sabadell, va comprar, entre 1941 i 1942, els terrenys amb façana al carrer Balmes on construí una foneria de ferro de nova planta inaugurada sota la denominació de Suñer SA el 17 de juliol de 1942 que va ampliar entre 1944-1945 amb les illes contigües. A més, gaudia de pràcticament el monopoli del comerç de la ferralla a la comarca. A la dècada del 1950 va crear un grup industrial amb Mieres SA que adquirí el 1951, Comercial de Laminados SA, constituïda a Sabadell 1954 amb filials a Astúries, Sevilla, València, Madrid, Saragossa i País Basc. També participà en la creació de Fundición Nodular SA amb altres empresaris catalans. Des de la segona meitat del 50, residia entre Oviedo i Madrid on mantenia excel·lents relacions amb jerarques del règim com el general Camilo Alonso Vega, amic íntim de Franco. També fou membre del consell d’administració de la Banca Garriga Nogués i Banesto.
En el sector de les construccions elèctriques emergeix la figura d’Antoni Forrellad Solà, enginyer industrial, nascut al 1912 que creà l’any 1945 en societat amb Josep Salvador Roig, l’empresa de bobines de motor elèctriques, Construcciones Eléctricas Sabadell (CES), que experimentà un gran creixement, associant-se amb la companyia sueca ASEA. L’èxit de l’empresa va menar a la constitució de Unidad Hermética, al 1962, una de les més importants del sector fins a ben entrada la dècada de 1970. Potser és l’únic d’aquests empresaris d’èxit que no era franquista. Catòlic practicant va ser, com els germans Enrich, un destacat dirigent de la Associació Catòlica de Dirigents que aplegava a empresaris amb “consciència social”, com es deia a l’època.
Els germans Francesc, Antoni i Enric Enrich Valls, nascuts al 1910, 1914 i 1916 a Sabadell regentaven fins al 1936 un negoci de compra-venta de llanes que havien heretat del seu pare, Enric Enrich Borrell. A la dècada de 1940, Antoni i Enric s’instal·laren a Madrid i Francesc va romandre a Sabadell. Sense deixar el negocis de a la ciutat, obtingueren a Madrid llicències d’importació de draps. Els tres germans, membres de l’Opus Dei, mantingueren excel·lents relacions amb les autoritats franquistes. Aviat orientaren les seves activitats empresarials cap al sector dels plàstics amb la creació a Sabadell el 1942 de l’empresa Arrahona SA i Poliglàs SA a Barberà del Vallès al 1950. A més, realitzaren importants inversions al sector tèxtil a la gran empresa SAIDA, al metall (Tubacex SA), química (BASF i GBF Ibérica), arts gràfiques (Altamira) o comerç internacional (Carner Internacional).
Lenta represa
La situació alimentaria començà a millorar a partir de 1944 i a la vigília del Nadal de 1952 es suprimiren les cartilles de racionament. La dècada dels 40 foren anys de dures privacions per a la majoria de la població. A la dècada dels 50 s’experimentà una lenta millora de les condicions de vida i una notable represa econòmica que culminarà en els anys 60 amb el desenvolupament econòmic i la societat de consum.
Bibliografia
CALVET, Jordi. La indústria tèxtil llanera a Espanya, 1939-1959, Nova Biblioteca Sabadellenca, 1992.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició, El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Vol. VI, Edicions Riutort, Sabadell, 1983.
DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2022.
MARCET COLL, José Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963.
SANTAMARIA, Antonio. Història del moviment veïnal de Sabadell. Cinquanta anys de lluita. Edita FAVS, Sabadell, 2019.
Foto de portada: Primera cua a l’Euterpe per rebre l’ajuda de l’Auxilio Social. Febrer 1939 Antoni Martí Basté/ FBC.